Les quatre meitats

genial...especial i diferent...serà pq és el 200, o pq és la màgia d'aquests dies...em sembla que em poso a escriure ja!!

Un petò per tots 3...

Termini per a les votacions:
- des del dia 4 a les 20 hores fins les 20 hores del 5 de gener del 2007777777.

( ha estat una errada de la Patge que està avui de servei: en fost i el Bruixot van voltant d'aquí cap allà i, és clar, la marejan, pobreta, aiiiiiii )

Vols dir que sols es podran votar tres relats i valorar-los entre 3 i 1 punt?
Bona nit.

Jo ja he fet un relat per a l'R2C (per cert, aquest R2C és un cosí de n'R2D2?), però perquè quedi com m'agrada hi ha la primera part, la segona i després unes línies que corresponen a la primera.

Essencialment, és un diàleg entre dues persones (més o menys persones, vaja), i queda clar quan parla una (1r i 3r paràgrafs) i quan parla l'altra (2n paràgraf). El que diu l'un i el que diu l'altre són el que jo consider les dues parts del relat. És vàlid així o ha de ser primer una part i després l'altra?

Collons, com m'he enrollat...

Per cert, el relat s'ha de penjar aquí ben igual com estic penjant aquests comentaris, no?

Gràcies i feliç gener :)

L'assassinat de Dorian Gray

Moriràs, Dorian. Aquest és el fat que he decidit per a tu. La mort. El teu bell cos de tan sols vint anys ha fet massa mal, i ha de pagar. La teva ment, retorçuda com l'oli que envelleix al quadre d'en Basil, és ara subordinada a les forces del mal, t'has subjugat a Llucifer. Has pretès fugir del meu control, i l'única manera que veig de castigar-te és matant-te. Està decidit: moriràs i el relat acabarà, no hi haurà mai més un Dorian Gray passejant pels carrers de Londres, encisant les dames més refinades. No te'n podràs amagar, perquè jo sóc el teu creador, i tot el que tu dius o fas és així perquè jo ho he decidit unes pàgines abans. Fins i tot, la teva reacció a aquests mots l'hauré pensat jo mateix, no sortirà de la teva boca si no l'hi he posat jo abans.

* * *

No ho pots fer, això, Oscar. Jo, Dorian Gray, no t'ho permetré, i sé com impedir-t'ho. Tu me vares engendrar, sí. Però ara no pots aturar la teva pròpia creació: t'has convertit simplement en l'autor de la novel·la. Jo tenc la meva pròpia consciència, sóc amo del meu destí. Meresc morir, potser sí, però això no esdevendrà. Jo, la teva invenció, sóc un ésser extraordinari, fascinant, inigualable, únic! La gent me mira pel carrer, les dones queden enlluernades pel meu somriure, llurs marits envegen la meva figura dolça i elegant. No podràs fer-hi res, Oscar, perquè els mateixos que m'envegen i que pateixen el meu encís, començant per Lord Henry, a qui tu anomenes Llucifer, vendran a defensar-me de qualsevol que me vulgui mal. No ho entens, Oscar? La meva mort seria massa comentada, caurien tots al teu damunt! Ells, com tu, no poden viure sense jo, ja no existeix a les seves ments un Londres sense el bell Dorian Gray! I te diré com ho faré, Oscar. Aniré a dalt, a les golfes on tu i jo amagàrem junts un dia el nostre quadre, i l'esquinçaré amb el mateix ganivet que vaig matar el teu personatge, destruint així les cadenes que me lliguen a tu. I així veuràs que ja no ets senyor de la meva ànima.

* * *

(Ja t'he avisat, Dorian, que tot el que penses és fruit de la meva ment. Tu has acabat amb la teva pròpia vida, volent-te alliberar, però he estat jo mateix qui t'ha assassinat. Descansa en pau, Dorian Gray, la meva més gran i bella creació, el meu major pecat. Descansa i redimeix els teus pecats a l'infern. Allà ens retrobarem.)

