Detall intervenció

RE: REPTE CDXV ( 415 ): ANIMALS MITOLÒGICS.-

Intervenció de: gaia1 | 10-03-2010


Silè

Vell, panxut, perennement amb la lascívia a flor de pell, tothora ebri, recolzat en els companys o en les parets per no caure, cada dia feia la processó per tots els locals d'oci del barri; començava pel primer que trobava i sempre cercava un lloc prop de la barra. Gaudia observant com el cambrer, jove o granadet, amable o irat, pulcre o maldestre, preparava els beuratges dels clients.
-El mateix de sempre?-preguntava, normalment sol·lícit, el treballador.
-Sí-contestava el nostre client, a vegades només amb un cop de cap.
Avui, al Silè se'l notava distret, encaboriat en no se sap quins peregrins pensaments. Només entrar, li ha cridat l'atenció el color cirera de la copa que estava preparant el cambrer. De seguida s'ha preguntat quin gust devia tenir, qui el devia haver demanat i impel·lit per quin desig.
Ha seguit amb la mirada al cambrer i, avançant-se a ell, ha descobert al fons del bar, ocupant una taula solitària, una dona peculiar. El cambrer ha dipositat, cerimoniosament, la copa davant la dona.
Silè la ha mirada primer de forma ràpida. Era atractiva. La ha tornada a mirar més detingudament, s'ha adonat que una llàgrima rebel li delatava el sentiment, galta avall. En aquest punt, ella s'ha fixat en ell. S'han aguantat la mirada. Els ulls de la dona eren penetrants, valents i directes, capaços d'encisar. L'imantació només ha durat dos minuts, malgrat això, aquella fracció de temps s'ha omplert de pàlpits indescriptibles. Finalment, ella ha tornat al licor color cirera, ell, a la seva consumició. De sobte, el sàtir ha sentit un avatar estrany, ha acabar el seu vi, s'ha dirigit al cambrer i li ha dit :
-Cobri's també el d'aquella nimfa del fons!
Abans de sortir del bar, ella ha demanat el compte i mentre li explicaven qui li havia pagat el beure, li ha dirigit una mirada de sorpresa. De cua d'ull, Silè ha assaborit aquella luminiscència que anunciava el final d'una intensa història de déu minuts. Ha abandonat el local, eufòric, l'aire fresc l'ha fet deixondir el suficient per deixar que un garbuix de pensaments filosòfics el portessin a meditar que potser era cert que existien altres móns, on no hi ha ni espai ni temps, en els qual tot es concentra en la mirada d'una dona desconeguda. Al següent bar, ha entrat i s'ha assegut prop de la barra.
Què voleu si era sota els efectes del vi que era capaç de donar consells assenyats i de concebre pensaments savis?!

gaia




Respostes

  • I aquí podeu contemplar alguns més d'aquests ANIMALS MITOLÒGICS.-
    Unaquimera | 02/03/2010 a les 15:21

    Els reconeixeu?

    Photobucket

    Photobucket

    Photobucket

    Photobucket

    Us inspiren?
  • Falta un petit detall...
    Unaquimera | 02/03/2010 a les 15:24

    a les PARAULES CLAU: eufòric/a, garbuix, llàgrima, encisar.

    Ara si!
  • Neressis
    berenguer | 07/03/2010 a les 16:02

    El sol, tan a prop allà dalt, juga a fer dibuixos en els seus cabells esbullats pel vent. Ella, aferrada a la crinera del seu estimat Neressis, l'atia tot acoranant-li el coll:
    - Més de pressa, vola més de pressa!
    Al seus peus, molt avall, s'hi estenen les petites cases d'un minúscul poblet, voltat de camps simètrics vorejats per viaranys estrets resseguits per fileres de roselles, lliris, llessamins i tot de flors boscanes que formen un garbuix multicolor..

