Avui em torno a sentir viva

a senir el que m'envolta

Sí que és veritat!! La temàtica és similar, tanmateix em sembla, i només és una impressió, que el teu és més directe. Fas com una mena de cant a la TEVA vida, la que ara sembla que recuperes, després de perdre-la sense ni adonar-te'n.

Sembla que despertis d'algun somni embogit que et tenia encegada i no podies veure ni la pròpia Lluna.

Enumeres les coses senzilles i belles de la vida que ho fan tot una miqueta més agradable, la Lluna, el mar,...

És un bon relat. Tan de bo aquests tipus de relats fossin reals. Suposo que a vegades, després d'escriure una cosa així, tornem a plorar com tontes.

La intenció és el que compta, diuen! Voler despertar, o recuperar la pròpia vida ja és un pas important.


Una abraçada, artista.

potser perquè recordo moments així en mi, potser perquè m'has emocionat. Agafes les paraules i les idees, les barreges i et surten uns poemes tan macos que no puc si no repetir les paraules d'abans.
Quant el contingut, sempre esperem trobar les solucions fora nostre. Normalment és un "ell" qui ens ha d'arreglar la vida. I no entenem que, mentre una mateixa no sap arreglar-se les cabòries, "ell" no apareixerà. En el meu article "Coses de dones" he intentat explicar una mica aquests pensamesnts. Vull dir que et vas adonar que no esperaves la resposta d'ell, sinó la teva pròpia, oi que sí? Tu, la teva millor amiga i qui més et farà costat.
Quant la forma, perfecte. Evitant caure en el sentimentalisme barat, enumeres les coses qüotidianes que, home, no arreglen la vida, però la distreuen, no? Per acabar en la trascendència de la filosofia. No és ell qui m'arreglarà la vida, sóc jo.

Quant la bruixeta de casa meva, tot just havia acabat el comentari d'abans (vaig per ordre ascendent, per no deixar-me'n cap), que ja s'havia adormit. Potser et semblaré una mare molt dura, però si no ho hagués fet així, la mitja hora de plors hagués pogut ser mitja nit. Jo em desespero, i ella no descansa.

Un petó.
Glòria

COMENT

És ben veritat. Les petites coses de cada dia, aquelles que ben sovint oblidem, són les que a voltes ens retornen la il·lusió de viure.

Fas una fantàstica enumeració d'aquests petit detalls amagats rere la rutina. La posta del sol, la contemplació de la lluna, l'harmonia del mar, el somriure d'un desconegut, el nen ocult rere un amagatall impossible (per cert, aquesta és la imatge que m'ha semblat més bella, potser precisament per la seva senzillesa i ingenuïtat)...

I aquesta enumeració ens duu a adonar-nos de tot allò que ens envolta. I ens duu també a reconèixer que de vegades ens encaparrem en els nostres petits-grans problemes, i no som capaços de veure més enllà.

Un poema concís. Les imatges arriben. La lectura flueix.

Salut!

LLIBRE

Viure i sentir-te viva a cada pas! És un concepte "lògic" que tothom sembla que tingui molt clar, però que no és tant fàcil d'aplicar! A vegades esperem que el nostre estat d'ànim depengui només d'una persona, però això no pot ser! No podem deixar que les actuacions d'una persona ens afectin tant, com per viure només d'elles.

M'alegro de que t'hagis tornat a sentir viva, i que hagis pogut gaudir del somriure de la Lluna, del so de les onades, de les rialles dels més petits i de cada detall encisador que té la vida i que molts cops passem per alt.

Els petits detalls són els que fan la vida bonica i encisadora... no deixis que ningú te'ls prengui!

Un petó i endavant!

El títol per si sol ja és un crit a l'esperança... però trobo que contrasta amb els últims versos "Només avui m'he adonat que em torno a sentir viva."... aquest ‘només'... si el que aquest ‘només' vol dir que és 'a partir d'avui', res a dir, però si aquest ‘només', només significa ‘només' (brrrrruu... que estic dient??!!), es a dir ‘només avui', què passa amb demà? aquest ‘només' és amputar de cop l'esperança...

El poema comença amb gran força, "Ja està", transmeten seguretat, com volen fermament autoconvenç-se't... "ja... ja... ja..." ... però de cop... "em sembla."!! tota la seguretat demostrada, s'esfuma en un instant, ‘no estic segura de tot el que he dit', com interpreto aquest "em sembla"? crec que volies tornar-te a ‘sentir viva', tornar a ser tu mateixa, per això vas escriure aquest poema, però encara no ho tenies molt clar, no sabies que sortiria del teu llapis quan escrivissis el poema, i pel que pogués passar "em sembla".

Seguidament, passem a les obvietats per justificar l'actitud, ‘si no podem fer res, el millor és oblidar-ho'. Obvi.

I quines coses son important per tu i no hem d'oblidar?
"horitzó"... veure l'horitzó... el futur, allò que ens espera, mirar l'horitzó és intentar veure el nostre futur, veure que està allà, lluny, però hi és.
"lluna"... somiar... tornar a somiar, tornar a tenir esperança.
"mar"... la solitud de la immensitat del mar, però aquella solitud agradable, desitjada, relaxant.
"sol"... (la quotidianitat del dia)... aquestes petites coses que ens fan somriure, la innocència d'un nen, inconscient del que li espera.
"gent"... la companyia... sembla que no, però quan somriem a algú aquest sempre ens somriurà, el somriure transmet felicitat.

Ens capfiquem tant en els problemes, els pensaments, que som incapaços de veure les meravelles de la vida. Defineixes l'existència amb ‘sol, lluna, horitzó, mar i gent'... la realitat del dia, els somnis de la nit, el futur de l'horitzó, la solitud agradable del mar i la companyia desitjada de la gent...

Finalment fas la teva petició, demanes el teu desig... demanes poc, només una mica de companyia... però... "fingida encara que fos..." ... segur?? de debò creus que és millor tenir companyia encara que sigui forçada, que sigui fictícia... que sigui mentida?? com diu la dita ‘val més sol que mal acompanyat'... i per fi ‘avui t'has adonat', volies algú, però no feia falta que fos ell, simplement, necessitaves algú!

M'ha agradat molt el poema, l'he trobat magnífic. Ens obres els teus pensaments, el que pensaves, el que creies, com et senties... sense cap pretensió, únicament per entendre't una mica millor...
Felicitats... ‘avui t'he tornat a sentir viva'!!

un petó i una abraçada,
Jordi.

ens hem de sentir així, sempre hem de mirar al nostre voltant i sonriure i saber-nos feliç.
Ell ens ha d'estimar tal com som, i si no es així, no val la pena que ens estimi.
Sempre hi ha algú que ens estimará amb plenitut, amb tendresa i respecte.
Rep un petó dolç i tendre i una abraçada que t'acaroni l'ànima.
Fins aviat amiga i gracies per els teus comentaris.

tots acabem remuntant el vol desprès d'haver caigut. Sortosament trobem el moment per tornar a experimentar amb plenitud tot el què ens envolta.
Realment maquíssim.

Se m'ha oblidat la valoracio!!!!

Ei hola!!!! M'ha smblat molt bo. Això que em deies, de la forma i tal... crec k tu en saps força com x preocuparte gaire de saber o no , escriure.
Avui puc tornar a veure aquella rodona blanca,
tan bonica, tan nítida,
fer-me l'ullet cada nit...,
mentre passa pel terrat de casa,
i es torna a amagar,
satisfeta de saber que li he regalat el meu somriure...
M'ha semblat presiosos aksts versos!!! una paxada!!! "el meu somriure..." molt macu!
Segueix escribint!!!

Mlts ptnts!

que ens brindes en un poema somrient, curull de vitalisme, de sensacions de qüotidinitat...
Una abraçada i et torno un merescudíssim 10 amb gust de lluna plena, ones del mar i... sensacions de persones
Una abraçada,

Vicenç