Nit espessa com sutge

Un gemec provinent del pis de dalt desperta la Pètula. El que semblava una família modèlica i digna de respecte s'ha convertit, sobretot al mig de la matinada, en un matrimoni luxuriós i escandalós. Si almenys fessin les seves coses en un to més baix... Sent el seu marit com ronca, ell no s'immuta per res. Encara que una bomba caigués un carrer més avall no es despertaria, n'està segura. Canvia de postura i es posa de bocaterrosa, amb les mans sota del coixí, com feia de petita. Així s'adormia immediatament. Però els xiscles intermitents no ajuden a agafar el son.

La Pètula s'imagina l'home com esbufega damunt de la seva esposa, com empeny i la penetra i ella, sota la pressió dels seus malucs, com es mou amb contorsions extàtiques entre espasmes de plaer provocats pels embats d'ell. Imagina les boques àvides mentre es besen amb golut desig, els cossos nus en la penombra de les espelmes. Unes imatges que anhela des de fa nits, un delit que s'ha agreujat amb la vinguda d'aquesta família. Perquè, encara que sembli que és un matrimoni feliç, la Pètula no passa per la millor època conjugal: costa tant que el seu marit l'acariciï i la desitgi, fins i tot que se li escapi un petó als llavis...

Amb la constància rítmica dels veïns i els roncs del seu home s'endormisca finalment. Però no dura massa aquest estat de placidesa. Un xiscle més agut que els que s'emetien fins al moment li provoca un esbatanament d'ulls sobtat. Se sorprèn de la manca de delicadesa i de pudor d'aquests individus. Almenys que tinguin un respecte pels seus dos fills d'escassos anys, ja que no el tenen per la resta d'inquilins. Ella no vol dir res. El vistiplau de tot l'assumpte l'ha donat el seu marit, ell és qui talla el bacallà a casa seva. I la Pètula calla i atorga. Mentre a ella no li trasbalsin la tranquil·litat... Però això d'avui no té nom. Es remou sota les flassades, ja no sap com col·locar-se per trobar el merescut descans.

En ple desesper, pren una decisió. Al matí, com qui es dirigeix a la fila de la fleca, correrà escales avall fins al bar de la cantonada, on hi tenen un telèfon públic. Marcarà, sense que l'observin, el número fatídic i denunciarà l'activitat il·legal que s'està duent a terme en el seu edifici. Quan li demanin que s'identifiqui, penjarà. Finalment, la Pètula s'adorm. Els roncs segueixen, els gemecs també. Però sap que, tard o d'hora, una patrulla de la Gestapo escorcollarà el pis de dalt i trobarà la família de jueus que s'hi amaga. Sense marge d'acció per fugir.


d.

--------------Es ven pis, en molt bon estat, no gaire antic, 3 habitacions, 2 banys, 1 menjador i 1 cuina, perfecte per a parelles amb fills o que en volen tenir.
Carrer Estret 7, 2n 1a. Montcada i Reixac.---------
¬

Feia un més que la Lídia i el Marc havien vist l’anunci al diari. Ja feia temps que buscaven pis però tots resultaven excessivament cars pel que ells podien permetre’s; portaven ja un temps sortint i tenien moltes ganes d’anar a viure junts. En llegir aquell anunci no s’ho van pensar dues vegades i van anar a veure la casa. Els va agradar molt, era perfecta. I la sorpresa va ser el preu que demanaven els propietaris, una parella de vellets molt simpàtics. Gairebé la regalaven, només exigien tancar el tracte el més aviat possible. Tenien pressa per marxar, els van explicar una història confusa d’un viatge urgent a l’estranger. No s’ho van pensar gaire i ara, un més després, ja s’estaven instal•lant en la seva nova casa. La casa, el barri, tot els hi havia semblat perfecte per formar una família. Es van passar tot el primer dia portant caixes amunt i avall i desembalant-les. Aquella mateixa nit van estrenar la cuina i el seu nou llit. Però pel que sembla els veïns de dalt no estaven tan contents com ells, eren les quatre de la matinada quan es van començar a sentir crits i cops, la parella es va despertar espantada.

―Que em deixis! ―cridava una noia― Tot es culpa teva! Ara mateix no estaríem així! Deixa’m!
Es van sentir un cop molt fort
―Culpa meva? Ets tu la que ha volgut venir a viure amb mi! Haver-t’ho pensat dues vegades! ―deia un home.
―Et penses que no vaig dubtar? ― Es va sentir un cop més fort que els altres ―Ah! Para si us plau! Para! No tornarà a passar! Perdona’m ―un altre cop, i llavors ja no es va sentir res més.

