...i desprès, ell.

Irradiava la llum d'aquella habitació nua.
Nua també restava ella sobre el llit a mig desfer.
Lentament, va girar la cara per poder-lo mirar fixament, mentre ell jeia al seu cantó,
parlant incansablement.
Les paraules d'ell se li tornaven supèrflues.
Ni sentia el que deia, sols els seus ulls blaus parlaven, i mentre es fixessin només en ella,
ja podia parlar del que fos.
Ell i el triomf. De cop ell va aixecar-se.
Nu i a contrallum, el seu cos encara semblava més perfecte i ella,
cautelosa i desitjosa d'ell,
mirava de reprimir les ganes , sols perquè ell es quedés una estona més.
Ella, ell.
Parlava de glòria, d'allò que podia aconseguir, del màxim sentiment del triomf,
i allò que aquest comportava.
Música.
Les seves paraules eren com una cançó de bressol per ella.
Ferí aquella passió desenfrenada cap a ell.
Aquella mateixa que l'havia impulsat a agafar-l'hi la trucada de cada dimecres,
aquella la qual havia fet que assaborís els seus llavis molsuts i tous de nou.
Passió, la qual la feia sentir inferior al que ell valorava.
Ell i el triomf.
Ell, el triomf i desprès ella.
Ella, ell i desprès ell.

I ella, sense dir res va començar a vestir-se. Sabia que havia finalitzat.
I sap que ara toca esperar un altre dimecres,
i que el dubte de si el telèfon sonaria,
el dubte de poder viure amb la passió d'un segon nit i dia.

I ell, tot contant el seu pròxim èxit, va vestir-se més ràpidament que ella,
I amb un sorollós petó va desaparèixer d'aquell pis.

I sola,
sola va quedar-se.
Sentir-se sola era la seva rutina,
era la seva companya de penúries,
fins un altre pròxim dimecres.
Perplexa, va mirar per la finestra,
observava com ell marxava radiant,
i meravellant-se d'ell mateix en cada mirall que trobava.

Passió morta de nou fins que una trucada la rescatés de la monotonia.
Ell, i el triomf.
Ell, el triomf i desprès ella.
Ella, ell i desprès, ell.