Atzar o destí. ( Èxit/Fracàs )

Un relat de: Lilith

En Tomàs era fotògraf d'un diari de gran tirada nacional, corresponsal a un país a milers de quilòmetres del seu. L'atzar, o el destí - tan se val -, el posà a pocs metres del lloc on el principal candidat a la presidència d'aquell país sofrí un atemptat. Un impacte de bala havia convertit la cara del presidenciable en una nauseabunda definició de grotesc, el seu cos sacsejava agònic, amarat en sang. Mogut per ressort professional i aliè a res més, va trobar-se amb la camera a les mans, el dit a punt d'immortalitzar el moment, quan un No¡ Si Us Plau No¡ el feu mirar cap al punt d'on procedia la veu. Una dona el mirava com si ho fes des dels budells i la mirada apuntés als seus propis budells. La va reconèixer com a la muller de l'home de rostre desencaixat. Va fer que no amb el cap i deixà que la camera pengés de nou del seu coll. En Tomàs va perdre la feina. Alguns creuen que també allò que hom anomena prestigi.

Tres anys i sis dies després, en un hotel amb vistes al mar, en Tomàs geu sobre un llit de roba blanca amb el cervell rebentat. Sobre la tauleta un llibre, sota el llibre una nota que diu així:

"Sr. Jutge:

No li negaré que existeixen milers i milers de motius pels quals no llevar-se la vida, però aquesta vida demana un preu a canvi: acceptar les regles avui per avui establertes. He conegut les seves regles i he decidit donar-me de baixa.

Tomàs"

Comentaris

  • gypsy | 06-08-2007

    sempre tan dura.
    Aquest final fa mal físic.
    Tenir una mica de dignitat amb la mort dels altres li pot costar la feina a un fotògraf per no retratar la vida en la seva total exactitud.
    De vegades no podem fugir d'un destí, potser massa dràstic i alliçonador. Per aprendre a sobreviure, tot hauria de ser un xic més fàcil.

    Et rellegeixo poc a poc, el temps de la pressa ja ha passat i resto tranqui·la al teu costat.

    gypsy

  • Un final...[Ofensiu]

    ...un xic dràstic. No nego que la impossibilitat d'adaptar-se a les regles de la vida no sigui prou com per llençar la tovallola, però m'ha sobtat el final.

    Per altra banda m'ha encantat el relat en conjunt. Com l'atzar (o el destí) et poden posar en el lloc escaient al moment escaient i, tot i això, un pot decidir no anar fins al final. Que aquesta decisió comporti males consequències ja és una altra cosa, que en el cas d'aquest relat, fa que sigui sorprenent.

    Una abraçada.
    Fredegard.

  • les normes establertes[Ofensiu]
    qwark | 03-01-2007

    L'objecció de consciència arriba, en alguns casos, a ser un luxe. Estem encadenats a un engranatge social que amaga unes grotesques arts. La majoria mirem cap a una altra banda i seguim endavant (amb hipocresia) o ho admetem i en fem ostentació (amb cinisme). La valentia del Tomàs està en perill d'extinció, màxim si els objectors com ell decideixen aquest final.

    El plantejament del relat és interessant, m'agraden els relats que tenen alguna cosa a dir. Com a petit "però" et diré que em sobren perífrasis del tipus "allò que hom anomena prestigi". Crec que tothom té clar què és el prestigi i el joc del repte (la limitació de paraules) ens convida a prescidir d'allò que no és essencial.

    També m'agrada el recurs de la carta al jutge. Tot un clàssic.

    No estic d'acord amb el crom. El relat s'entén perfectament i només seria lògic fer-lo més explícit si anés adreçat a nens de deu anys. Però per la temàtica, això seria absurd.

  • Arbequina | 02-01-2007 | Valoració: 10

    Adiferència de cromelnòrdic crec que el text és molt autònom: s'explica perfectament per si sol. No li cal res més.
    A més, crec que està molt ben redactat, que es llegeix molt agradablement i que la història és prou interessant i original. Inclús hi ha moralitat final.
    L'única pega: que s'agafa pels pèls, és massa radical i exagerat. Ara que, ben mirat, és la millor manera d'expressar i transmetre un missatge.

    En fi, que he gaudit llegint-lo.

    Una abraçada i bona any 2007.

    Arbequina.

  • Home, té bona pinta...[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 01-01-2007 | Valoració: 8

    Positiu: és fàcil de llegir (almenys relativament), i el llenguatge coloquial és un encert.

    Crític: no he entès massa com va el text; jo l'hauria fet més llarg, per tal que així les explicacions quedessin més ben enteses.

    Resum: està bastant bé, milloraràs. Salut!!!

l´Autor

Foto de perfil de Lilith

Lilith

21 Relats

192 Comentaris

43655 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Important:
Escric bàsicament ficció:
"Qualsevol semblança amb la realitat és casualitat"



""Yo he visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto Rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la Puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir."
Fragment de la pel·lícula Blade Runner


"Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund,
perquè la mort m'arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l'alè
per afirmar una presència
d'estricte vegetal.
L'ossada que em sustenta
s'endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d'ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrera."
Miquel Martí i Pol


"No es inútil amarse,
finalmente.
Lo mismo que amaestrar serpientes, nos exige
técnica refinada y perder la vergüenza
de actuar frente al mundo en taparrabos.
Y unos nervios de acero.
Pero amar es oficio
saludable también: su liturgia apacigua
el ocio que enajena -como supo Catulo-
y perdió a las ciudades más felices.
Bajo la cuerda floja dispone -no pidáis
una red, porque tal no es posible- otra cuerda,
tan floja, pero última
tan inútil a veces,
bajo la cual no hay nada.
Y entreabre
ventanas que te oreen la cólera y exhiban
a tu noche otras noches diferentes, y así
sólo el amor nos salva a fin de cuentas
del peligro peor que se conoce:
ser sólo -y nada más- nosotros mismos.
Por eso,
ahora que está ya dicho todo y tengo
un sitio en el país de la blasfemia,
ahora que este dolor de hacer palabra
con el propio dolor
traspasa los umbrales
del miedo,
necesito de tu amor como analgésico;
que vengas con tus besos de morfina a sedarme,
y rodees mi talle con tus brazos
haciendo un salvavidas, para impedir que me hunda
la plomada letal de la tristeza;
que me pongas vestidos de esperanza -ya casi
no recordaba una palabra así-,
aunque me queden grandes como a un niño
la camisa más grande de su padre;
que administres mi olvido y el don de la inconsciencia;
que me albergues de mí -mi enemigo peor
y más tenaz-, que me hagas un socaire,
aunque sea mentira
-porque todos es mentira
y la tuya es piadosa-;
que me tapes los ojos
y digas ya pasó, ya pasó, ya pasó
-aunque nada se pase, porque nada se pasa-,
ya pasó,
ya pasó,
ya pasó,
ya pasó.
Y si nada nos libra de la muerte,
al menos que el amor nos salve de la vida."
Javier Velaza


"Antes de que caiga sobre mi lengua el hielo del silencio, antes de que se raje mi garganta y mi corazón se desplome como una bolsa de cuero, quiero decirte, vida mía, lo agradecido que estoy, por este hígado estupendo que me dejó comer todas tus rosas, el día que entré a tu jardín oculto sin que nadie me viera."
Jaime Sabines


"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."
M. Mercè Marçal



O-1819@hotmail.com