Detall intervenció

EL MÒBIL

Intervenció de: cabrera | 02-02-2007


Riiiiiiiiiiing!
Eren dos quarts de nou del matí i el despertador havia sonat amb la mateixa ràbia de cada dia, ordenant amb força a aquell matrimoni que es llevés. Bellugant-se "tendrament", en Cabrera acariciava el seu "escollim" contra el de la seva dona aixoplugant-se del fred, però també volent trobar allò que feia alguns anys que no tenia.
-Va noi- diu ella enfadada -Deixa-ho estar, afaita't i vesteix-te corrents que has d'anar a treballar.
Sortí de casa queixant-se de la falta d'amor, sexe i d'una injusta actitud per part de la seva dona. -No sóc pas un "castrattis" -pensava mentre esperava dret a la parada de metro habitual. Quan arribà, hi pujà.
Era hora punta, tothom anava a treballar i dins d'aquell vagó, anaven tots apretats, no hi cabia ni una xinxeta, emanava una forta olor i a més en Cabrera sentia que estaven tots empaquetats com llenties.
Arribà a la següent parada i baixà gairebé tothom, però en un seient veu que algú havia perdut un telèfon mòbil i l'agafa, al moment sona i el despenja.
Una veu deia:
-El besllum i cornut del meu marit ja ha marxat Garcia! Si vens ara mateix semental, cardarem fins al migdia sense parar.



Respostes

  • RE: Repte 208. Us portem a Venècia!!!
    Frida/Núria | 31/01/2007 a les 20:06

    Helppppppppppppp
    Que vol dir Castratti?????
    I una altre pregunta, hi puc participar?
  • Un amor a Venècia
    Frida/Núria | 31/01/2007 a les 22:45

    El brunzir del despertador ha trencat,
    el goig del descans nocturn. Tot i que ja feia
    estona que els meus ulls s'havien clavat
    al negre sostre de la cambra, assedegats
    per la impaciència de que el besllum entrés
    per la finestra, preludi d'haver arribat el gran dia.
    Somni d'adolescent fet realitat, premi de l'esforç
    de tots aquells dies amb els colzes clavats i,
    el neguit de visitar terres desconegudes amb
    aventures de tot tipus. I perquè no? amors fugaços,
    d'aquells que no s'obliden mai.
    De cop, peus a terra i al bany, en cinc minuts,
    el got de llet i les galetes, agafar els estris preparats el dia abans, un adéu-siau fins la tornada i un cop de porta per marxar.
    El grup estava ja reunit, els nervis a flor de pell,
    el tutor dona les últimes instruccions i,
    cap a l'avió falta gent!
    Ni me n'he adonat que ja som al lloc,
    em quedo bocabadada en veure Itàlia des de
    tant amunt, és veritat que té forma de bota,
    si be, hi veig el taló torçat.
    Unes hores més i a Venècia la ciutat dels
    enamorats!
    El "vaporetto" l'autobús per excel·lència.
    Ja hi ha feina per entrar-hi, una tropa de vint
    no es fàcil de governar. Tinc el cap en un altre lloc,
    cerco l'home dels meus somnis perquè em dugui
    amb una gòndola, perquè em faci sedejar.
    Per fi a l'hotel i avui campi qui pugui!
    La Xell i jo cap a l'aventura, ja ens veurem
    amb els altres per dinar!
    Al canal! anem a "Gondolejar" a veure,
    si el gondoler ens refila una cançó d'amor en italià.
    Hem escollit la gòndola, la del millor gondoler,
    el dels músculs més voluptuosos per,
    dormitejar-hi més be. Hi sentim càntics llunyans,
    d'antics "castrattis" veus que semblen del més enllà.
    Sort doncs, perquè el nostre barquer
    resulta no ser cantautor, però remena i remena,
    l'aigua com si fos massa de pa.
    A totes dues se'ns veu bavar, jo li eixugo la
    seva, ella em treu la meva, tot d'una emana
    una flaire d'aquest pa, però lluny de ser de llenya,
    més aviat sembla de formatge florit o d'estufat
    de llenties que n'hi d'escampades pel canal i,
    onegen a ritme del pal.
    Ni això ens fa baixar dels núvols, res no ens
    pot aturar, avui ens hem d'enamorar!
    Sinó que si va fer a "Venezsia"?
    Quina gràcia tindria visitar la Plaça de Sant Marc,
    sense un bes a ritme del campanar?