I
Coses de parelles.
Amaneix en l'humit camí de la Fillola, a banda i banda avances mig ocults per la vegetació de la vora, emboçats en uns anoracs verds, com el color de les falagueres dels marges i coberts amb unes boines del mateix color, vestigis dels característics capots i tricorns d'una de les parelles més famoses del segle XX: la parella de la guàrdia civil. Protagonista de tants relats de lladres i serenos o d'acudits junt amb els gitanos.
Es paren sota la figuera, des d'allà poden vigilar les dues vessants del turó a l'hora que romanen ocults als que puguen vindre.
Romerales trau una bossa de picadura de tabac i un llibret de paper per enrotllar cigarrets, oferint-ho al seu company. Aquest ho refusa. Romerales ja s'ho esperava, de fet ha estat una broma, l'Hernàndez és un xic modern: no fuma, no veu... viu una vida sana i és especialment pudent amb el consum de marihuana, que per molts col·legues és una pràctica consentida. Romerales ho sap, és per això que es posà a fumar tabac enrotllat a mà, les parelles ja ho tenen aquestes coses, ho fan aposta com contra punt a totes aquelles mirades còmplices, a l'acord tàcit on no calen comentaris...
II
Noves parelles
Fa anys, quan Romerales va arribar directament de l'acadèmia, va ser tot un esdeveniment, fins hi tot autoritats i periodistes anaren a donar-li la benvinguda, s'ompliren pàgines de diari, no debades fou la primera dona guàrdia civil en el País Valencià. I què dona! El capità de la comandància de Xàtiva havia d'actuar amb molta cautela. El capità no volia ser l'autor de cap fet deshonrós, de l'èxit d'aquesta missió hi depenia el seu futur professional: si triomfava es veuria ascendint ràpidament, si per contra fracassava el forçarien a retirar-se. En un primer moment, Romerales ocupà un lloc a l'oficina, però dos mesos més tard arriba a la caserna Hernàndez, un jove molt seriós que venia de Mallorca. El capità va veure l'oportunitat i els emparellà. Els companys hi tenien enveja d'Hernàndez.
No feia encara sis mesos quan Romerales va rebre una trucada d'Hernàndez al seu mòbil particular, li va demanar que es reuniren amb urgència un bar cèntric, volia fer-li saber un neguit que portava amagat a dins del cor i ja no podia suportar-lo més. Romerales va anar amb la intuïció que li declararia el seu amor, però ella no estava preparada. En arribar va veure a Hernàndez assegut al costat d'un home jove amb bigoti.
Romerales et presente a Robert el meu nuvi.
Que sorpresa!
Espere que ho comprengues.
Més que tu no creus. Jo també tinc una altra sorpresa: soc lesbiana.

Us presento a la meva parella, la Núria


Caram, això ha sonat d'allò més solemne. No sabia com presentar-la. Si hagués dit "ella és la Núria" i prou, haurien pensat, "qui coi és?". I després la gent comenta, i et pregunten, millor matar-ho d'un tret. Ja està dit. Finito. Tampoc podia dir "la meva amiga", o "la meva novia", com si fóssim adolescents. No, de cap manera! I la companya? Ha! Ni que estiguéssim a la guerrilla revolucionària, companys i companyes, aixequem-nos en armes! La parella, sona bé. La meva parella. Que es vegi que compartim coses, que estem junts. Clar que ara he engegat a dida el ligues, no podré anar-li dient a la Montse que sóc un home lliure. L'he ben fumuda. Ara sóc un home aparellat, lligat, ocupat, sóc d'algú. Ella és la meva parella i per tant jo sóc la seva parella. Sóc seu. Seu. Som una unitat, la parella. Pactarem les decisions, en deixaré de ser autor, només actor. Actor de la trama, de l'obra, de la farsa, la parella. No em diran més secrets, la parella els sabrà, al llit s'explica tot. No hi haurà amics, sols ella i jo, la unitat, la parella. Com si hagués dit adéu! Fins sempre! Ja tinc parella! No us vull! No us necessito! Fins mai!


Que diu, aquest? La meva parella? Que s'ha cregut? Jo sóc la Núria, no sóc de ningú, la parella de, la dona de, la seva criada, ha! Jo sóc qui sóc, i prou. Tant d'estudiar i treballar, tants esforços, i amb una frase m'ha reduït a "la meva parella"! Ben mirat, vol dir als seus amics que no sóc un rotllo qualsevol, sóc la parella, la de veritat, no una que acaba de conèixer. Aquesta va en serio, vol dir, "és el meu futur". Però això de "meva", no m'agrada, no vull ser de ningú, prenc les meves decisions. Que es pensa que perquè em follat quatre vegades sóc de la seva propietat? Jo en qualsevol moment me les piro, potser és millor, au, passem pàgina, aquest paio és massa possessiu. Que vindrà, després? Les justificacions absurdes quan arribi tard? Els relats inventats per no dir-me que s'ha tirat a la seva amiga Montse? Ni parella ni punyetes. Amics, i encara gràcies. I de seva res. Que pretén dir, "és meva", "no us la mireu", "no la toqueu", "no la desitgeu"? I mira, alguns dels seus amics estan prou bons! S'ha acabat, li diré que va massa ràpid, demà surto sola de festa, a veure si lligo i em trec aquest moro de sobre.

A l'exterior del sobre, un autor anònim havia escrit "Per les facilitats donades. En justa correspondència". A dintre, una sucosa suma: quatre zeros precedits d'un dígit superior a tres.
I el senyor batlle tingué, com una il·luminació divina, la idea del futur del poble: "pel progrés i la prosperitat", "nous llocs de treball", "els productes de la terra no es valen",... I uns quants amics i gent pròxima oferiren duros a quatre pessetes als llauradors: "Ara és l'ocasió de vendre bé", "no cal dependre de l'oratge", "la terra és molt esclava",...I va venir el primer PAI. I aquells que no havien venut, perquè estaven més d'espavilats o perquè aquell tros de terra els havia nodrit sempre, no pogueren fer front a les despeses de vials, clavegueram, il·luminació, etc., ben inflats, que presentà l'empresa constructora.
I aquell municipi, agrícola des de feia milers d'anys, fou recompost: urbanitzacions a la muntanya i vora mar, adossats al poble, polígons industrials tocant,...