    - Ja gairebé és l'hora. No hauríem de fer sortir la mare?
    - No vol, i té tot el dret de ser aquí.
    Les dues infermeres miren amb una estranya barreja de tendresa, compassió i respecte a la dona, jove encara, però amb l'amargor pintada al rostre que, asseguda vora el llit, llegeix una vegada i una altra un conte de tapes virolades en veu alta.
    Un dia li vaig dur un llibre de contes però no el va voler, em va dir que aquell era el preferit de la seva filla, que sempre li demanava abans d'anar a dormir.
    - I quin conte és?
    - No ho sé, a la tapa hi ha un dibuix d'un Pegàs muntat per una nena.
    - Un què?
    - Un Pegàs; és un animal mitològic, un cavall que pot volar.
    Després d'un llarg silenci, l'una diu a l'altra, abaixant el to de veu:
    - Però ella ho sap, no? Vull dir que ja li han dit que la nena no la pot sentir, que pràcticament està...
    No sap com continuar, però la seva companya ja l'ha entès. Per tota resposta encongeix les espatlles.

    A l'horitzó s'albira la muntanya de Menderit, on hi habiten tots els seus amics.
    - Ja hi arribem, un esforç més- diu il·lusionada la nena- Mira; ja ens venen a rebre!
    Un estol de cavalls voladors s'hi van acostant, les portes daurades del castell de Lessan s'obren lentament i deixen anar els centaures, els unicorns i els minotaures que, eufòrics, salten i ballen esperant rebre la seva gran heroïna, que els va saber encisar salvant-los del malvat Roidor.

    El metge entra amb el jutge, sense dir res s'acosta a la màquina i pitja un seguit de botons. El "pip" regular va accelerant la seva freqüència fins a emetre un xiulet uniforme. La mare continua llegint com si no s'adonés de res, una llàgrima se li escapa.

    De sobte la muntanya desapareix, com si un núvol immens ho hagués engolit tot. Ja no és capaç de veure els seus amics, ni el castell, no sap què està passant. Ha viscut aquella escena centenars de vegades i el cel sempre ha estat d'un blau lluminós. Un xiulet agut, cada vegada més fort, li fereix les orelles. Una boira negra s'aixeca amenaçadorament davant seu empassant-s'ho tot...fins que també la xucla a ella.

    El metge s'acosta al llit, pren el llençol i l'estira fins a tapar el rostre de la nena. Les dues infermeres sostenen a la mare que es tambaleja. El llibre cau a terra.

  • El lleó de Nemea
    Josep Casals Arbós | 09/03/2010 a les 11:10

    Tots els divendres al vespre, quan arriba al loft que té a la Cerdanya, segueix el mateix ritual: apaga l'iPhone, es treu el Panerai del canell i els desa al primer calaix de la tauleta de nit. Després, omple la banyera amb aigua molt calenta i hi dissol sals de bany. Quan tot està a punt, apaga els llums i es fica a dins. El cos s'afluixa i la ment es deixa encisar per la volta celeste que contempla a través de la claraboia del sostre. No pensa en res ni en ningú; només viu el moment: l'escalfor humida en la carn, el panteix lleu del cos que li provoca la mà que ha endinsat entre les cuixes, l'esgarrifança que segueix, que la sacseja daltabaix amb la nit estelada al fons dels ulls. Surt quan l'aigua comença a refredar-se, s'eixuga i es posa nua al llit.

    El malson es presentarà en qualsevol moment i s'executarà sense permís. Ho fa totes les nits, sigui quin sigui el llit, dormi sola o en companyia. Ho fa d'ençà que el seu pare va dur a casa la dona nova. Havia promès a la mare -ella mateixa era a l'altre costat del llit quan agonitzava- que mai cap altra muller no ocuparia el seu lloc. Recorda aquell perfil al contrallum, i la llàgrima com lliscava. Mentida! No havien passat ni dos anys. La dona nova va portar fill propi. «Mira, ja tens un germà de la teva edat», li van dir. Com si els germans de la mateixa edat es poguessin comprar en una botiga i regalar dins d'un estoig vellutat. El germà nou li guaitava els pits amb ulls llépols, i quan es girava d'esquena li sentia l'esguard arrapat al cul. I aquella intrusa ho observava amb el posat indulgent i la mirada invertida.