  • Repte 208. Venècia màgica
    Frida/Núria | 01/02/2007 a les 20:01

    Contaven els meus avantpassats que a Venècia hi passaven coses màgiques durant els carnavals. Es veu que essers estranys que vivien al fons de les aigües, animals deformes, prenien forma humana a les nits de les festes.

    Sota les aigües fosques,
    hi vivien perdudes ànimes.
    Sota les aigües tèrboles
    s'hi amagaven mals sentiments.

    Deien que sortien com ànimes del més enllà, el dia que el cel i l'aigua deixava passar el besllum que els servia per entrar. També deien que per tornar havien hagut de deixat rastre, uns, bocins d'escorça de taronges surant, altres, llavors de tomàquet o de llenties. Tot però productes que recollien dels propis canals.

    Creien els ancians, que venien a cercar adeptes, per endur-se'ls mar endins. Sense saber que només eren els escarrassos encarregats de netejar la mar. Tenien presoners castrattis sota el mantell mullat, perquè en sentissin els càntics i no es poguessin despertar.

    Reien i reien,voltaven i voltaven.
    Sense rendir-se mai.
    Haurien de portar penyora
    quan se n'haguessin d'anar.

    Es veu que només se'ls reconeixia d'una forma i, t'hi havies d'apropar molt, s'havien d'ensumar ben fort, doncs no deixaven d'emanar una forta olor de sal.

    Així que si vas a Venècia i se t'acosta una màscara, fes-te ençà i, si veus que no és cap d'ells creu-me a mí, hi gaudeix del moment.

    Venècia encantada,Venècia adorada,
    Venècia plena, d'encant de la mar.
















  • RE: Repte 208. Us portem a Venècia!!!
    l'home d'arena | 01/02/2007 a les 20:42