Hisenda, però, investigava el constructor Z des de feia temps, per "certs errors comptables". Les actuacions del batlle d'X eren ara seguides de prop per cert jutge anticorrupció.
Passem pàgina, però.

En menys d'una legislatura, el senyor batlle va veure multiplicats fins xifres espaordidores els "donatius desinteressats" i les "comissions legals" d'empreses vàries, que no cal esmentar, per raons òbvies. Perquè al primer PAI seguiren altres. I més asfalt. I més ciment. Tots, per uns simples canvis de denominació de terrenys al Pla General d'Ordenació Urbana. Unes nímies taques i ratlles sobre un plànol del terme. No res.
També rebé agraïments en espècie d'antics xicotets propietaris de terres que s'havien sentit afavorits: un titot, dos ànecs, tres conills i cinc pollastres. I aquestos els proclamà als quatre vents, com mostra de la voluntat popular.
I en menys de quatre anys, els amos dels magatzems de transformació horto-frutícola, que eren els únics del poble que disposaven de capital, es van veure ‘obligats a estructurar el negoci' -això deien- i presentaren la suspensió de pagaments;tots els empleats al carrer -negociants com eren, calia aprofitar els temps-, i esdevingueren els capitalistes del constructor. Els treballadors de les oficines dels magatzems canviaren d'oficina, ara immobiliària. Els altres treballadors també canviaren d'ofici: uns es feren obrers de vila -més ben dit, manobres-, sense especialització; d'altres, la major part dones, esdevingueren cambrers, netejadores, i altres oficis semblants. Fins hi hagué alguns, de més bon veure, que actuaren com "stripers" d'ambdós sexes als locals nocturns de la platja.

I el relat acaba quan un cert dia, el batlle d'X i el constructor Z es trobaren colze a colze amb la mateixa manilla, al furgó policial, camí de la presó.

Ella:

Ha arribat l'hora de passar pàgina.

Al principi tot era fabulós: descobrir-nos l'un a l'altre, experimentar les sensacions, els plaers. Amb tu vaig explorar tots els racons del paradís. Recordo quan fèiem llargues passejades pels jardins engalanats fins a arribar al congost del riu Hidekel. Allà nedàvem, jugàvem a perseguir-nos i finalment tu sempre m'arraconaves contra la vora, on fèiem l'amor. Després jèiem sobre la gespa, abraçats, deixant que la llum del capvespre acaronés les nostres pells i lentament ens foníem amb el paisatge de la terra dels somnis. Si encara tinguéssim dret a prometre, et diria que mai tornaré a ser tan feliç.

Potser van ser els dies, caient en cadència monòtona, com una pluja fina però incessant. Amb el temps ens avorrirem de sentir les nostres veus pronunciant els mateixos comentaris, de fruir sempre dels mateixos cossos, d'extasiar-nos amb la bellesa i la perfecció de l'Univers immutable ens envoltava.

Llavors només calgué una veu nova, diferent, que prometés noves experiències, nous plaers. Sé veure en la teva mirada resignada un matís d'inclemència, un retret que mai s'esvairà dels teus ulls i la teva ànima. Mai perdonaràs el meu error.

Per això desitjo començar una nova vida. Vull el divorci.


* * *

Ell:

Poesia.

El nostre relat evidencia el fracàs d'intentar recuperar allò que vam tenir un dia. Paraules. Absurds succedanis de les realitats que invoquen. Pels segles dels segles, els autors més erudits, més nobles i més sensibles parlaran del paradís, intuint, només vagament, part de l'essència d'allò que només nosaltres coneixem veritablement.

Poesia són els pensaments màgics que em venen al cap quan vull evadir-me de la dura realitat que tinc davant dels ulls. Treballar la terra i imaginar que conreo somnis. Hem descobert noves sensacions, no t'ho puc negar. Si el coneixement que preteníem era el d'aquesta realitat de suor i llàgrimes, de dolor i desesperació, llavors l'hem assolit completament. Ningú ens va mentir.

Potser ja no som els mateixos i la nostra relació ja no té sentit. Abans compartíem els nostres cossos amb passió, ara amb reserves. De la felicitat que vam conèixer, només en resten espurnes aïllades i esmorteïdes. Abans era el teu amant, ara tan sols el pare dels teus fills.

Intentes protegir-los fins l'absurd, pensant que algun dia Ell els deixarà tornar al Paradís. Em fa gràcia quan els hi dius: no mengeu res que us ofereixin els estranys. No és una mica massa tard, Eva?