    El malson va començar la nit del dia que el pare li va presentar els parents nous. El somni reprodueix, feta un garbuix, la llegenda del lleó de Nemea que la mare li havia explicat de petita. En el somni, el lleó es mostra amb la testa del germanastre, de cabells rossos llargs i arrissats. Ella mateixa té el cap en el cos musculós d'Heracles i, amb una aparença igual que la madrastra, la deessa Hera alleta aquell lleó enorme i monstruós. El somni sempre s'interromp en el moment que aquell Heracles amb rostre de dona llença les armes incapaces de matar l'animal i es disposa a fer-ho amb les pròpies mans.

    Havia decidit desfer-se del malson. Havia convidat el germà postís que pugés aquest dissabte. «Estarem sols», havia afegir, fitant-lo. Ell havia acceptat eufòric. De ben segur que havia imaginat que la invitació comportava compartir l'únic llit. I tenia raó. Encendria espelmes. Posaria els llençols negres de seda i deixaria que li fes tot el que volgués, tot. Tanmateix, ella fingiria desig i passió per tal que l'orgasme resultés encara més intens. I en el precís instant que s'acabés d'escórrer, quan els mascles perden totes les forces, l'escanyaria.

  • Plat únic
    Vladimir | 09/03/2010 a les 12:28

    La rutina. La rutina és feixuga, prou que ho sap. Darrerament menja d'esma, desganat, apàtic, i si s'ho acaba tot és per una barreja de tossuderia i d'instint de supervivència. O perquè és el que s'espera d'ell. Però ja res no és com abans. I ho lamenta.

    Recorda l'eufòria d'altres temps. De bon matí, la promesa del tiberi el feia estar engrescat: el ventre udolava de gana, la boca se li omplia de saliva anticipant el plaer d'un bon dinar, esbufegava d'impaciència (de les narius se li escapaven impetuosos núvols de vapor). I s'excitava en veure la noia, espantada i indefensa, desfeta en llàgrimes, implorant un perdó que les seves necessitats biològiques no li permetrien concedir. Com que sempre ha rebutjat la crueltat, tan bon punt s'hi acostava, d'una flamarada precisa rostia la donzella. Aquell mètode de cocció, per bé que rudimentari, permetia que la pell quedés cruixent i la carn melosa -la preferia poc feta-. Llavors ensumava el cos ennegrit, gaudint l'olor de socarrim, d'aquell perfum encisador com de brases i carbó. Li agradava adelitar-se en aquells prolegòmens, els allargava tant com podia, bavejant, grunyint. I la primera queixalada era sempre la més saborosa, una sorpresa pel paladar, un esclat. Abraonat sobre el festí, se sentia bramar de satisfacció mentre menjava amb golafreria, mastegant la carn amb fruïció, trinxant i escurant els ossos, xuclant els sucs exquisits.

    Era afortunat: gràcies a l'acord amb els espantats vilatans, tenia el plat a taula cada dia, i li servien aquelles delícies sense ni demanar-les. I aquí van començar els problemes: a vegades no li venia de gust cruspir-se la donzella, i ho feia a desgrat, per mantenir les aparences, per no mostrar debilitat o perdre autoritat i prestigi davant els vilatans. Però un altre inconvenient provocava la pèrdua d'entusiasme: les donzelles podien ser primes o grasses, altes o rabassudes, però en devorar-les constatava que totes tenien un gust similar, les diferències de sabor eren imperceptibles. La rutina -ja s'ha dit més amunt- pot ser molt feixuga: es va afartar de menjar cada dia el mateix! Deixava el dinar a mitges i un garbuix de deixalles s'anava podrint prop de la cova: restes ensangonades, membres dispersos a mig mastegar, vísceres que els carronyaires es disputaven.