    NEGOCIS

    La llanxa navegava pel canal fent bordades per esquivar el tràfec de vaporettos i gòndoles què marxaven sense pressa. Tallava l'aigua sense dificultat, lliscant fàcilment impulsada per motors poderosos i invisibles. La seua proa afilada alçava onades que feien escorar perillosament les embarcacions més petites i les gòndoles, i quan esclataven als molls esquitxaven també els que s'hi havien aturat a contemplar el Ponte Vecchio.
    Quan va virar a babord per un estret canal menor i va desaparèixer, encara es sentien els renecs dels que amb prou feines mantenien l'equilibri a sobre les barques.
    Aturats els motors, pilotada destrament i en silenci, la llanxa lliscà fins al moll de fusta d'un edifici de tres altures, un antic palau del segle XV, d'un gòtic gris i brut. Un mariner llençà una grossa maroma que va atrapar fàcilment algú vestit d'època. Només un homenet amb jaqueta negra i corbata en va desembarcar. Aquell individu es va aturar al moll uns segons, tan sols per eixugar-se la suor de la calba amb un mocador blanc, i prendre tot seguit la cartera de cuir que li donava el pilot. Després, sense fer cas de la reverència del porter, entrà per la porta entreoberta. A sobre hi havia un rètol petit escrit amb lletres d'or: Il DOGO.
    A dins del restaurant l'esperava el maître. Amb més reverències exagerades, aquell italià esquifit el va conduir fins una taula rodona que donava al gran canal. Assegut i fumant un havà, un altre individu l'esperava. De fons sonava l'ària "Per questo dolce amplesso", i va reconèixer en el fiato perfecte la veu de Alexandro Moreschi, l'últim dels castratti. Aquell saló privat emanava una sentor dolça i subtil, una barreja de flors i aromes d'espècies, i també una flaire fonda a humitat antiga, tenia quelcom de selecte i restringit.
    Es van saludar breument, entre ells no calia res més, eren amo i empleat.
    El que fumava va demanar per tots dos: amanida tèbia de llagosta i llenties germinades, i per beure un Bischofsberg. Sense dir res van esperar que els dos cambrers els serviren la comanda. Després el somelier va decantar el vi i van marxar tots tres silensiosament.
    Després d'assaborir el riesling, l'homenet va obrir la cartera i en va treure una carpeta negra. Sense dir res, l'altre individu, li la va prendre i va començar a llegir després de saltar-se la introducció, repassant els fulls amb els dits mullats de saliva.
    - Perfecte. - va dir mentre exhalava el fum.
    - No tindrem problemes, senyor. Aquest memoràndum l'he fet arribar també a les cancelleries convenients.
    - M'ha trucat l'ambaixador alemany. M'ha dit que el ministre tenia les mans lligades.
    - Li trucaré de seguida, senyor!
    - Si, expose-li ben clarament l'abast de les nostres inversions i interessos. Deixe-li caure, que Novartis podria dirigir el seu sector pesant cap a altres països més "comprensius". Són... quants treballadors?
    - Uns deu mil llocs de treball, només a la zona del Ruhr.
    - Bé. La resta?
    - M'han assegurat els vots necessaris, què els que controlen s'avindran.
    - El govern de l'Índia, podria llençar una forta campanya de premsa contra nosaltres.
    - Tinc a punt un altre informe, senyor. També he advertit les cadenes de ràdio i TV, a més dels periòdics que controlem.
    - I?
    - Li resumeixo, senyor: apareixeran articles com que som la primera empresa multinacional certificada en gestió ètica. Que Novartis ha curat més de 4000 malalts de lepra de forma gratuïta des de l'any 2000. Que el nostre compromís amb la salut és ineludible com demostra el finançament de tants instituts d'estudis biomèdics. Sobre la nostra fundació per al desenvolupament sostenible. D'altres que insistiran en el nostre recolzament, amb finançament i recursos humans, de tots els projectes de Nacions Unides adreçats a eradicar la pobresa extrema, la fam, les desigualtats...
    - I del Glivec?
    - Si... Perdó. Ací. Veiam... Que oferim Glivec de forma totalment gratuïta a més de 6000 pacients a l'Índia, i que açò no és més que una part del nostre programa internacional d'ajuda al pacient que cobreix més de 14000 pacients de més de 83 països. Que el genèric que vol fabricar el govern de l'Índia vindria a costar com unes 4'5 voltes el salari anual d'un indú de classe mitjana, i d'on es deriva que això el situa fora de l'abast de la majoria de pacients, als que ja subministrem gratuïtament glinec, i etc, etc, etc... Els nostres accionistes no han de témer res, senyor president. Tenim suficient munició. A més, i només si fos necessari, controlem un munt d'entitats financeres, i d'empreses i filials a tots els sectors estratègics de l'Índia. De sobte, "podrien deixar de ser rendibles" . I per tant, tal volta calgués fer-ne unes severes i dràstiques reestructuracions tant d'objectius a curt termini, com de llocs de treball. Paralitzariem inevitablement inversions, i açò faria fora a futurs inversors.Qui sap si no comportaria, al cap davall, la deslocalització...
    - Je, je, je,... Molt bé. Molt bé. Bon treball. No caldrà doncs desplegar tot el nostre poder. Ara mengem, tinc gana.
    No hi havia ningú més al saló. Per la finestra entrava la claror d'un capvespre d'hivern, prompte seria el carnestoltes a Venècia, i al besllum refulgia l'or dels Rolex d'aquells individus.

  • RE: Repte 208. Us portem a Venècia!!!
    cabrera | 02/02/2007 a les 08:01

    Riiiiiiiiiiing!
    Eren dos quarts de nou del matí i el despertador havia sonat amb la mateixa ràbia de cada dia, ordenant amb força a aquell matrimoni que es llevés. Bellugant-se "tendrament", en Cabrera acariciava el seu "escullum" contra la seva dona aixoplugant-se del fred, però també volent trobar allò que feia alguns anys que no tenia.
    -Va noi- diu ella enfadada com sempre-deixa-ho estar, afaita't i vesteix-te corrents que has d'anar a treballar!
    Sortí de casa queixant-se de la falta d'amor, sexe i d'una injusta i grotesca actitud per part de la seva dona. -No sóc pas un "castrattis" jo-pensava mentre esperava dret a la parada de metro habitual. Quan arribà, hi pujà.
    Era hora punta, tothom anava a treballar i dins d'aquell vagó, anaven tots apretats, no hi cabia ni una xinxeta, emanava una forta olor i a més en Cabrera sentia que estaven tots empaquetats com llenties.
    Arribà a la següent parada i baixà gairebé tothom, però en un seient veu que algú havia perdut un telèfon mòbil i l'agafa i després al moment que sonava, el despenjà.
    Era una veu molt conegda que deia:
    -El cornut del meu marit ja ha marxat Garcia! Si vens ara mateix semental, cardarem fins al migdia sense parar (...///...)