La Lídia i el Marc esverats pel que havien sentit van decidir pujar a veure què passava. Van trucar al timbre una vegada i una altra, però no van obrir. No semblava que ningú més del veinat hagués sentit l’aldarull. Al final van decidir tornar-se’n al llit, encara que van dormir ben poc.
L’endemà al matí es van trobar la veïna del davant, no li van dir res del que havien sentit i ella tampoc va fer cap comentari. Potser les baralles dels veïns de dalt eren tan freqüents, van pensar la Lídia i el Marc, que ja ningú en feia cas. Aquell vespre, mentre sopaven, van estar comentant el que havia succeït.

―No sé què haurà passat, potser van tenir un mal dia o simples problemes de parella. No en fem gaire cas, tothom es baralla. ―deia la Lídia
―Sí tens raó, potser ens vam preocupar massa, hem de tranquil•litzar-nos una mica, amb tot el tema aquest de la mudança estem nerviosos. No serà res.

Però aquella mateixa nit a les quatre de la matinada un altre cop.

―Que em deixis! ―cridava la noia― Tot es culpa teva! Ara mateix no estaríem així! Deixa’m!
I uns cops forts.
―Culpa meva? Ets tu la que ha volgut venir a viure amb mi! Haver-t’ho pensat dues vegades! ―deia l’ home.
―Et penses que no vaig dubtar? ― Es va sentir un cop més fort que els altres ―Ah! Para si us plau! Para! No tornarà a passar! Perdona’m ―un altre cop, i el silenci, com la nit anterior.

Aquest vegada la parella, molt espantada, van decidir no aixecar-se del llit. Però estaven ben confosos. Parlaven molt baix,com podia ser que es barallessin a la mateixa hora amb les mateixes paraules exactes? Al matí van pùjar per intentar parlar amb els veïns i fer-los veure que no podien fer tant de xivarri de matinada que a sota de casa seva hi vivia gent que volia dormir i descansar. Però ningú no els va obrir. I encara, a la tercera nit va passar exactament el mateix.
L’endemà es van trobar la veïna del davant i van decidir comentar-li el que els passava.

―Et volíem comentar una cosa, a veure què penses tu que fa tants anys que vius a l’escala. És que els nostres veïns de dalt sempre s’estan barallant, són un home i una dona. Hem pujat per parlar amb ells però mai ens obren la porta ni de dia ni de nit.
―Els veïns de dalt? Però si no teniu veïns a dalt. És veritat que fa anys hi vivia una parella, però un dia l’home va matar un policia, i sembla ser que la dona va voler denunciar-lo, però l’home no la deixava i la va matar. Els veïns de baix, els que us han venut el pis, van sentir-ho tot i van trucar a la policia. Van trobar els dos cossos amagats sota el llit de l’home, que està a la presó de fa molts anys.
―Ostres! I a quina hora va passar això? O sigui a quina hora va morir la dona?
―Doncs, a les deu del matí o així...
―Ah! Gràcies, per dir-nos-ho, no teníem ni idea.

La Lídia i el Marc van estar pensant en tot el què passava. Fins i tot admetent que era alguna cosa paranormal, no acabaven d’entendre per què la baralla se sentia a les quatre de la matinada si en realitat va succeir al matí.

Aquella nit no van poder dormir, inquiets, angoixats; van arribar les quatre de la matinada, i no es va sentir res. Potser s’havia acabat tot? Però llavors un cop de porta els va trasbalsar, no venia del pis de dalt, venia de casa seva. I unes passes pesants van anar del rebedor, pel passadís, cap a la seva habitació. ¿Potser tenien un fantasma a casa? van pensar la Lídia i el Marc.

Es va obrir la porta i van veure, amb la poca llum que hi havia, un home amb aspecte descuidat i un ganivet enorme a la mà.

―He passat trenta anys de la meva vida a la presó per culpa vostra. Ara us toca patir a vosaltres.

Llavors tot va passar de forma molt ràpida. L’estrany es va llençar al damunt del Marc i li va clavar unes quantes ganivetades. La Lídia xisclava i xisclava, intentava parlar. Intentava explicar-li a l’home que ells no eren els veïns que l’havien denunciat però només li sortien uns xicscles animals. Mentre l’home s’abraonava contra ella i li clavava el ganivet al pit va entendre que els successos de les nits passades eren una mena de premonició del que els havia de passar.

