Cel de tardor

Un relat de: Jofre

La ploma d'Úrsula rastrejava damunt d'aquell paper immaculat un cal·ligrafia finíssima i amorosida pels anys. Una lletra sinuosa i clara més genuïna d'una princesa que no d'una professora d'Institut.
Malauradament, en aquell edifici al qual s'hi havien adossat noves dependències per facilitar la feixuga tasca docent i l'extensió dels coneixements i promoció d'aptituds entre l'alumnat; era una construcció apedaçada, mal bastida. Rere la seva pell de totxanes rogenques i parets de guix, els sentiments tatuaven frustracions i il·lusions legítimes. Missatges provocadors, sincers, utòpics que Úrsula voldria rubricar, però que des de l'altra banda del reixat d'alumini i les barriades rovellades, ella només es limitava a contemplar de reüll, entrant i sortint d'aquell pou fangós.

Potser cada dos anys (si tot era propici), un exèrcit de joves pintors i pintores sorgits dels miserables mòduls de la mateixa inòpia municipal, ho emblanquinarien tot, degollant paradoxalment i consegüentment, els seus onze mil somnis, neguits i esperances sota el cel plúmbic del mes d'octubre.

El cel de tardor abraçava Úrsula. La calor xafogosa l'havia desada amb la roba d'estiu, en un calaix perquè s'impregnés d'una aroma fresca d'espígol.

Úrsula seguia escrivint essent conscient que ara enfosquia ben d'hora, que les nits s'allargaven i també enfredorien. Per la persiana encara s'hi filtrava una claror tènue, però es deturà un instant tot movent els seus braçalets. Anelles de complicitat: de roba, de fusta, fins i tot d'aparents quincalles o d'altres que enfilaven minúscules peces de terrissa cuita. Un soroll que la deixondia i li prenia un somriure en aquella sala deserta i solitària que reclamava - tal vegada - aquesta melodia angèlica.

Tenia fred als peus i l'amonestació resolutiva per a Virgínia no estava enllestida. De la llibreta roja, n'extreia el més essencial que cada professor havia anotat. Dates, hores, assignatures... qualsevol fet digne de ressenya, per descriure i argumentar l'incident segons el cànon del R.R.I. (el Reglament de Règim Intern).

Li convindria encendre una estona l'estufa elèctrica nova. Un antic braser - pensà - que li llevaria aquesta fredor que s'apoderava dels seus peus de porcellana.

Quan va tenir embastat l'informe, Úrsula va acomodar-se davant l'ordinador. Baixà persianes i deixà caure cortines polsoses per preservar l'escalfor de l'estança.

Mentre teclejava, amb una celeritat pròpia d'aquells que s'apuntaren a cursos de mecanografia quan encara gairebé ningú traginava ordinadors, Úrsula murmurava també una cançó trista que repetia de cor. La pessigava cada cop que premia l'Intro per construir un nou paràgraf. Era com els antics llauradors que necessitaven cantar al mateix temps que obrien la terra. Solc rere solc. Línia rere línia. Els bous o els muls no es deturaven pas si sentien el so planyívol.

Pobra Virgínia; la lliurava a un exili temporal. Però alhora la transformava en ofrena i víctima per un full àvid de queixes i d'himnes melangiosos. Vells, ancestrals com els que se suposava que havien d'acompanyar aquells cossos sacrificats per garantir amb sang la fecunditat de la terra.
Cançons fúnebres, certament, per a innocents; víctimes de rituals atàvics i primitius que sembraven temences.
El corró de la impressora començava a fer fressa en escriure la lletania: el cant d'aquest protocol, d'aquesta cerimònia burocràtica inhumana.

Úrsula pensava en Virgínia i recordava que era una noia d'ulls blaus com el mar i lluïa uns cabells rossos. Després, fastiguejada i cansada - amb els ulls entelats per la pantalla - imaginava quan, antigament, oferien a la terra: primer infants, més tard bous, gats, pollastres, gallines i conills rossos (de pèl o de ploma).

La qüestió és que algú sempre ha pagat els plats trencats, ha hagut de ser el boc expiatori; i ella feia de llauradora, la que instruïa el cas: la tutora en definitiva.

Agafà amb compte els cinc fulls i els revisà.

Sí, era cert; hi havia moltes anotacions alarmants, amb poques setmanes, a la llibreta roja referents a Virgínia. Tanmateix, la majoria havien succeït en la classe de francès i, ves per on, amb en Narcís sempre pel mig.

Úrsula estava segura d'una cosa, quan sortís al carrer, una vegada tot recollit, una fredorada l'envairia. Li convindria abrigar-se i això que només érem a les acaballes del mes d'octubre.
No anava pas errada. Era força fosc i tan sols els llums ataronjats li permetien distingir les parets exteriors de l'Institut. Anava resseguint el que hi havia escrit i dibuixat.
Una sobreposició de missatges urbans contradictoris i sorprenents. Un d'ells amb un dibuix d'una mosca vironera per signatura davall d'unes lletres d'un color grisenc metàl·lic i molt vives com les peces de les freses de l'arada, exhortava a sembrar la llavor de la resposta.
Extraordinari. Segurament rumiava Úrsula tornant a xiuxiuejar una cançó de Leonard Cohen; tot un himne per a ella: A thousand kisses deep.

Els seus braçalets zigzaguejaven cada vegada menys fins arribar a l'alçada de la carretera absolutament il·luminada.
Allí enlairà l'esguard i observà com passaven els núvols d'octubre davant de la lluna plena. Brillant. Davant de la qual navegaven formes fantasioses i oníriques de núvols: capells, bassetes... jovenalla, al capdavall.

Víctimes innocents que es transformen - com els costums - però mai moren.
Però, efectivament, tot just iniciar el curs, i Úrsula sacrificava Virgínia per garantir la necessària convivència a l'aula.

Havien migrat tórtores, orenetes, falciots i rossinyols; per contra, venien ànecs, guatlles, tords i estols d'estornells. Els gripaus i els lirons s'arraulien i hivernaven.

Érem a les envistes del novembre que no tolera mosques ni mosquits... ni que siguin onze mil, i també, com Virgínia, de cabell daurat i el mar en els ulls, descobria una nova unitat de mesura de solitud. Una magnitud que òbviament havia superat Úrsula, sota aquell cel d'octubre.

Malgrat tot, avui es pregunta per quin motiu en Narcís no fou mai amonestat. Naturalment, tenia una altra tutora.

Avui, Virgínia és una de les alumnes amb més energia vital que mai ha tingut Úrsula.




Comentaris

  • L'he entès parcialment... és un bon relat.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 06-04-2006 | Valoració: 8

    He entès, pel que crec, que versa d'una noia l'amor del qual s'ha trencat, que està trista i entotsolada, que sap que "res és igual", que està moixa per algunca cosa que enyora...

    El relat és bo, però costa de veure exactament què expressa... Seria bo que des dels tres primers pàrrafs ho donguessis a entendre explícitament.

    Clar que els relats 40% indefinits també tenen el seu atractiu... aquest n'és un exemple.

  • Hola Jofre![Ofensiu]
    ROSASP | 16-10-2005

    El cel de tardor ens porta melangies de fulles caigudes i sol baix que es va fent més tebi.
    Aquest relat ens apropa als sentiments i les sensacions dispars davant d'una decisió que afecta directament a una altra persona.
    La responsabilitat que lluita entre el cap, el cor i les normes dictades.
    Molt àgil i amb un rerefons crític, trist i nostàlgic!

    Una abraçada i fins aviat!

  • ai!! els tutors i les tutores!![Ofensiu]
    Lavínia | 16-10-2005 | Valoració: 10

    que en solen ser de dispars en els seus criteris!
    L'una (l'Úrsula) estricta i aplica l'expulsió ( l'exili temporal ) a l'alumna (la Virgínia) amb més energia vital i l'altra no fa res a l'alumne amb la mateixa falta: Naturalment, tenia una altra tutora .
    C'est la vie!, Jofre, i no s'hi pot fer res.

    Un relat més àgil del que ens tens acostumats i aquesta vegada amb un pèl de crítica cap l col·lectiu dels ensenyants vers l'aplicació del reglament intern de cada centre.

    Petons, Jofre.

    Lavínia

    PS

    Ets ensenyant de secundària, oi?

  • cel i sentència[Ofensiu]
    quetzcoatl | 15-10-2005

    Hola Jofre,

    com va aquesta tardor?

    M'agrada, com sempre, llegir-te, perquè mai repeteixes temes ni escrius relats previsibles.

    Saps desgranar, sempre, poesia en els afers quotidians, fins i tot en els banals, però també en aquells petits gestos i decisions que poden afectar vides d'altri. Com sempre, personatges construïts amb vida, amb rerefons que no cal que expliquis sinó que ens permets imaginar, i amb el lèxic sempre acurat i fresc.

    -
    Avui he descobert una autora amb qui compartiu fotografia! Sembla, també, que el seu diari ens podria aportar alguns relats bons com per fer-hi una ullada. Es fa dir cursiva. Algun dels dos ens sorprendrà amb una foto? Potser aquell a qui li agrada, també, l'art del cel.luloide?

    un petó i una abraçada forta, des d'un octubre plujós de núvols celestes.

    m

Valoració mitja: 9.33