Baixaren del Chevrolet sota la negror d'un cel sense lluna. Ell es llevà l'americana i la posà amb tendresa damunt l'espatlla mig nua de l'actriu. L'oreig flairava a salabror i agitava els caps dels àlbers.
-Em sento molt feliç de conèixer un personatge com vostè... -la veu li feia una cantarella artificiosa.
-Per favor, diga'm John... -quan somreia els ulls se li tancaven dibuixant-li una bonior d'arrugues.
-President... -digué, com en un mormoleig.
-John... -insistí ell amb expressió paternal.
I la Norma sentí que la nit es convertia en el relat de la ventafocs.
Pensava, i tornava a pensar, en aquella adolescent de dotze anys, de cabells esbullats, menyspreada per la mare; aquella marreca a qui ningú no gosava anomenar filla. Avui estimava el poder, s'abraçava al poder, es fonia amb el poder... I el poder tenia un rostre mític que ella admirava i en qui creia. El poder l'adorava a ella i li demanava enmig d'un xiuxiueig que li digués John. I la llenya crepitava a la llar de foc. I el vent feia que les branques repiquessin als vidres de les finestres. I a la llunyania, des d'un llit flonjo, nua i abraonada a en John, distingia les llumetes dels vaixells que es dirigien a la Badia de Brooklyn... Brooklyn, que em vas veure néixer... fixa't com estimo la carn dels déus...

*
*
*
-John... John... què m'has fet? -les pupil·les li tremolaven, si fa no fa, com les flames d'un foc insuportable que avui no cremava a cap llar. Es despullà completament i es masturbà pensant en ell. Els ulls enrogits havien esgotat totes les llàgrimes, tornava a ser l'escòria del món, la peça a la qual ningú no trobava cap utilitat; un cos nascut per a ser devorat amb la mirada, absorbit, gastat... i apartat quan topava amb la imatge del poder. Ningú no la reconeixia com l'actriu que s'havia revoltat contra Hollywood, que havia aixecat la seva pròpia productora per a poder ser lliure... No...! Ella era la puta del president...! I el més dur és que això només ho sabia el president... I uns quants més que no ho podien comentar. Ni tan sols podia proclamar al món que ella havia estimat en John fins a la mort. Sí, ho tenia decidit, fins a la mort... El seu amor mai no seria escrit a les pàgines ambigües de la història, però ella escollia marxar. ¿Per què ha hagut de ser sempre el dolor... l'autor del meu destí?
Despenjà. Marcà. Es col·locà l'auricular ran d'orella.
-Escolta Lawford, digues-li adéu al president... i a tu mateix, perquè ets un bon tio...
Tot seguit s'empassà un tub de pastilles i s'ajagué bocaterrossa damunt del llit.

Sistema de votació:
Els jutges controlaran que els reptes compleixin les condicions ( paraules claus, extensió, etc. ) però no votaran!

Cada relataire (qualsevol autor que en el moment de començar el R2C tingués al menys 2 relats publicats!) enviarà un e-mail a unaquimera@hotmail.com amb el següent contingut:
Repte 200:
-3 punts: relat "tal" (autor: pepitu si s'escau )
-2 punts: relat "qual" ( autor: juanitu si s'escau )
-1 punt: relat "pascual" ( autor: jaimitu si s'escau )
( Cal posar els títol del relats ( i en cas de coincidència de títols, l'autor) als quals es donen els punts).
Es poden votar 3 reptes com a màxim: valorant-los amb 3, 2 i 1 punt per ordre de preferència. Es pot votar per un o dos només, si es desitja.

- El contingut d'aquesta votació serà a disposició dels tres jutges del Repte 200 o en cas de què algun d'ells repti, dels altres dos.
- Només seran publicats els resultat de la votació, no els detalls, de tal manera que cada persona pugui votar sense sentir-se obligada a correspondre a una altra votació per part d'algun company.
- Convé que ningú es voti a ell/ella mateix/a i que ho faci amb total sinceritat i criteri literari/lector, no per simpatia o afinitat a l'autor.

-Quan es pot votar?
Després d'haver-se llegit tots els reptes presentats: Des del 4 de gener, a les 20:00 fins divendres 5 de gener a les 20:00.

Visca la democràcia Relataire i el Tripartit Reptaire!!!
Bx, ft, Uq

Sabia, des del primer instant que es van conèixer, que aquell dia arribaria tard o d'hora. Ara però, no li servia de res cap dels arguments que mentalment havia elaborat, fins i tot assajat, per no fer aquell inevitable comiat tan feixuc. Intentava rememorar alguna de les apassionants estones que havien passat junts, a fi de que se li reflectís al rostre un bri d'animositat. No ho aconseguia. Tenia un nus a l'estómac i les seves emocions es mostraven irreductibles a la raó, constantment estimulada i educada durant tots i cadascun dels anys passats al seu costat. Va pujar les escales després de saludar amb un subtil moviment de cap l'hostatgera, sorpresa de veure'l allà. Li va preguntar per la seva futura esposa i ell, gentil, va esbossar un somriure de complaença i va mussitar un bé, gràcies. Encara al passadís, va respirar profundament decidit a explicar-li que no s'havia de preocupar de res, que malgrat l'abandonament de la solteria compliria la promesa feta i s'encarregaria de relatar amb profusió de detalls i de manera fidedigna, els casos que havien compartit. Estava tant convençut que desaprovava el seu casament com n'estava de la pedanteria que el caracteritzava, motiu pel qual li havia fet adquirir el compromís de convertir-se en l'autor del recull de les seves aventures i deixar-ne constància per la posteritat.