----------------------

Aquest relat és de la meva filla Nikòsia, no l'hem pogut penjar amb el seu nick perquè tenim problemes amb les claus.

Lluís

Sorpreses al pis de dalt

“Estem vigilats”, em diu la meva tia, els dijous quan hi vaig a dinar; amb un dit índex senyala capa dalt i amb el de l’altra creuant-se els llavis.
Em convida a dinar i jo li llegeixo les cartes del banc i tots els entrebancs burocràtics de les multinacionals que ens escuren la butxaca amb les excuses més variables. Quan no és el telèfon, és el gas o sinó l’electricitat.
Ho faig a gust però em sap greu que persisteixi a quedar-se a cas, aquesta soledat i claustrofòbia l’angoixa i no més fa que fer-li agafar rancúnies. Serra les dents i diu “no se que els faria!”. Normalment “el culpable” és el veí de dalt, un senyor que, segons ella s’està fent un pis a sobre de casa seva, a la terrassa. “li va caure una fusta i va fer un soroll espaordidor: PAMMM!” . I continua: “a més a més fa sorolls a posta per fer-me la punyeta”. “ La seva mare si que era bona però ell és un bèstia”. “No em deixa dormir per les nits” “Caminant amunt i avall”. “Ja els he dit als de baix si senten alguna cosa però es fan els despistats”.
Jo li dic: “Però, a veure com ho sap tieta que construeix? Si no s’hi pot accedir a dalt! A més a més, això és cosa de la comunitat i no pas seva!” “Dediquis a viure la vida i deixi estar aquest paio”. “Aniré a l’ajuntament a denunciar-lo si vosaltres – jo i els meus germans -no em voleu ajudar”. I compte, que ho va fer!, va anar-hi, però quan vaig llegir la seva sol•licitud me’n vaig adonar que tot quedaria en no res, per problemes de vista i de falta de pràctica omplint papers l’adreça motiu de discòrdia estava equivocada, no li ho vaig dir. “Podria ser veritat” em diuen a casa: hi ha gent molt estrany pel mon i quan veuen una persona gran sola n’abusen.
Cal afegir-hi que té un instint especial que cal valorar, quan es va trobar malament ho va dir: estic malalta em portaran a l’hospital i em posaran el gota a gota: era neumènia. Es podrà al•legar que s’ho notava físicament, però quan diu quelcom l’has de valorar; de primer ho trobes una cosa de vells però a poc a poc li comences a fer una mica de cas. Per això fins i tot he acabat mirant a google maps a veure si a la terrassa pis de dalt s’hi veu alguna cosa: no s’hi veu res especial! Però el que m’ha deixat estorat ha estat un sobre que eixia de la bústia del veí de dalt que està sota la seva: res especial però m’ha inquietat perquè no m’ho esperava: és de la secta del priorat de sió, més ben dit, el cap de la secta, com he pogut veure, desprès, a les fotos de Google! Ho ha deixat però, ara ja no n’és de president; el president ha passat a ser el seu germà. Aquesta tieta!