    ¿No és comprensible que un bon dia s'aventurés a tastar matolls, herbes, arbustos, fins i tot algunes fruites? Ho fa d'amagat i dissimulant, per això ningú no sospitarà mai que, quan aquell cavaller de resplendent armadura, tibat i arrogant, li enfonsi la llança al pit, ell ja farà setmanes que no prova la carn. En realitat, si alguna cosa li vindria de gust és el roser que, de manera misteriosa i màgica, brolla de la seva sang.


  • La Fenícia (Ardet nec consumitur (*))
    deòmises | 09/03/2010 a les 19:12

    Crida. Però ja fa estona que no l'escolta. Perquè ara només farceix d'insults les seves frases. Frases que la humilien i ell ho sap. Sap com ferir-la i incomodar-la, amb renecs i frases gruxudes que, encara que no diguin veritats, són desagradables d'escoltar i li incendien l'autoestima. És fàcil saber cap a quina banda dirigeix la seva ràbia. Cap a la sexual, evidentment. Com moltes de les discusions entre parelles en plena crisi.

    Sí, ho reconeix: es troben en una situació crítica, on el més fort sembla ser qui utilitza el to de veu més alt. Ella, però, ja ha desistit a seguir-li el joc. Fins i tot, asseguraria que la millor cosa que pot passar és que només siguin paraules cruels, sense arribar, com darrerament, a sentir a la carn les seves bufetades. Potser així se sentiria alleujada. I tornaria a alçar la mirada, que té clavada al terra en acceptar la derrota dialèctica. No per manca de raons de més pes que les d'ell, que no es fonamenten en res més que en tòpics i prejudicis masclistes.

    En captar un insult repetit anteriorment però pronunciat amb més intensitat, aixeca la vista abans del que esperava. L'esguard d'en Màrius és pur odi. Ja no reconeix aquell noi que l'havia encisat mesos enrere, que la mantenia en un eufòric garbuix de nervis esperant una nova ocasió per retrobar-se. Ara, sols hi veu la crueltat d'uns ulls que fan que vessi llàgrimes amargament, en silenci, quan ja es queda sola. La crueltat de qui s'ha convençut que tot el que diu és veritat. I ha vist clarament que està preparada: ha de deixar-lo, ja no hi ha volta de full, des del precís moment en què s'adona que ell no s'aturarà fins anul·lar-la del tot.

    La Fenícia li manté l'esguard, no l'abaixarà més. Ara sap que la foguera de les seves paraules ja no la cremarà més, l'evitarà, la deixarà enrere. No hi ha res que la lligui a ell, ni tan sols aquella eufòria inicial, que ja ha desaparegut. Per això cal que fugi. I quina millor manera que tallant aquella cadena de barbaritats amb una única frase certa?

    -Màris, et deixo.

    Tres paraules que fan que ell badi la boca i emmudeixi de sobte. La Fenícia ha tret el valor d'enlloc per pronunciar-les, potser recordant el dibuix de la seva cervesa preferida, potser perquè no vol seguir cremant inútilment al costat d'en Màrius, potser perquè encara se sent prou forta i lliure per volar lluny de cadenes i compromisos, potser perquè el seu nom duu les petges imborrables d'aquella au fabulosa que cremava però mai no es consumia. Igual que ella, que no ha temut els fantasmes del fracàs i els ha combatut per vèncer-los.

    Carrer avall, la Fenícia respira, alleujada, tot sentint-se despresa d'aquella llosa que l'oprimia cada cop amb més fermesa. Sembla talment que hagi d'enlairar-se en qualsevol moment.


    d.


    (*)Lema de Grimbergen (vegi's aquí).

