Els nius de la Glòria

Fa quinze anys, ben segur, que aquestes mateixes rajoles no balderejaven tant.
Ara són orfes d'aquella massa conjuntiva que les fixava al terra del pis.
De quatre grapes, la Glòria, després d'atresorar la pols, els planys, les lleganyes i la brutícia ennegrida de la part superior dels sòculs, en un drapot acotonat que havia estat vestimenta presumptiva, deixa caure regalims de suor per on hi navega el cruiximent de les galeres.

No fa pas tanta estona, que la sonoritat gutural del pany del seu niu de lloguer, rebregava els trenta euros que la Sra. Feliu, sovint es fa el ronso per deixar-los sobre aquell moble de fusta antiga que ha recuperat la brillantor, també, evidentment, per l'esforç de la Glòria amb aquell líquid d'un poder perfectament reparatiu i emmascarador, però, tanmateix, pútid i oliós.

Exhausta, buida aquelles bosses de plàstic que s'esquincen per l'excés de pes de les baietes xopes, dels teixits ja desvalguts, de les ampolles i recipients els quals omple de barreges de productes que fan lluir més la seva feina d'inòpia i esclavitud mai reclamada.

Sense defallença, així i tot, arrossegada per aquesta inèrcia de vassallatge mal entès, ha tornat ha bolcar-se a fer net el propi niu d'argila i branquillons.

La Sra. Feliu està amoïnada i alhora molesta. El seu fill, el qui es mou per aquí i per allà amb les camises més ben planxades de tota la ciutat, malgrat haver estat amuntegades de qualsevol manera durant uns quants dies, fins que la Glòria, ve a ajudar
-naturalment- a la seva enfeinassada i divinitzada progenitora, sembla ser que no troba una nova residència per anar a viure.

La Sra. Feliu no dubta en manllevar disquisicions de fonts suposadament doctes, i opta per una generalització indecent que la mena a titllar tot el jovent, inclòs el seu fill Albert: d'acomodadicis.
D'altra banda, també deixa anar algun tímid retret envers aquells que haurien de promoure l'accés a un habitatge digne. Amb la legítima postil·la que la gent de la seva edat (ella en coneix un gavadal), també són víctimes d'aquests mecanismes obsolets de gestió immobiliària.

- Quan això succeix, és que hi ha algú amb el braços plegats! Oh, i tant!.


La Glòria no remuga. No vol beure de la mateixa tassa d'hipocresia i incoherència.

En el fons recosit de la butxaca de la seva bata, les paraules de la llista que la Sra. Feliu ha abandonat estratègicament sobre la fredor del marbre de la cuina, es van esborrant davant de l'evidència de la seva indiscutible tenacitat i diligència. Sap que la Sra. escriu sempre molt més del que es pot fer. Només cal que li faci una inspecció rutinària, de bon principi, per si hi ha algun encàrrec urgent o inusual.

La Glòria és conscient que sovint també la fa sortir a comprar el pa o a recollir o a portar algun vestit a la tintoreria. Aquestes foteses, són els neguits censats, als quals la Glòria hi ha de mostrar una inequívoca eficiència.

Ha après, dissortadament, que aquell dia, és molt probable que quan ella es deixi els ossos netejant tantes estances com pugui, vindrà alguna amiga de la Sra. Feliu. Llavors, és quan s'ha d'empassar allò que erròniament s'ha definit com a orgull, i ha d'adoptar un aire condescendent amb tots els comentaris sobre la poca trascendència de l'ajut que representa tenir-la treballant a casa. Encara que sigui sense contracte ni cap tipus d'assegurança, òbviament.

La Glòria s'ho sap de memòria. Ha de suposar que li fan un favor deixant que vingui a contribuir, en gran mesura, a recuperar el brunzit d'un extractor víctima d'un estat greixós que no s'adiu a les característiques d'aquella casa.

No té temps ni de recordar la tornada de la darrera cançó que va escoltar a la ràdio. En aquells moments, després d'enretirar la nevera, i de treure i tornar a col·locar -sota la mirada inquisidora i incrèdula de la Sra. Feliu- tot el que acumula en els armaris, no existeixen els ginys melodiosos.

L'única cosa amb capacitat d'encalçar els seus impulsos protegits per mielina podria ser el so insistent del telèfon de la Sra. Feliu.

Els rajols pigats, ara lluents, freturen per reflectir la seva cara, per bé que això no és concebible perquè, en aquests moments, és en el seu caixó de nidificació artificiosa que l'ornitologia social s'ha vist, gairebé obligada, a condicionar.

La Sra. Feliu encara amorosia i allargassava fastuosament les seves paraules, quan el mateix Albert, després d'ullar el seu rellotge, va fer un rictus facial d'assentiment perquè ella collís els trenta euros i pogués marxar. La trucada, naturalment era del Sr. Feliu que tan sols volia fer-li avinent que a la mateixa immobiliària, tard o d'hora, trobarien la casa per a l'Albert; que no s'amoïnés.

La Sra. Feliu havia de romandre en l'eterna tranquil·litat: l'Albert no havia anat mai de lloguer; tampoc tenia hipotecat el seu futur ni el dels seus néts. Ell que s'havia presentat a la seva primera feina amb un cotxe nou de trinca, tot encorbatat i amb americana, era fàcilment distingible de la resta dels mortals. A més a més, ara que ja feia forces anys que treballaven plegats en el negoci, els beneficis havien estat substancials, per no dir incalculables.

Si l'Albert, de fet, no havia tingut mai la necessitat real de buscar una feina, avui, era comprensible que invertís el temps en seguir fullejant els catàlegs de les millors finques.

Potser, el que cal que faci -va dir-li el Sr. Feliu a la seva estimada esposa- és comentar a aquella noia que els deixava la casa tan neta, si es veia amb cor d'anar a netejar a la futura casa de l'Albert i la Vanessa.

La notícia va ser acollida amb llàgrimes als ulls per la Sra. Feliu.

Malauradament, la Glòria, s'havia deixat caure al seu llit.
Cansada com una bèstia, una fiblada immerescuda ho enllaçava tot. Un i altre cop, ara sí, com la tornada d'una cançó, una frase temible bategava dins el seu cos: qui pogués plorar amb els teus ulls, qui pogués plorar amb els teus ulls…


****
La Glòria demà fa vint-i-set anys.
Per tant, no en fa pas tants que ha acabat els seus Estudis.

Demà, la flaire diluïda de l'hipoclorit de sodi li farà oblidar, per unes hores, com d'increïblement estigmatitzadora, discriminadora i injusta pot ser l'alquímia de l'ecologia social.