Tot va començar pocs dies després d'instal·lar-me al pis. Era un edifici antic, amb façana modernista i regust anyenc. Jo volia llogar l'àtic, però tot i estar buit em van posar mil pegues, els de la immobiliària deien no sé què d'uns fets estranys que hi passaven i que no es feien responsables de la meva integritat. No vaig insistir, segurament en volien treure més diners vaig pensar llavors. Finalment vaig optar pel pis de sota, la vista també era esplèndida.
Com deia, aquell dia m'estava fent el sopar. La pizza donava tombs al microones, jo m'ho mirava tot cantussejant la última dels Manel quan vaig notar un calfred a l'espinada. Abans de girar-me ja sabia que algú m'estava observant des de la porta de la cuina. El “clink” del microones em va sobresaltar i vaig gira-me de cop. I llavors la vaig veure per primera vegada. Era allà, a l'ampit de la porta, semitransparent, una llum difusa l'envoltava, duia un vestit blanc que voleiava lentament com empés per una inexistent brisa. Ni per un moment em va passar pel cap pensar que podia ser una al·lucinació, a primer cop d'ull vaig saber que allò estava passant de veritat. Una suor freda va començar a xopar-me. Quan creia que anava a perdre els sentits, ella va dir:
- Perdoni, no tindria pas una mica d'oli?
La veu era amable, tot i que va sonar com si hagués parlat des de dins d'un pou. Jo vaig esforçar-me en actuar amb normalitat, ja sé que la situació no ho era gens, però amb aquesta mena de gent val més estar-hi bé, no sé si m'enteneu.
Amb les cames tremoloses vaig agafar una ampolla d'oli de les Garrigues de sota la vitro. Mentre m'hi acostava notava una gelor que m'impregnava els óssos. Ella va estendre els braços, jo li vaig lliurar l'ampolla, però travessà les seves mans i va caure a terra.
- Ah! Ja no hi pensava. No la puc agafar jo. Que em faria el favor de dur-me-la a casa?
- Oi tant! - vaig respondre tot seguit, ves què havia de dir, pobre de mi!
Ella es va girar i s'enlairà fins travessar el sostre. Jo em vaig quedar mirant cap amunt amb la boca i els ulls completament esbatanats. Tot seguit va tornar a aparèixer.
.- Ui, perdoni- es va excusar- vostè no pot passar, eh que no?
Sense sortir del meu astorament només vaig gosar moure el cap d'un costat a l'altre.
Serà millor que la dugi al nostre pis. La deixa davant de la porta i quan torni en Mateu ja l'entrarà.
- “Òndia, n'hi ha més d'un!”- vaig pensar.
- Sap? Ens vam casa fa poc, però el meu Mateuet ha hagut d'anar al front, a vora de l'Ebre m'ha dit, i quan torni voldrà menjar una llesca de pa ben sucada amb oli, que me'l conec. No entenc què deu haver passat, perquè no fa gaire en tenia ben bé mig petricó, però avui m'he adonat que estava buit.
Vaig estar a punt de dir-li que era molt normal que l'oli, després de setanta anys, s'hagués assecat. Però ves a saber com s'ho hauria pres. El millor seria que li pugés a l'àtic i acabar amb aquella incòmoda situació.
Vaig sortir de la cuina i en travessar la sala d'estar ella es quedà mirant la televisió.
- Goita- va exclamar- El Fred Astaire i la Ginger Rogers! Aquesta pel·lícula la vam anar a veure fa poc amb en Mateu. Com és que té un cinema en petit a casa?
No vaig contestar, no sabia com explicar-li l'evolució de la tecnologia sense trencar-li la il·lusió pel retorn d'el seu home, que deu estar criant malves per allà l'Aragó. Però de seguida vaig veure que tampoc esperava cap resposta. S'havia quedat absolutament embadalida mirant la pantalla. Per casualitat havia deixat el canal “Clàssics del cinema” de la TDT. Al cap d'una estona em vaig asseure en un racó procurant no fer soroll. Quan s'acabà “Sombrero de copa” van posar “Cleopatra”
- Ah, la Claudette Colbert! Aquesta li agrada al Mateu, coi d'home!
Al cap d'un parell d'hores vaig optar per deixar-la davant la tele i anar a dormir. Des del llit estant sentia com reia amb els germans Marx.
I així van anar passant els dies. Cada dia però, el seu aspecte era una mica més translúcid. La llum que l'encerclava es va anar fonent, fins que va desaparèixer del tot.
El record del seu home, que no havia aconseguit esborrar el temps, es va fondre en pocs dies gràcies a la televisió.
Ara visc a l'àtic, me'l van deixar a molt bon preu.

900 paraules + 1 asterisc ;-)


