Xiruques de 120 euros

Estava jo mig endegant la cuina (rentar plats, repassar armaris, escombrar i fregar i tota la pesca monòtona que em feia oblidar agrair l'existència i somriure) quan vaig veure, a la font de la plaça just davant de casa, un home refrescant-se cap, coll, extremitats, uns quants cops seguits. A tocar de la vorera hi havia una moto aparcada, cosa que em va fer suposar instantàniament que era un 'motero' acalorat. Com que jo no tenia ganes de fer feina i em feia gràcia aquella figura vaig sortir a l'entradeta i me'l vaig quedar mirant, entre alegre i encuriosida.
Vam parlar des de la plaça, amb les voreres i el carrer enmig, i després es va apropar al barri.
La seva edat podia oscilar entre els quaranta i els cinquanta i escaig. En tenia cinquanta-cinc, va dir. Abans, però, sempre content i 'campetxà', responia a comentaris i preguntes perquè tot plegat era divertit. De complexió mitjana i en bona forma, en Josep es passava els dies caminant. Venia del Canigó i més noms em va dir que el meu hemisferi esquerra del cervell, el de retenir dades, no recorda. Una francesa havia exclamat: 'le courage!' i ell endavant, endavant. No va especificar si aquella dona l'havia animat per a res més. El paio tenia un aspecte sa i feliç en base a una existència senzilla i sobrera de càrregues. No tenia ni mòbil ni feia servir massa ordinador, ni tenia fills ni pares ni dona, que, va explicar, l'havia facturada amb la sogra. Llibertat i...economia? Una paga -mena de jubilació- poc llustrosa, però suficient per a anar passant. I això que, vaig entendre, havia estat a l'exèrcit. Els cabells, negres, si els hagués tingut un xic més llargs, haurien acabat les ondulacions que tot just s'anunciaven. Els ulls mostraven unes pestanyes per a fer petons de papallona. Duia barba i bigoti que tiraven a blanc. Vestia, orgullós, una camiseta negra del Che, texans curts, mitjons i xiruques les quals, i ho va dir dues vegades, valien cent vint euros, que havien de ser bones pel 'tute' que els donava. Sense cap ànim d'exhibicionisme em mostrava els bessons, musculats. I a tocar d'un d'ells un tatuatge d'una dona amb un barret de mexicana. En Josep estava bru d'hores d'aire lliure i de gaudi a la natura i d'anar fent quilòmetres. Havia seguit tots els GR, afirmava, i seguia, seguia. I a l'hivern no vas a un alberg? I ca! S'enfundava en un sac de material aïllant i deixa't d'hòsties. I quan era per la muntanya omplia la cantimplora amb aigua dels rius. En Josep en cap moment va dirigir-me un esguard lasciu i repassaire, però sí que em va dir que a mi també se'm veia fibrada. Li vaig dir que la meva dieta era força integral i que feia ioga i que corria alguns minuts quan em venia bé i em traslladava en bici. Ens vam donar la mà en tres ocasions, que ell havia de marxar. Pressa? I a on? De fet, era com havia de ser. Aquells minuts de coneixença van fer pòsit i d'aquí aquest relat. Deuria anar a prendre una cervesa, que no hi sovintejava. I em va passar pel cap que aquell punt d'enriolament que mostrava potser eren efectes de maria, que algun cop se'n fotia -com algun professor d'ESO dels meus fills i molta més gent- i em va preguntar si jo també. Quan feia un gest de 'fora, no m'interessa' en tocar el tema societat, uns quants 'jo' meus ho compartien.
Total, que tal dia farà una setmana que sé qui és aquest Josep que duu una vida que s'ha fet a mida i que una mica m'ha ajudat.
I cadascú segueix la seva.