  • EL MÒBIL
    cabrera | 02/02/2007 a les 13:44

    Riiiiiiiiiiing!
    Eren dos quarts de nou del matí i el despertador havia sonat amb la mateixa ràbia de cada dia, ordenant amb força a aquell matrimoni que es llevés. Bellugant-se "tendrament", en Cabrera acariciava el seu "escollim" contra el de la seva dona aixoplugant-se del fred, però també volent trobar allò que feia alguns anys que no tenia.
    -Va noi- diu ella enfadada -Deixa-ho estar, afaita't i vesteix-te corrents que has d'anar a treballar.
    Sortí de casa queixant-se de la falta d'amor, sexe i d'una injusta actitud per part de la seva dona. -No sóc pas un "castrattis" -pensava mentre esperava dret a la parada de metro habitual. Quan arribà, hi pujà.
    Era hora punta, tothom anava a treballar i dins d'aquell vagó, anaven tots apretats, no hi cabia ni una xinxeta, emanava una forta olor i a més en Cabrera sentia que estaven tots empaquetats com llenties.
    Arribà a la següent parada i baixà gairebé tothom, però en un seient veu que algú havia perdut un telèfon mòbil i l'agafa, al moment sona i el despenja.
    Una veu deia:
    -El besllum i cornut del meu marit ja ha marxat Garcia! Si vens ara mateix semental, cardarem fins al migdia sense parar.


  • Malastrugança
    FolletTrapella | 02/02/2007 a les 13:48

    Sempre havia volgut anar a Venècia. I aquell estiu per fi ho havia aconseguit. Havia hagut de menjar moltes llenties per poder estalviar calerons suficients per al viatge. I allà estava, a la ciutat dels canals, de les gòndoles, de la xafogor i la calor. On era aquella imatge idíl·lica de Venècia? Allò no era el que li havien venut!
    De fet, el viatge ja havia començat malament quan li van perdre les maletes a l'aeroport. Li van tornar tres dies després, 2 abans de marxar. S'havia passat 3 dies amb la mateixa roba i les flaires que emanava allunyaven al més pintat. Només se li acostava una iaia que segur havia perdut l'olfacte al mateix temps que la dentadura, feia una pila d'anys.
    Quan entrava en una església, on tothom comentava que encara se sentien ressons dels castratti que hi havien cantat durant tants anys, ell només sentia els estossecs del paio que es posava al seu costat. Mira que són de grans les esglésies, doncs sempre li tocava un tio sorollós al costat!
    I les gòndoles? Ho va provar una pila de vegades. El primer gondoler era immigrant, es van perdre pels canals de la ciutat. El segon era principiant i la gòndola es movia tant que es van marejar tots dos: gondoler i passatger, i van acabar anant junts a prendre una camamilla al primer bar que van veure. Quan va veure la pinta del tercer va decidir que ell no estava fet per a les gòndoles i va deixar-ho córrer.
    Es va convertir definitivament en vianant, passejant per la ciutat, admirant els edificis, les places, els ponts. Va semblar-li que tot havia tornat a ser com sempre i que ja no passaria res de dolent.
    L'últim dia li van recollir la maleta i ell va sortir a peu de l'hotel per cercar l'autocar que els havia de dur a l'aeroport. Ja semblava que aquell viatge acabaria millor que com havia començat. Però quan travessava el pont que hi havia al costat de l'hotel, va topar amb un noi que corria amb tanta mala sort que es va entrebancar i una de les seves avarques va sortir volant. Ho va veure com en càmera lenta pensant 'No! No! Noooo!!!': va anar a parar al canal. El viatge de tornada el va fer en sabatilles de l'hotel!
    Per acabar-ho d'adobar, totes les fotos van sortir malament, fetes de besllum i no s'hi veia res. El seu lema des de llavors va ser 'Viatges? No, gràcies'.
  • aigua gelada
    manel | 02/02/2007 a les 17:10

    Repte 208. Us portem a Venècia!!! - Anjo Laví 31-01-2007 09:36

    Hola reptaires,

    La Carme i jo ens hem posat d'acord i us portem a tots de viatge.

    Serà a les Quim-bambes? serà al Japó? Pos no.

    Us portem a Venècia!!!

    I a Venècia què hi ha? què voleu que hi hagi? doncs aigua, molta aigua...

    Us imagineu dalt d'una góndola... i que aneu a parar al canal? que passejant per San Marco us trobeu amb Antonio Vivaldi, "il preto rosso" o que potser hi aneu per carnestoltes i acabeu fent Comedia dell'arte (amb una trompa com un piano) al mig del ponte di sospiri... Tot és possible a Venècia, fins i tot que us mossegui una rata de claveguera.

    Morir-se a Venècia també està bé, però vaja, no cal tenir pressa.

    Anem per feina.

    Després de quedar en un lloc neutral (cutre i de mala mort) de compartir un donut ressec i de prendre dotze cafès (expresso) la Carme -ja sabeu com és de sensible i quintaessencial- ha triat les paraules: emanar i besllum, l'Anjo té una vena més recargolada i ha triat: llenties i castratti (plural).

    Tant podeu escriure un relat com un poema o fer una barreja i pel què fa a nombre de paraules no passeu de 450 (menys també estarà bé), que desprès no donarem abast per llegir-ho tot.

    El repte finalitzarà divendres a les 24 hores.

    Animeu-vos!

    Carme i Anjo.



















    Una nit freda de febrer. Recolzat en el mur vora un canal del que no recordo el nom, consumeixo amb fals plaer una cigarreta. En els restaurants d'aquest país no es pot fumar, i mentre esperàvem el cafè he sortit amb gorra i guants a buscar desesperadament la meva dosi de nicotina.
    El canal és buit, i el fred és tan intens que ha matat la pudor que emana habitualment dels racons humits d'aquesta ciutat. La lluna plena provoca un besllum gairebé màgic, que sembla fugir de l'aigua, però jo el contemplo amb dolor. No em trec del cap les teves darreres paraules.

    Tu t'has quedat a dins. També tens ganes de fumar, però els dos necessitàvem una estona de soledat després del que m'has dit, i suposo que per compassió has deixat que sigui jo el primer en buscar la calma del tabac.

    El primer dia ja vam sopar en aquest mateix restaurant. "Le voci dei castrati" es diu. També feia un fred que pelava i ara recordo amb certa ràbia la broma de demanar unes llenties guisades ben roents, com les de la teva àvia. El lloc ens va agradar i ens vam prometre tornar-hi.

    I avui és l'últim dia, i hem tornat. I mentre sopàvem, una setmana després de passejar per la ciutat dels canals, m'has confessat la raó del viatge. Un adéu inesperat, una amor acabat, una vida sense sentit.

    Una nit freda de febrer. La cigarreta s'està acabant mentre la "serenissima" contempla amb parsimònia la meva tristesa. No se si podré evitar la temptació poderosa de la seva aigua gelada.




    P.D. un aclariment: la meva intenció era posar "Le voci dei castrati" i "serenissima" en cursiva però no puc (o no en se) fer-ho en els textos que envio aquí, per això estan entre cometes.

    • aigua gelada (ara sí)
      manel | 02/02/2007 a les 17:15

      (en el d'abans hi havia tota l'explicació dels jutges que tenia en el mateix fitxer, i quan he fet copiar i enganxar doncs se m'ha enganxat tot, i ja callo perquè n'haurè d'enviar un altre sense tot aquest rotllo que estic fotent entre parèntesi)



      Una nit freda de febrer. Recolzat en el mur vora un canal del que no recordo el nom, consumeixo amb fals plaer una cigarreta. En els restaurants d'aquest país no es pot fumar, i mentre esperàvem el cafè he sortit amb gorra i guants a buscar desesperadament la meva dosi de nicotina.
      El canal és buit, i el fred és tan intens que ha matat la pudor que emana habitualment dels racons humits d'aquesta ciutat. La lluna plena provoca un besllum gairebé màgic, que sembla fugir de l'aigua, però jo el contemplo amb dolor. No em trec del cap les teves darreres paraules.

      Tu t'has quedat a dins. També tens ganes de fumar, però els dos necessitàvem una estona de soledat després del que m'has dit, i suposo que per compassió has deixat que sigui jo el primer en buscar la calma del tabac.

      El primer dia ja vam sopar en aquest mateix restaurant. "Le voci dei castrati" es diu. També feia un fred que pelava i ara recordo amb certa ràbia la broma de demanar unes llenties guisades ben roents, com les de la teva àvia. El lloc ens va agradar i ens vam prometre tornar-hi.

      I avui és l'últim dia, i hem tornat. I mentre sopàvem, una setmana després de passejar per la ciutat dels canals, m'has confessat la raó del viatge. Un adéu inesperat, una amor acabat, una vida sense sentit.

      Una nit freda de febrer. La cigarreta s'està acabant mentre la "serenissima" contempla amb parsimònia la meva tristesa. No se si podré evitar la temptació poderosa de la seva aigua gelada.




      P.D. un aclariment: la meva intenció era posar "Le voci dei castrati" i "serenissima" en cursiva però no puc (o no en se) fer-ho en els textos que envio aquí, per això estan entre cometes.

  • L'àngel caigut.
    Jere Soler G | 02/02/2007 a les 20:25

    M'escrutà amb uns ulls fixes, com de vidre, clavats enmig d'un rostre marmori, glaçant una expressió impertèrrita que em regirava l'ànima. Suposo que era normal que un nen de vuit anys tingués por en la presència d'aquell porprat que semblava de pedra.
    -Orgullós t'hauries de sentir, quin futur t'espera, criatura!
    I començaren a esculpir-me la veu a cops d' escarpa.
    Mesos més tard, quan ja havia esgotat totes les llàgrimes, avisaren el barber, m'ajagueren a l'altar de les ofrenes pures, i per l'engonal m'extirparen els testicles, com qui lleva els ous d'un niu de pardals, per la glòria del Senyor i la seva Santa Mare. Em calmaren els esgüells amb una màrfega d'aigua gelada, fregues de làudan, i plantofades piadoses acompanyades de sagrats renecs que m'anomenaven desagraït.
    Dues setmanes de llit, i el parrac de la bosseta buit i desinflat com una pansa.
    Acabava de néixer el serafí de la catedral de Sant Marc; un àngel més, que se sumaria als quatre mil cinc-cents vint-i-set castratti consagrats a tota la península italiana només aquell any.
    La mare no s'havia equivocat quan m'havia parlat de les llenties de cada dia, i del pa, i del vi, i de la cuixa de perdiu rostida a la cuina del palau del cardenal; ni l'havia errat tampoc en lloar-me la refulgent blancor de la túnica que em guarniria, i el besllum verd, vermell, morat, groc i blavís dels vitralls de la basílica reflectits al meu rostre pur, que mai no seria tacat pel pecat de la carn. Càntics divins m'emanarien del cor tothora, i arribaria tip i innocent als últims dies de la vida, a punt per entrar al cel amb la pompa d'un sant.
    I enllà de la pubertat, els ossos se m'engrandiren com els d'un bou; em vaig engreixar i vaig créixer alhora com un sant Pau. La pell se m'estirà, sense cap pèl, blanca i suau com el pètal d'una satalia. Vaig esdevenir un monstre amb veu de sirena, un androgin rialler i ximple, tip i orgullós de ser escoltat pels reis i les marqueses.
    Però un dia gris d'un hivern maleït, la veu se'm convertí en ronc, i el ronc revelà l'odi silenciós dels menyspreus ocults. M'expulsaren del palau d'aquell déu que fruïa amb les ofrenes pures dels mascles transmutats en infants perpetus, i em convertiren en àngel caigut per l'eternitat. D'ençà d'aquell moment Venècia fou el cau d'un dimoni que tan aviat pidolava com robava, que es refugiava en soterranis mig negats per l'aigua dels canals, que violava doncelles amb pals, incapaç de sentir un plaer que mitificava.
    Vet aquí l'obra del déu de Venècia, creador de l'univers i de tot el que és bell.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: