Detall intervenció

Repte Poètic Visual 172: Matí de Pasqua.

Intervenció de: Ogigia | 21-05-2011


”Photobucket”


La pintura, exposada en la col•lecció permanent del museu Thyssen-Bornemisza de Madrid, es titula Matí de Pasqua” i el seu autor és el pintor romàntic Caspar David Friedrich (1774-1840). El quadre és d’una mida més aviat petita i, entre l’aclaparadora col•lecció d’obres pictòriques, podria passar fàcilment desapercebut. Però, quan es descobreix, atrau i hipnotitza i transmet una melangia, una pau i un silenci acollidors. Us invito a mirar-lo a través del vostres poemes, o en prosa poètica, fins al proper divendres dia 27 a la mitjanit.


Respostes

  • la imatge amb el centre tancat, espero (disculpeu les torpeses d'aquesta novella)
    Ogigia | 21/05/2011 a les 09:54

    Photobucket
  • RE: Repte Poètic Visual 172: Matí de Pasqua.
    Carme Cabús | 23/05/2011 a les 21:11
    Hola allan,

    Crec que aquest "quan" no és temporal sinó quantitaiu. Per això s'ha d'escriure amb "t": quant.

    D'altra banda, aquesta flexió o estructura sembla un calc del castellà, ja que la forma genuïna en català s'acostaria més a l'expressió: "com n'estàvem, de soles".
    Però no em facis gaire cas. Tu ets la poeta. Si vols mantenir l'estructura, només cal afegir aquesta "t" al "quant"

    Espero que no et sàpiga greu el comentari o que no creguis que sóc una fastigosa.

    Una abraçada, allan,

    Carme
  • RE: Repte Poètic Visual 172: Matí de Pasqua.
    perunforat | 24/05/2011 a les 12:29
    avui semblen uns altres fermalls de palla

    és de silenci
    la teranyina apelfada
    entortolligada i trencada
    és minúscula la sorra
    que ens encisa el pas
    i ens abraça pausada
    és tímid l’ocre
    que sol
    aclapara el rebuf sospir nocturn

    tot d’una,
    el mateix instant d’ahir
    fingeix l’ombra
    d’una altra contrada
    • avui semblen uns altres fermalls de palla
      perunforat | 26/05/2011 a les 11:38
      és de silenci
      la teranyina apelfada
      entortolligada i trencada
      és minúscula la sorra
      que ens encisa el pas
      i ens abraça pausada
      és tímid l’ocre
      que sol
      aclapara el rebuf sospir nocturn

      tot d’una,
      el mateix instant d’ahir
      fingeix l’ombra
      d’una altra contrada
  • Pausa
    Josep Casals Arbós | 25/05/2011 a les 18:47

    La lluna s'ha esvaït mormolant paraules pronunciades entre llençols després del deliri i la vehemència. De matinada, la boira ha germinat a la riba del riu i engendra flors esfilagarsades. El desig s'apaigava i les pors s'oculten entre els brins blanquinosos. A poc a poc, el sol s'enfila rere les bromes i un color de silenci tebi s'estén des de l'est. A les esquenes, el temps s'atura un instant perceptible.
  • Signes d’ombra
    Xantalam | 25/05/2011 a les 22:47

    S’allarguen els dies,
    s’acreixen les ombres
    com enigmàtics signes estesos.
    S’estiregassa la tarda agònica,
    es recargola deixant l’estigma
    eixut sobre la terra,
    el tornaveu del gris
    en cada esperó sòlid,
    en la polseguera blanca i trista
    d’una veu inconcreta – llunyana–,
    afuant-se en la sorra del camí.
  • Incert trajecte
    Carme Cabús | 26/05/2011 a les 19:30
    S’aixeca el dia
    damunt la vida humana,
    amb les seves lleis ocultes,
    amb el seu significat desconegut,
    fent transitable el llarg camí eixut
    on la mort, al bell mig,
    ens acompanya.

    Un lent camí
    d’incert trajecte i noves albes
    damunt la foscúria de la nit,
    del seu silenci impenetrable.
    Figures petites sota el sol naixent,
    avancem sols empeses
    per l’esperança.
    • MILLOR AQUÍ! Incert trajecte
      Carme Cabús | 26/05/2011 a les 21:54
      (A partir d'algunes idees de l'anterior, poema refet i amb més música: 10 síl·labes per vers i rima assonant).

      Significat desconegut del dia,
      lleis ocultes de l’existència humana,
      transitem l’eixut camí de la vida
      amb la mort, al bell mig, com a companya.

      Incert camí menat a les palpentes,
      clos de fredor, silenci impenetrable
      i albes noves damunt nits de tempesta
      esperonats tan sols per l’esperança.
      ,
  • RE: Repte Poètic Visual 172 Títol ara mateix... al post
    rnbonet | 27/05/2011 a les 15:05

    Un matí de pasqua 'a/a' (agnòstic/anàrquic)

    Els arbres, nus i solitaris,
    enfilen el camí d'anada,
    poble a poble, a l'infinit.

    Cremen al foc del sol
    -enganxades al temps
    les caminants-
    mentre arrosseguen
    hàbits de cartró i llenya,
    propòsits, andròmines...

    Carn de sempre, mastegada
    -com la nostra llengua
    en tota l'amplària de l'idioma-
    notaran, al caliu de la brasa,
    entre les runes de nostàlgies vàries,
    un regust de torrada de sardines
    o de xulles, i llomello i greix
    -cansalada?-
    amanits el sopar
    i la festa,
    mentre mormola la nit,
    molt clara
    i fresca.
  • Nostàlgia perpètua
    deòmises | 27/05/2011 a les 17:57
    Sol de nostàlgia per a tota la tristesa del món.
    I tres figures que suporten la llosa d'una ombra
    Caminen d'esma entre la pols d'un viarany
    I la solitud de l'existència.

    Migdia d'un jorn que sembla capvespre,
    Amb ocres apaivagats que retarden el somrís,
    Que l'esborren i omplen de negror les vestes,
    El plom d'una llàgrima.

    Al fons, la grandesa de l'horitzó més ample,
    On les despulles arbòries d'un pujol desolat,
    Són l'esquelet esquàlid de la festa silenciada
    Amb la foguera més pàl·lida.

    Demà, en despertar de nou, tornaran el dejuni
    I les ganes perpètues de plorar.



    d.
    • Nostàlgia perpètua [aquí millor]
      deòmises | 27/05/2011 a les 18:35
      Sol de nostàlgia per a tota la tristesa del món.
      I tres figures que suporten la llosa d'una ombra
      Caminen d'esma entre la pols d'un viarany
      I la solitud de l'existència.

      Migdia d'un jorn que sembla capvespre,
      Amb ocres apaivagats que retarden el somrís,
      Que l'esborren i omplen de negror les vestes,
      El plom d'una llàgrima.

      Al fons, la grandesa de l'horitzó més ample,
      On les despulles arbòries d'un pujol desolat
      Són l'esquelet esquàlid de la festa silenciada
      Amb la foguera més pàl·lida.

      Demà, en despertar de nou, tornaran el dejuni
      I les ganes perpètues de plorar.




      d.
  • Còmplice
    gypsy | 27/05/2011 a les 21:49

    Transito per viaranys que duen a l'oblit
    vull soterrar la sofrença de l'absència,
    construir un bell paisatge - puríssim -
    que em permeti sentir arran de pell
    l'escalfor dels últims raigs de Sol
    que s'enduen una altra horabaixa,
    amb la dolcesa inequívoca de saber
    que aquest dia efímer s'ha extingit,
    com l'espelma que es dissipa còmplice,
    i a foc lent crema encetant un nou camí.
  • matí de pasqua
    mjesus | 27/05/2011 a les 22:05
    La pau del camí
    El sol il·lumina
    Petjades de pols

    Fora la la casa
    Esten la matinada
    Triangle estrany

    El son s’allunya
    d’aquesta albada
    la veu callada

    Dalt del brancam
    llençols que guarneixen,
    núvols de boira.

    Notes de color
    a la bora el camí,
    matí de pasqua

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: