Vòmit

Farem una prova. Començaré a escriure de manera automàtica intentant trobar un sentit al que escric a mesura que avançi el text. Ara per ara, no hi ha ni personatges ni acció ni cap motivació específica. La pregunta senzilla seria, doncs, per què collons escric? I només hi trobo una sola resposta: perquè ara tinc temps.

I és que no n'hi ha mai de temps per escriure. Però, i per llegir? Que n'hi ha de temps? I no em refereixo als intervals temporals que tenim entre les múltiples obligacions que configuren el nostre dia a dia. Parlo del TEMPS. Del temps que necessitem per gaudir d'una lectura sense que res ni ningú destorbi aquest instant.

I, ara que hi penso, no només és qüestió del temps. També hi juga, i molt, l'ESPAI. A on llegim? Jo -i aquí ve on em despullo- aprofito els meus rutinaris viatges de metro Mercat Nou-Liceu; Liceu-Lesseps; Lesseps-Liceu; Liceu-Mercat Nou, amb els conseqüents enllaços de túnels i escales mecàniques, per a dedicar-los a la lectura. Fixeu-vos bé que, de manera instintiva, he emprat el verb ‘aprofitar' per parlar-vos del llegir. Ja anem, doncs, malament.

Penso sovint en el tema de la creació, no de la vida -no m'entengueu malament- sinó de l'artística. I penso que tot això també és adaptable a la lectura. I sovint recordo en Sergi López a ‘Harry, un amic que us estima' on es passa la pel·lícula intentant que el protagonista -escriptor frustrat- se sinceri amb si mateix i es dediqui en cos i ànima a l'escriptura, als relats, fins al punt de plantejar-li obertament que cal eliminar de l'escena tot el que destorba el procés creatiu, és a dir, la dona i els tres fills.

Hi penso sovint. Recordo força vegades en Sergi -Harry-López. Bé, de fet, cada dia hi penso més. Collons no!, hi penso tot. Sempre. I si no, fixeu-vos hi bé: aquí em veieu, un dissabte al matí escapant-me literalment de casa per poder gaudir d'un temps vital per a mi. Per a escriure. Per plasmar a la pantalla la multitud de coses que passen pel meu cap tot el dia. I, en començar el relat, no m'ha sortit res més que aquesta angoixa que em persegueix tothora per trobar un TEMPS i un ESPAI per escriure.

Però, hòstia de Déu!, ja és la una i me n'he d'anar. Bé, haurà estat un relat tipus vòmit. Tot just de vint minutets. Sense mirar-m'hi massa, sense relectures... Però l'envio de tota manera a RC. Total, és només un petit experiment.
Sort que tinc mitja horeta fins a casa. Necessito una estoneta per asserenar-me després d'aquesta auto-despullada. Necessito aquests minuts de metro, i aquest cop no pas per a la lectura. Els necessito perquè, hores d'ara, només penso en arribar a casa, agafar el ganivet i carregar-me els meus dos fills i la dona prenyada.