Vivències

Li deiem el terrat, no la terrassa encara que no sé ben bé quina diferència hi ha entre l'un i l'altre. Era un espai que, quan era un infant em semblava immens. Tot sembla gran i maco quan ets petit. El nostre punt de vista llavors és més baix i per si fos poc quan ens fem adults mitifiquem tot allò que hem viscut en aquella època de la vida, de tal manera que el nostre record queda falsificat d'entrada fruit de la visió pròpia d'una ment encara no desenvolupada, que no entén de mides i proporcions i exempta d'esperit crític.
Fos com fos, el terrat era una perllongació natural de la casa (sempre l'anomenem casa encara que sigui un pis, perquès és a casa nostra), la llar que m'oferia l'aixopluc i la protecció i que trobava en aquella superfície enrajolada una finestra a un món exterior que en aquell moment em semblava màgic. Les muntanyes, l'omnipresent estació, l'edifici del col.legi de les monges; el terrat era la meva habitació amb vistes particular, un forat obert per on un nen com jo sortia de l'ou, un ou acollidor i comfortable.
Sortint-hi des del pis, a la dreta hi havia un cobertís amb un safareig al interior, del qual no en conservo cap record especial. Al seu costat s'ubicava una gàbia que en algun moment havia contingut pollastres i conills. En aquells anys, quan venia la família per la festa major, la meva mare matava un pollastre. No hi havia llavors la sobreexplotació avícola actual i l'aviram constituïa una menja deliciosa molt apropiada per les grans ocasions. Al fons, a l'esquerra s'aixecava una barraca que feia la funció d'encabir tot allò que molestava a casa, des d'un balancí fins a un matalàs amb el color característic blanc i vermell, aquells matalassos de llana que el matalasser s'encarregava d'estarrufar amb dos pals llargs emetent un soroll característic. Aquella construcció a on s'amuntegaven els objectes més diversos i que amb prou feines deixava espai per entrar-hi, desprenia una olor i una calidesa que en aquell moment em resultava acollidora i que ara podria reconèixer indefectiblement si la sentís de nou, tot i que no he tornat a sentir-la mai més en cap indret. Des d'aquella zona es podia veure el carrer del darrere al qual es podia accedir mitjançant una porta de fusta molt deteriorada pel pas dels anys i les inclemències del temps.
En aquells anys menuts, doncs aquella terrassa va tenir una importància cabdal per a mí essent testimoni dels meus primers passos recolzat en tot moment en els amorosos braços dels meus pares. Més tard, quan alguna vegada a l'hivern estava refredat o engripat i m'havia de quedar a casa, la terrassa era batuda sense pietat per la tramuntana i jo ho veia des de casa estant, el meu esguard perdut, acostant el nas al vidre, entelant-se del meu alè. Veia passar de tant en tant algun núvol solitari empès a gran velocitat per la força del vent. Semblaven flocs de cotofluix, taques blanques efímeres dibuixades contra la colpidora blavor del cel. La tramuntana, freda, huracanada amenaçava amb ensorrar la casa i en la meva innocència, impressionat pels gemecs irregulars dels bofaruts, arribava a creure que allò era possible. Altres vegades el vent prenia forma arrossegada i escruixia ratxós tot allò que, inconscients la gent no havia assegurat establint una diferència clara i diàfana entre la solidesa i la fragilitat i posant a prova d'una manera esfereïdora la resistència dels materials. Al final del meu encanteri, sempre arribava el meu pare, que anunciava la seva presència des de baix de les escales amb un xiulet característic, que encara avui quan el recordo em fa caure irremissiblement en el túnel del temps.
A l'estiu, però treiem les cadires i les tumbones a fora i disfutàvem fins a ben avançada la nit de l'escàs aire fresc que corria a aquelles hores després de tot un dia de sol abrusador. Des d'allà dalt vèiem una altra terrassa, aquesta coberta a sobre de les "Hermanes" a on tot sovint s'hi celebraven festes. Jo m'ho mirava i volia ésser gran per poder anar a aquells "guateques" a on tothom semblava que s'ho passava tant bé. Per damunt de tots els sorolls però s'imposava el monòton xerric dels grills, indefugible ja que teniem la muntanya a tocar i a més a més els pisos de la R.E.N.F.E eren en aquells moments un munt d'herbes i arbustos disseminats al llarg d'un descampat, refugi perfecte per aquells concertistes de la nit. La fressa era eixordadora i constituien un element imprescindible de la xafogor de l'estiu. El seu constant brogit esdevenia el millor somnífer quan ja a dins del pis l'escalfor de tot el dia a sobre de l'uralita dificultava el bon enteniment amb Morfeu. Aquest era el meu món llavors, un món emmarcat per unes baranes i unes muntanyes al darrera de les quals imaginava altres paisatges, més planers i oberts, molt diferents als que veia des de la meva talaia, el Portbou tancat en sí mateix , ufanós, dinàmic i bulliciós de principis dels anys seixanta.