L'escriptor i les seves expectatives

PROTAGONISTA DEL RELAT: Això és exactament el que va passar: «Són aquí, les claus!», em va dir ella. Jo feia estona que les buscava. I ja feia tard. Molt tard. Per culpa de les claus i de tota la pesca. Ella les va recollir de la safata del rebedor i se’m va apropar. «Aquí tens les teves claus». I després: «Eren allí, a la vista de tots». Les aguantava a l’aire, amb una sola mà i un somriure burleta. Llavors me’n vaig adonar. M’insinuava que li fes un petó? S’insinuava, oi? Jo m’estava penjant la motxilla a l’esquena. Tenia dos segons per pensar-ho. Si no li feia cap petó, la noia pensaria que la nit havia estat horrible, que potser no m’havia agradat i... Era just al contrari!, trobava que era molt bonica, encantadora, de fet! Però si li feia un petó..., li generava expectatives, les expectatives es convertien en esperances, les esperances es convertien en històries i les històries tenien sempre un nus i un desenllaç. I realment tenia jo ganes i, el que és pitjor, temps, per a una història, un nus i un desenllaç? Havia de prendre una decisió, ja!

ESCRIPTOR DEL RELAT: No, un petó no. Un petó genera expectatives. I el protagonista d’aquest relat, si alguna cosa no vol, són expectatives. Potser era el moment de fer que passés qualsevol cosa. Algú podia llençar una pedra al vidre de la cuina, per exemple. A sant de què? És igual... És clar que ell, com a escriptor... li faria un petó, a la noia? La resposta era: sí! Però com que estava fart que els seus personatges s’assemblessin massa a ell, aquesta vegada intentaria escriure un relat que estigués a les antípodes de la seva pròpia existència. Com a escriptor, podia fer un petó. Com a protagonista del relat, no.

PROTAGONISTA DEL RELAT: Finalment, vaig decidir que sí, que li faria un petó. M’hi vaig apropar, fent un gest amorós per agafar-la amb els braços.

LA NOIA DEL RELAT: «Ui, NO, NO, petons no, si us plau. No confonguem les coses!». Es va girar, li va fer l’ullet i se’n va anar per la porta.