***

El xiulet del tren apressava als passatgers a acomiadar-se dels familiars que, amb mig cos a dins, es resistien a tancar la porta del vagó. Era una tarda freda i grisa, habitual en aquelles contrades. Tenia el compartiment per ell sol, l'equipatge curosament desat al portaequipatges i, al seient del seu costat, una gran bossa de viatge d'on va treure el diari. La visió de la primera pàgina del The Times, comprat a un vailet del carrer, li va evocar el darrer esmorzar amb el seu company: torrades amb melmelada de gerds, cafè ben calent i una interessant conversa mèdica que va escoltar amb fruïció. La nit anterior li havia comentat que s'havia enamorat d'una dona excepcional, filla d'una família benestant de la ciutat que volia que conegués. No va saber com dir-li que no sense ofendre'l i, al matí següent, en Watson va presentar-li la dona amb qui pensava compartir la resta de la seva vida. Una sensació aguda de solitud el va envair però va saber fer el cor fort, espantant els fantasmes de la seva joventut, i va desitjar-los molta prosperitat. El tren es va posar en marxa, deixant enrere la seva vida de detectiu, de la mateixa manera com, anys enrere, havia hagut de deixar una vida amb la Charlotte, sense poder fer res per evitar-ho.

JOSEP i MARIA


Primera part

Ja que som a Nadal, Cap d'any i Reis, aquesta autora volia fer un relat ambientat en el pessebre, amb alguna parella de personatges que fossin interessants per fer dialogar.

Però, tenint en compte el "pessebre nasional" que hi ha muntat a hores d'ara, que, a més, està agafant per moments un aire tràgic de veritat, hem decidit (l'autora i jo -que sóc la que ho passo tot a net-), fer alguns canvis.

El primer és el títol. Ara serà així:

JOSEP(Ll.) I MARIÀ(no)

Aquest dos són, doncs, els personatges triats. Ell, en Josep (Ll.) és sabater, enlloc de fuster. Ella, en/a Marià(no), no és una dolça mare entregada, no. És més aviat rondinaire i malcarada.

El segon canvi, és referent al bestiar que acompanya el nostre dolç pessebre. En el lloc del bou posarem el Toro d'osborne i en el de la mula, per descomptat, el burro català.

El tercer canvi, és el més conflictiu i ha generat una gran discòrdia entre els nostres protagonistes. Més endavant sabreu la raó.



Segona part.

S'estan en Josep(Ll.) i en/a Marià(no), arraulits a la cort. L'únic escalf que reben és el de l'alè del torosborne i del rucatalà.

Amb aquestes que en/a Marià(no) comença a rondinar, s'enfada i es posa... a parir!
En Josep(Ll.) se li acosta i vol calmar-lo/a. Li diu que els problemes millor, parlar-los, trobar un consens i un diàleg, més que muntar escàndol.
Però en/a Marià(no), no està per les bones maneres. Està realment de part.

Així és que va néixer el nen Jesús. Però - i aquest és el tercer canvi que us comentava abans-, en Josep(Ll.) tenia un pla.

Pensava signar la pau amb els dimonis escuats i feia dies ja que les assemblees de pastors -calentons a la vora el foc-, i les d'àngels -en els núvols-
demanaven amb urgència algun gest.

En/a Marià(no) està furiós/a. No permetrà que el seu nen, el que ha d'escriure les pàgines més meravelloses de la història, es digui Arnaldo.

Si, heu sentit bé: A r n a l d o !
Aquest és el gest eficaç i definitiu, segons en Josep(Ll.).
En/a Marià(no), marrà que no. En Josep(Ll.) tossut que si.

I mentrestant, els de l'infern han posat petardos i com més grossos millor.
Ai ! Ai! Ai!

Sexe : Ell i jo.

Hem quedat per sopar a un restaurant dels afores. Quan m'ha obert la porta de l'establiment ha començat a mussitar-me a l'orella tot el que em faria i una humitat càl.lida m'ha envaït l'entrecuix. La taula era a un racó, al costat de la finestra. Ha vingut la cambrera i mentre demanàvem un aperitiu, els seus ulls penetrants han agafat flocs de la meva imaginació i els han desfet per sota les tovalles. Amb el primer plat, m'ha fet treure les calces, l'he obeït i m'ha dit que sóc dolentota. M'he mossegat el llavi. Amb el peu ha pessigollejat el meu delit, ara sí, ara no, i quan he començat a descordar-me els botons de la brusa, m'ha fet un gest amb el cap. Ens hem afanyat a acabar el segon plat i no hem demanat postres ni cafè. Ens hem arrambat per les cantonades, al pujar les escales de l'hotel, ens hem rebolcat sobre la catifa del replà, excitats perquè, en qualsevol moment, algú podia descobrir-nos... Hem entrat a la cambra, hem penjat el rètol de "no molestin" i hem follat pels descosits fins que ha sortit el sol.