    • Crida. Però ja fa estona que no l'escolta. Perquè ara només farceix d'insults les seves frases. Frases que la humilien i ell ho sap. Sap com ferir-la i incomodar-la, amb renecs i frases gruixudes que, encara que no diguin veritats, són desagradables d'escoltar i li incendien l'autoestima. És fàcil saber cap a quina banda dirigeix la seva ràbia. Cap a la sexual, evidentment. Com moltes de les discusions entre parelles en plena crisi.

      Sí, ho reconeix: es troben en una situació crítica, on el més fort sembla ser qui utilitza el to de veu més alt. Ella, però, ja ha desistit a seguir-li el joc. Fins i tot, asseguraria que la millor cosa que pot passar és que només siguin paraules cruels, sense arribar, com darrerament, a sentir a la carn les seves bufetades. Potser així se sentiria alleujada. I tornaria a alçar la mirada, que té clavada al terra en acceptar la derrota dialèctica. No per manca de raons de més pes que les d'ell, que no es fonamenten en res més que en tòpics i prejudicis masclistes.

      En captar un insult repetit anteriorment però pronunciat amb més intensitat, aixeca la vista abans del que esperava. L'esguard d'en Màrius és pur odi. Ja no reconeix aquell noi que l'havia encisat mesos enrere, que la mantenia en un eufòric garbuix de nervis esperant una nova ocasió per retrobar-se. Ara, sols hi veu la crueltat d'uns ulls que fan que vessi llàgrimes amargament, en silenci, quan ja es queda sola. La crueltat de qui s'ha convençut que tot el que diu és veritat. I ha vist clarament que està preparada: ha de deixar-lo, ja no hi ha volta de full, des del precís moment en què s'adona que ell no s'aturarà fins anul·lar-la del tot.

      La Fenícia li manté l'esguard, no l'abaixarà més. Ara sap que la foguera de les seves paraules ja no la cremarà més, l'evitarà, la deixarà enrere. No hi ha res que la lligui a ell, ni tan sols aquella eufòria inicial, que ja ha desaparegut. Per això cal que fugi. I quina millor manera que tallant aquella cadena de barbaritats amb una única frase certa?

      -Màrius, et deixo.

      Tres paraules que fan que ell badi la boca i emmudeixi de sobte. La Fenícia ha tret el valor d'enlloc per pronunciar-les, potser recordant el dibuix de la seva cervesa preferida, potser perquè no vol seguir cremant inútilment al costat d'en Màrius, potser perquè encara se sent prou forta i lliure per volar lluny de cadenes i compromisos, potser perquè el seu nom duu les petges imborrables d'aquella au fabulosa que cremava però mai no es consumia. Igual que ella, que no ha temut els fantasmes del fracàs i els ha combatut per vèncer-los.

      Carrer avall, la Fenícia respira, alleujada, tot sentint-se despresa d'aquella llosa que l'oprimia cada cop amb més fermesa. Sembla talment que hagi d'enlairar-se en qualsevol moment.


      d.

      (*)Lema de la cervesa Grimbergen.
  • Quimera
    XvI | 10/03/2010 a les 01:13

    Cap al tard el cel pren un color encisador. En Yiuru contempla la posta i quan l'alarma convoca els pocs pilots que queden vius per a la batalla no pot evitar témer que aquell sigui el darrer cop. No s'enganya. Aquella maleïda nau alienígena va arrasar les colònies i va acabar amb l'armada planetària en un tancar i obrir d'ulls. Els relats dels supervivents eren esfereïdors. Parlaven d'una mola imponent amb tres protuberàncies, com tres caps, de les que sorgia la mort. Les seves petites naus no havien tingut cap oportunitat. Queien consumides en flames abans de tenir-la a l'abast. Havien intentat enfrontar-s'hi aprofitant la seva superioritat numèrica, però aquell monstre era massa ràpid i la batalla havia esdevingut un garbuix caòtic. Un depredador implacable estenent el pànic entre l'indefens ramat.

