Abraçada....

Podria dir adeú, podria dir, altres paraules de consol, o potser d'alegria, però només cal no dir res, ja que els dies s'acaben, es moren, i d'això, ja no s'hi pot fer res.
Quan arrives al moment final i esperat, però alhora tan temut. Vas dient adeú, a tothom, fins que, arrives a aquella persona, que, senzillamen no cal dir-li res, perquè ja se saben prou les coses. La separació es quelcom que mai ningú pot empasar-se, que costa de pair, però que amb el temps l'oblit ho disimula. I potser amb un desconol, et poses devant de la persona i...l'abraçes.

Una abraçada mostra moltes coses i mentre ho fas et sents segur i sents com estas amb la persona que abrases i creus que sou un, es un mument que no es pot oblidar mai i per això val mes que qualsevol cosa.
En aquest instant, petites espurnes rodejen el cos, sents com si et manques l'aire doncs, no pots estar gaire més separada d'aquella persona.
I notes les seves mans com acaronen la pell dormida, i la fan revifar, només amb un sol toc d'aquells dits, que porten l'essència de l'alltre.
I desprès el joc de mirades, que si ara et miro, que si ara m'amago, tot forma part del mateix sentiment. I si et topes amb ulls encisadors, encara es més valorada la voluntad de no mira-los i caure en el parany, una, una altre...
I ja tot no importa, i tot acava però, alhora creixen sentiments.
I que més dona si us veuen? I que més dona la gent?
I els problemes, els deixes de cantó, perquè no importa res més que aquell instant que atrapes. El fas teu.
No calen paraules que es poden pendre per superflues, no calen suggeriments.
I faries el que fos per retindre aquell moment dins teu, perquè quedès en la memòria. Més tard ho anyores i t'hi poses a pensar sense deixar de somriure. I Així la mancança s'alimenta de petits fragments d'aquells potser, segons inolbidables.