Sento des de sota com els passos com ressonen al sostre, en la nit espessa com sutge. A baix, tot el meu cos està subjecte per la tensió que em provoca el lleu fregament de cada peu abans d’afermar-se en una pas. No havia previst que arribessin mai tan a la vora, però han vingut. Només són els d’una persona, però sense cap mena de dubte es tracta d’un especialista en la captura d’homes. Tinc els nervis encesos com una resistència de mil vats. Els cabells se m’ericen. Conec els seus mètodes, n’he vist les conseqüències en altres que han sobreviscut, i sempre he pensat que era millor la mort, una mort ràpida, millor si és el resultat de la pròpia tria, abans de caure en les seves mans. Millor una mort ràpida. Per a això l’organització també ens ha preparat. Toco a la butxaca de la camisa la píndola minúscula, tancada amb el botó de la solapa. A l’acte que les mucoses hi entren en contacte, la mort sobrevé abans de tenir temps de caure a terra. I momentàniament aquesta solució m’asserena, però després retorna com una onada gegantina un horror més intens: el de no haver-hi escapatòria.
Els passos segueixen, lents, torturants. Ara sento com obren una porta. És la de l’armari. No s’estarà de buscar en qualsevol lloc, qualsevol racó, qualsevol espai on hi pugui caber una forma humana. I després baixarà a la planta baixa, i mirarà cada indret, sigil•losament, com un avançament de la seva capacitat de crueltat.
No tinc res per combatre’l, és superior en tot allò imaginable, la força física, l’agressivitat, l’odi, el desig de sang, les armes materials que incorpora a la seva força de depredació. Mai ningú no se n’ha escapat. Ara m’ha tocat a mi. No hi ha manera de fugir. Abans ja ha tancat totes les sortides, totes les portes, totes les finestres, tots els forats que s’obren a l’exterior. Estic tancat amb la pitjor de les bèsties, que s’acosta, que assetja, que amb tot el plaer, lentament, em destrossarà. Però tinc el cianur, com els valents de les guerres, i potser aquesta és una manera de vèncer, de poder dir la darrera paraula. De sobte, la seva veu terrible:
-Ernest...
Una bomba esclata al meu cap. En crida pel nom. Estan entrenats, ho saben tot de mi, la meva vida els pertany, abans fins i tot de caçar-me.
Tremolo de cap a peus, em peten les dents. Sé que ara és el darrer instant de consciència, quan encara puc decidir alguna petita cosa. Alguna petita cosa que es converteix en grandiosa: prendre’m el cianur. Sé que al final arribarà a aquest rebost, que mirarà darrere les bombones de butà, on m’arrauleixo, que apartarà tot allò que trobi al seu pas, fins a posar la mà embotida en el guant protector a la meva carn fràgil, freda de terror, suada d’angoixa. El cianur!
Lentament, la mà tremolosa arriba a la butxaca. No em veig amb cor de descordar el botó, però em sobreposo i amb penes i treballs ho aconsegueixo, després de molts intents. No havia pensat que al darrer moment toparia amb un entrebanc provocat pel meu propi cos, per la meva reacció fisiològica. Però acabo per descordar el botó. Abans de treure la píndola, en palpo el gruix. Sí, hi és, com l’embalum del món. La trec a fora, amb els dits balbs, terroritzat però ferm. No tinc més escapatòria. Els de l’organització m’allarguen la mà fins aquest darrer moment. La seva urpa ferotge, al final de la qual hi ha la mort, però una mort instantània.
-Ernest...
Sento altre cop al pis de dalt, ara de cara a l’escala que baixa. Altre cop el so llefiscós, sàdic, que surt de la seva boca pronunciant el meu nom. El sotrac és tan intens que em somoc com si hagués rebut un cop de puny. La mà, insensible, es enduta per una fiblada de corrent. La píndola cau.
Deixant que l’onada de terror s’expandeixi fins aturar-se, controlo el xiscle que el meu organisme ha preparat per expulsar. I després, des de la meva posició d’assegut, m’ajupo i palpo el terra brut, trobo trossos petits de fustes, serradures, pedres, tot amb la forma irregular de les formacions atzaroses. Masego tot el que trobo, dur, tou, fred, tebi... fins que una de les formes és regular, dúctil, llisa... la píndola de cianur. Me la poso a la boca més per desar-la en un lloc segur que per la solució final que havia previst, me l’empasso gola avall... i m’adono amb una mena d’alegria horroritzada que segueixo viu, que potser l’organització m’ha enganyat, que no podré escapar de la tortura més esgarrifosa. Però, lentament, el cos se’m desix, la insensibilitat de la mort avança...

*

-S’ha ben adormit –diu l’infermer-. Aquestes càpsules són instantànies.
-Millor així que haver-lo de reduir i posar-li la camisa de força –diu el sanitari jove que porta la llitera.
-I mira quin amagatall ha anat a trobar, aquesta vegada –continua l’infermer-. Fa tretze hores que el busco.
-Entre uns quants hagués sigut més fàcil, eh? –diu el sanitari vell.
-És època de recensió –respon l’infermer-. Creus que si no fos per la crisi seguiria treballant aquí? Em sembla que m’estic tornant més boig que tots plegats.
-És moment d’aguantar –comenta el sanitari jove, mentre espera que el sanitari vell estigui a punt per agafar el cos desplomat.