    Tanmateix, no quedava enlloc on fugir. Només la lluita desesperada per defensar la llar. Va mirar els altres pilots. Criatures que amb prou feines podien enfilar-se a les naus. Va calçar-se el casc amagant el desesper per no contagiar els altres. Ho feu amb ràbia, amb el desig de trobar un bri d'esperança per la darrera batalla. Tenien clar què havien de fer. Obririen l'espai tant com fos possible per contrarestar la velocitat de l'enemic, parant-li una trampa. Mentre uns valents es llençaven a un atac suïcida, deixarien unes quantes naus suspeses com si estiguessin fora de combat. Moririen molts valents, tant de bo quedés algú per honrar-los.

    Quan la va veure, totes les llegendes es feren realitat. Era tal com l'havien descrita. Un monstre furiós, irracional. Els seus companys s'hi abraonaven amb força des de tots costats i, inexorablement, eren escombrats pel seu foc. Queien a centenars, com les llàgrimes que li emboiraven la vista mentre ell esperava amb la nau immòbil, expectant. Finalment l'espai va quedar cobert de brossa. L'enemic va asserenar-se, delectant-se en la victòria, alentint els moviments per acostar-se a les naus inertes a donar-los el cop de gràcia. Era el moment esperat. Va transmetre el senyal i les naus es van activar llançant-se contra les boques de foc d'aquell objecte. Les primeres hi van esclatar sense produir danys visibles, fins que l'acumulació de metall va estremir la bestia fent-li tastar el seu propi foc. Tant maligna com era i va morir en una explosió silenciosa, enmig de l'espai, regada amb els crits d'eufòria dels supervivents.

    Cap al tard la llum és embriagadora. Els dos sols es ponen omplint de matisos el cel. En Yiuru contempla l'escena prop de la ferralla recuperada de la nau enemiga. Amb ella han erigit un monument als qui van morir. Al capdamunt hi ha la peça on encara s'hi llegeix el seu nom, escrit amb caràcters estranys: "USS Quimera".

  • RE: REPTE CDXV ( 415 ): ANIMALS MITOLÒGICS.-
    gaia1 | 10/03/2010 a les 14:03

    Silè

    Vell, panxut, perennement amb la lascívia a flor de pell, tothora ebri, recolzat en els companys o en les parets per no caure, cada dia feia la processó per tots els locals d'oci del barri; començava pel primer que trobava i sempre cercava un lloc prop de la barra. Gaudia observant com el cambrer, jove o granadet, amable o irat, pulcre o maldestre, preparava els beuratges dels clients.
    -El mateix de sempre?-preguntava, normalment sol·lícit, el treballador.
    -Sí-contestava el nostre client, a vegades només amb un cop de cap.
    Avui, al Silè se'l notava distret, encaboriat en no se sap quins peregrins pensaments. Només entrar, li ha cridat l'atenció el color cirera de la copa que estava preparant el cambrer. De seguida s'ha preguntat quin gust devia tenir, qui el devia haver demanat i impel·lit per quin desig.
    Ha seguit amb la mirada al cambrer i, avançant-se a ell, ha descobert al fons del bar, ocupant una taula solitària, una dona peculiar. El cambrer ha dipositat, cerimoniosament, la copa davant la dona.
    Silè la ha mirada primer de forma ràpida. Era atractiva. La ha tornada a mirar més detingudament, s'ha adonat que una llàgrima rebel li delatava el sentiment, galta avall. En aquest punt, ella s'ha fixat en ell. S'han aguantat la mirada. Els ulls de la dona eren penetrants, valents i directes, capaços d'encisar. L'imantació només ha durat dos minuts, malgrat això, aquella fracció de temps s'ha omplert de pàlpits indescriptibles. Finalment, ella ha tornat al licor color cirera, ell, a la seva consumició. De sobte, el sàtir ha sentit un avatar estrany, ha acabar el seu vi, s'ha dirigit al cambrer i li ha dit :
    -Cobri's també el d'aquella nimfa del fons!
    Abans de sortir del bar, ella ha demanat el compte i mentre li explicaven qui li havia pagat el beure, li ha dirigit una mirada de sorpresa. De cua d'ull, Silè ha assaborit aquella luminiscència que anunciava el final d'una intensa història de déu minuts. Ha abandonat el local, eufòric, l'aire fresc l'ha fet deixondir el suficient per deixar que un garbuix de pensaments filosòfics el portessin a meditar que potser era cert que existien altres móns, on no hi ha ni espai ni temps, en els qual tot es concentra en la mirada d'una dona desconeguda. Al següent bar, ha entrat i s'ha assegut prop de la barra.
    Què voleu si era sota els efectes del vi que era capaç de donar consells assenyats i de concebre pensaments savis?!

    gaia



  • El minotaure melancòlic
    bellissima | 10/03/2010 a les 15:57

    En obrir la porta vaig sortir al passeig del Born i, malgrat la llàgrima que m'entelava els ulls, el passeig es va obrir dolç i íntim, amb la dignitat clàssica dels seus edificis, amb l'esplendor de l'església del Mar. El carrer era net i el dia encisava, i em va doldre, més que cap cosa, la pena que em segava per dintre.
    L'Alessandro em seguia, amb els moviments nerviosos de l'home cepat que era, l'expressió feta un garbuix d'incomprensió.
    ―No vull que m'acompanyis, t'he dit! -li vaig etzibar de bursada.
    ―Està bé, no t'acompanyaré -va respondre ell, volent-me calmar.
    A diferència de mi, no s'havia rentat la cara, i li aflorava un borrissol de barba.
    ―I què? Ens tornarem a veure? -va preguntar, neguitós.
    ―Ja ens trucarem -vaig respondre jo, començant a caminar de pressa.
    ―No em fas cap petó? -va preguntar ell, com si hi tingués algun dret.
    Jo no vaig respondre. Aquella pregunta em tornava a fer mal.
    Les llàgrimes se m'havien assecat, però se m'havia fos tota l'alegria.
    En girar per la plaça de Santa Maria vaig aixecar els ulls de terra, però cap somriure m'afluïa als llavis, sinó que ara em venia a la ment la pintura del minotaure que l'Alessandro ja s'havia trobat a la seva habitació quan va llogar el pis, i en com ell havia rigut, eufòric, en veure'l. Però ja aleshores jo m'havia preguntat com havia pogut sorgir la coincidència d'aquella imatge amb la seva persona, la representació d'aquell minotaure melancòlic al balcó del seu laberint. Aquella era la presó inhòspita que el mantenia tancat, mentre ell mirava nostàlgicament el mar, immens, aquell Egeu que portava a illes, i costes, i persones i delícies, que ell tenia vetades a causa de la seva forma física. Era una rèplica tan aproximada al que passava a l'Alessandro que m'astorava. Només que, en aquest cas, la coincidència de forma no era externa, sinó que es tractava del seu caràcter.
    Com un mar immens, la tendresa se li feia a mans com un cabal fabulós que el podia portar a les delícies més pregones, a les illes més belles, a les flors més exòtiques, però la limitació dels seus conceptes, de les seves emocions, l'incapacitaven per gaudir del millor del món.
    Aleshores vaig tornar a pensar en la causa del meu recent disgust. A la seva habitació, enmig de la meva altre cop recomposta tendresa, ell m'havia tornat a anomenar "coseta". Jo m'havia llevat de cop, dolguda per l'ofensa.
    ―Per què m'ofens? -li havia preguntat.
    Però ara comprenia que no podia establir amb ell cap conversa. Calia que me n'allunyés del tot, si no, com també faria el minotaure, si romania a prop d'ell se'm menjaria.



Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: