Vint nits de claustre

Sóc un indi ferit per les trèmules flors dels jardins moderns, on cada flor es quadra amb les altres per vici de l'home blanc. Prefereixo un jardí silvestre, no m'importa que hi hagi bardissa, ja aguantaré el dolor, inconcient de mi mateix, dins un camí de ràfegues de vent gelat, talment com un calipo vegetal, vull dir, com un anell que s'ha quedat atrapat al dit i que em provoca un fortíssim impacte a l'òs que, ell mateix, sent més que jo.
Vacil.lo al caminar sense moure'm dins un malson del qual disfruto frït de l'absurd, que se m'encomana com una pedra diària.
I no vull saber res de les notícies del món ni saber què passa al meu voltant, doncs com a solitari jugador de roses blanques em considero dimoni i no em cal demanar caritat.
La resta que em queda d'aquesta dissetena nit de claustre no m'estabornirà, conec molt bé la por, conec molt bé l'horror.


Sergi
12-08-2011