Amor : Nosaltres.

El ball de la piga que té al parpell m'ha despertat la retina. Els llençols rebregats eren pàgines escrites amb passió i les hem rellegit entre abraçades i besades dolces, mentre la calor tornava a lluir sobre la pell i ens donàvem el bon dia. Sospirs muts. M'he cobert amb el seu cos i li he comentat que m'havia fet gaudir molt. Ell m'ha fet callar posant-me l'índex als llavis i el membre entre les cames. He envermellit tota amb l'erecció. Els seus moviments sinuosos han resseguit els contorns dels meus calfreds i la respiració ha estat bastida del relat que escrivia damunt meu amb estimació. No ha deixat de xiuxiuejar-me amoretes a cau d'orella i això ha anat desfent-me per dins. Les ordres de la nit passada han deixat pas als precs i l'endevinació d'allò desitjat ha inflat la sorpresa. Cos amunt, cos avall. T'agrada més així oi?. Estimar-te i veure't gaudir és tot el que vull...
Hem lliscat pels pendents de l'amor agafats de les mans, autores de múltiples orgasmes i ens hem llepat les espurnes del desig, sedegosos insaciables de compartir a diari cadascuna de les nostres dues meitats.

Poso el tupí a les mossetes i atio el foc amb el ganxo. Sota la fumera, un estol d'espurnes saltirona dels sarments i sembla que assetgin el meu davantal. La música dels espetecs ressona pel petit menjador i em treu un generós somriure i una cançó. Jo sempre he fet bullir el tupí cantussejant, és una cosa que em ve d'esma. I vi negre al porró que no falti.

Al meu home Zacaries si que li agrada el porró. Sempre beu a galet, es tira el rajolí al front i li baixa com si tingués una canal pel costat del nas fins a la boca. I xerrica, xerrica. Diu que fa música.

Hi afegeixo un bocí de ganyims als cigrons del recapte, li dóna aquell punt salabrós que ens encanta als dos. Després li tiro la cansalada virada.

Encara recordo com ens vam comprometre. La Caterina, l'alcavota de la contrada, va ser l'autora de la nostra relació. Va parlar amb els nostres, es van posar d'acord i a partir de llavors ja vam ser parella. Ves que senzill. Fins avui i que duri.

Una flameta apareix de quan en quan aixecant els braços com demanant auxili. Cal mantenir la bullida baixa i constant, així que revifo el foc amb branques d'ametller (uns pollancs podats de l'any passat) i un parell de buscalls d'alzina que fan una mitja flama d'estoneta. Hi tiro els trumfos trossejats.

Jo no me l‘estimava al principi, doncs me n'agradava un altre i estava molt temorosa i desconfiada. Però les coses poc a poc van anar canviant. El meu home és petit i eixerit. I molt pinxo. Treballador com deu jornalers i fort com una soca d'oliver. Em va saber guanyar amb afalacs i bones formes. Me'n vaig adonar de la sort que havia tingut, així que vaig passar pàgina de l'anterior relació i me'n vaig oblidar.

Quan ell en porta del tros, hi afegeixo mitja dotzena de "cabretes", cargols blancs virats dels que no se'n troben gaires.

Jo també me'l vaig fer meu pas a pas. A la cuina i al llit. Amb espècies i dolçor. Potser no ho hauria de comentar jo, però sóc una bona femella i ben aconsellada per la meva mare.

Finalment hi tiro l'arròs. Desprès una mica de botifarra negra, que abans de posar-la al tupí la burxo ben burxada amb el ganivet. Es va esberlant amb el xup-xup, queda esmicolada i no hi ha santa manera de lliurar-se'n d'un bocinet a cada cullerada. Una delícia. Ell es llepa els dits fins als punys de la camisa.

Després, totes les pors es van convertir en passió i vingueren els fills i els nets. Però això ja és una altre relat.

Poso el tupí a les mossetes i atio el foc amb el ganxo. Sota la fumera, un estol d'espurnes saltirona dels sarments i sembla que assetgin el meu davantal. La música dels espetecs ressona pel petit menjador i em treu un generós somriure i una cançó. Jo sempre he fet bullir el tupí cantussejant, és una cosa que em ve d'esma. I vi negre al porró que no falti.

Al meu home Zacaries si que li agrada el porró. Sempre beu a galet, es tira el rajolí al front i li baixa com si tingués una canal pel costat del nas fins a la boca. I xerrica, xerrica. Diu que fa música.

Hi afegeixo un bocí de ganyims als cigrons del recapte, li dóna aquell punt salabrós que ens encanta als dos. Després li tiro la cansalada virada.

Recordo com ens vam comprometre. La Caterina, l'alcavota de la contrada, va ser l'autora de la nostra relació. Va parlar amb els nostres pares, es van posar d'acord i a partir de llavors ja vam ser parella. Ves que senzill. Fins avui i que duri.

Una flameta apareix de quan en quan aixecant els braços com demanant auxili. Cal mantenir la bullida baixa i constant, així que revifo el foc amb branques d'ametller (uns pollancs podats de l'any passat) i un parell de buscalls d'alzina que fan una mitja flama d'estoneta. Hi tiro els trumfos trossejats.

Jo no me l‘estimava al principi, doncs me n'agradava un altre i estava molt temorosa i desconfiada. Però les coses poc a poc van anar canviant. El meu home és petit i eixerit. I molt pinxo. Treballador com deu jornalers i fort com una soca d'oliver. Em va saber guanyar amb afalacs i bones maneres. Me'n vaig adonar de la sort que havia tingut, així que vaig passar pàgina de l'anterior relació i me'n vaig oblidar.

Quan ell en porta del tros, hi afegeixo mitja dotzena de "cabretes", cargols blancs virats dels que no se'n troben gaires.

Jo també me'l vaig fer meu pas a pas. A la cuina i al llit. Amb espècies i dolçor. Potser no ho hauria de comentar jo, però sóc una bona femella i ben aconsellada per la meva mare.

Finalment hi tiro l'arròs. Desprès una mica de botifarra negra, que abans de posar-la al tupí la burxo ben burxada amb el ganivet. Es va esberlant amb el xup-xup, queda esmicolada i no hi ha santa manera de lliurar-se'n d'un bocinet a cada cullerada. Una delícia. Ell es llepa els dits fins als punys de la camisa.

Després, totes les pors es van convertir en passió i vingueren els fills i els nets. Però això ja és una altre relat.

Poso el tupí a les mossetes i atio el foc amb el ganxo. Sota la fumera, un estol d'espurnes saltirona dels sarments i sembla que assetgin el meu davantal. La música dels espetecs ressona pel petit menjador i em treu un generós somriure i una cançó. Jo sempre he fet bullir el tupí cantussejant, és una cosa que em ve d'esma. I vi negre al porró que no falti.

Al meu home Zacaries si que li agrada el porró. Sempre beu a galet, es tira el rajolí al front i li baixa com si tingués una canal pel costat del nas fins a la boca. I xerrica, xerrica. Diu que fa música.

Hi afegeixo un bocí de ganyims als cigrons del recapte, li dóna aquell punt salabrós que ens encanta als dos. Després li tiro la cansalada virada.

Recordo com ens vam comprometre. La Caterina, l'alcavota de la contrada, va ser l'autora de la nostra relació. Va parlar amb els nostres pares, es van posar d'acord i a partir de llavors ja vam ser parella. Ves que senzill. Fins avui i que duri.

Una flameta apareix de quan en quan aixecant els braços com demanant auxili. Cal mantenir la bullida baixa i constant, així que revifo el foc amb branques d'ametller (uns pollancs podats de l'any passat) i un parell de buscalls d'alzina que fan una mitja flama d'estoneta. Hi tiro els trumfos trossejats.

Jo no me l‘estimava al principi, doncs me n'agradava un altre i estava molt temorosa i desconfiada. Però les coses poc a poc van anar canviant. El meu home és petit i eixerit. I molt pinxo. Treballador com deu jornalers i fort com una soca d'oliver. Em va saber guanyar amb afalacs i bones maneres. Me'n vaig adonar de la sort que havia tingut, així que vaig passar pàgina de l'anterior relació i me'n vaig oblidar.

Quan ell en porta del tros, hi afegeixo mitja dotzena de "cabretes", cargols blancs virats dels que no se'n troben gaires.

Jo també me'l vaig fer meu pas a pas. A la cuina i al llit. Amb espècies i dolçor. Potser no ho hauria de comentar jo, però sóc una bona femella i ben aconsellada per la meva mare.

Finalment hi tiro l'arròs. Desprès una mica de botifarra negra, que abans de posar-la al tupí la burxo ben burxada amb el ganivet. Es va esberlant amb el xup-xup, queda esmicolada i no hi ha santa manera de lliurar-se'n d'un bocinet a cada cullerada. Una delícia. Ell es llepa els dits fins als punys de la camisa.

Després, totes les pors es van convertir en passió i vingueren els fills i els nets. Però això ja és un altre relat.

Per al tripartit relataire: dues parts de 225 paraules cada una. Una forta abraçada i felicíssim any 2007! ;-)

-------------------------------------------------------------


"Veient-te prenent cafè,
sabia que el que et tenia atrapada
eren els terrors que ja t'havien mort una vegada.
Ara veig, veia asseguda, la noia
sola que moriria."

Amb aquest poema, el descomunal poeta anglès Ted Hughes ens ofereix una mirada retrospectiva de Sylvia Plath, la gran poetessa nord-americana amb la qual es va casar el 1946. La seva atracció mútua va ser instantània, i la força que en va emanar va fer que el seu matrimoni durés vuit llargs anys, a pesar d'estar, des d'un bon començament, tocat de mort. Al llarg dels poemes de cada un assistim a la realitat de la seva incomunicació i al desenvolupament fatal de les crisis depressives d'ella, que culminaran amb el seu suïcidi l'any 1963, un cop ell ja ha posat fi a la relació, fet que esclafa Sylvia Plath definitivament:

"Em terroritza aquesta cosa fosca
que viu en mi;
tot el dia que en sento el seu giravoltar suau de plomes, la malvolença".

Al llarg dels seus profusos versos, assistim a l'obra de dos éssers intrèpids que no van témer viure o morir, i que amb el propi fat van tirar endavant sense recloure's en cap lloc protegit. Amb ells, immersos en les copioses pàgines de la seva dimensió humana, comprenem que cada un som una força còsmica en la qual l'univers es resol en síntesi.

El relat fet poesia de les seves vides remou les preguntes que, latents, sempre portem en nosaltres.
Quina és la nostra constitució interna, aquest ferro forjat, d'una solidesa fosa, que ens permet sobreviure? Com podem comprendre el món en el seu desori, destrucció i potències obscures? Aquestes són les qüestions que tots dos autors, en cada vers, comenten. De vegades el camí és tortuós i no arriba a l'albada, com en el cas de Sylvia Plath, però el sentit final dels poemes de tots dos ens revela que només trobarem respostes buscant el nostre propi equilibri, allò on poder sostenir-nos, fent llum damunt les tenebres: aquest és el sentit final de la seva literatura, del gran mestratge de dos genis cabdals de la poesia, a qui descobrir significa endinsar-se en el camí de la pròpia descoberta de la nostra persona que no pot ser menys que al·lucinant. Amb quina matèria treballen, filen, cisellen, poleixen o escriuen els seus poemes?: amb la seva veritat, feta d'horror, de saviesa, de tristesa, de bellesa, de la recerca de la felicitat. Una radiografia humana llançada al contrallum, vestida per la carnalitat dels seus cossos, per l'específica contextura de la seva espècie. La reconeixeu? Tan prosaica, excelsa, creadora, destructora i divina com la nostra. Us hi trobareu enredats entre els seus versos. Voleu seguir-los en aquesta aventura? Llegiu aquests poetes.

-----------------------------------------------------------------

A banda del text del Repte

Poemes extrets de:
"Cartes d'Aniversari", de Ted Hughes. Edicions 62. Empúries. 1999
"Sóc vertical", de Sylvia Plath. Editorial Proa. 2006

El poeta diu:de mi

seràs de mi fresca i humida
deliciosa maliciosa
seràs el bressol d'aquell nin
que dorm plàcid i subjecte al son
seràs de mi una imatge caiguda
un eixam blanc de mosques
que precipita l'instant velat
a l'excrement ferit
la teva olor fecunda, de mi
excitada i tendra
de mi els teus cabells
pètals pansits de flor poruga
de mi l'amnèsia lenta,
les bases aritmètiques
d'un bes tancat
o bé la febre de la bèstia cega
que et guaita verge d'amagat
i de mi
trista agonia que et creix al llit
cromatisme d'estimada
envejo el teu esclat indolent
singular, mirall de dolors
de dèries dansades...

I al mateix temps quan queia,
que m'empenyies al salt infinit
vaig cridar-te:
de mi ho seràs sempre,
amb relat o amb poesia
dolça i malalta de seny
metàfora ambigua
ridícula i gris
prenyada d'algú
que et crema tan lent
i et fa el plor violent i tant
i tant més,
però et demana perdó
sacsejant tot el vers
per voler-te fer seva.

...

La musa respon:de tu

Fugint de tu i del teu vers
de la teva malaurada malenconia
que a totes hores em busques
a tu renuncio, esgotador expert
del teu plany cansat, metàfora estúpida
fins els impulsos d'altes hores
un cos que s'incorpora
ments buides de l'inútil més brillant
visions de crits i de silencis
tot un déu, una religió que et sabies
confidències de matinada
i pregàries de sota mà
al capdavall em prens el coratge
d'un cos dolç i bell
cauré de tu d'aquí no gaire
enigmàtic i gens complaent
meva la sort de ser teva!
folla i maquinal
accentuada pels teus mots
i terriblement malmesa,
autor dels malsons
de tu n'era presa en cos i ment
quan una nit, tombada la fosca
vaig defallir davant la pàgina
grisa, de socs, de paraules
tot inexpert, segellant-me les anques
de mots i de tants més
que no en volia i vaig cridar
prou!

De tu renego ara i per sempre
descolorida i comentada amb turment
per la ploma assetjada
escriu, plora'm fluixet
o a gran trets si s'escau,
que de tu ja no en sóc
i no en seré més.