VINS QUE ENAMOREN

VINS QUE ENAMOREN

De sobte i emparat sota una capa de núvols grisos que ens regalen l’aigua que se’ns havia negat en un hivern fred, deixo reservat el meu rol d’observador viciós i m’integro entre les converses de tots colors que emanen progressivament a mesura que els personatges s’incorporen a la trobada, humida i fosca, per tal de transfigurar-la, si s’escau, en eixuta i alegre. No desaré però la memòria.
La nit ja ha caigut però l’animositat s’ha enlairat cap al cim sempre sorprenent del gaudi gastronòmic. Les menges que ens enlluernaran estan llestes a la casella de sortida o a les incubadores de la cuina. La taula parada d’un amfitrió exigent que com sempre vol el desig de la perfecció i no tant pel lluïment com per sentir endins la satisfacció dels assistents. Potser és un esquitx d’egolatria.
Gaudeixo d’un posicionament avançat per la dèria de la observació humana i un esbós ja premeditat m’ha permès de preparar un menú degustació rural que s’adigui als capricis predilectes amb apunts de novetat. Un blanc enamoradís i un jove negre adolescent ja son llepant els llavis dels arribats però hi ha cares noves interessants i he deixat el darrer pas, no a l’atzar sinó a l’enginy.
Ara ja només em cal una darrera espurna d’imaginació i traslladar-me a través del somni i la fantasia directe cap a les entranyes d’un celler on claus en mà disposo d’un petit sac de temps per gastar.
En uns instants puc imaginar, malgrat els sons de la pluja finestra enllà i les veus esmorteïdes, com impacten els diferents varietals de raïms al paladar i les seves remogudes explosions de sabors. Els sentits es despullen de la mandra i es lleven amb ganes per caçar les sensacions servides.
Se’m passa pel magí que una primera impressió pot ser prou vàlida per seguir el camí, i la comparativa o semblança amb els vins d’arreu pot esdevenir una nova manera de titllar a la gent tot fugint dels mots habituals que s’empren. Dibuixar una noia amb les boniques característiques d’un vi és tant lícit com qualsevol altre mètode. O retratar un home amb les sensacions d’una varietat puntual.
Així doncs, agafo una llàntia de les d’abans per seguir el ritual i m’esmunyo avall, pels graons que denoten els anys, cap al celler d’aromes poètics i encisadors. Foscor de silenci i humitat vesteixen la sonoritat de les passes que em transporten per l’estretor d’un passadís que em parla de vellesa i de cultura. La tria sempre esdevé un instant màgic, com una emoció de nen petit, escollir una ampolla, o més, que interpreti el teu estat és una juguesca que valida els coneixements i les inquietuds. Fer la tria pensant en els altres segueix un altre patró però. Avui i sense gaires dubtes només he hagut de menester uns segons i un parell de cops d’ull per seleccionar-ne una. Una pensant en mi. Una ampolla molt densa i pesada. Tot seguit amb la imatge que m’ha regalat algun dels convidats i les intencions de sortir de les rutines i sorprendre a la gent, a la vegada que treballes l’educació, n’arreplego unes quantes de diferents. Ja està, de tornada cap a l’espai de tast per veure d’escapçar els primers entrebancs de les ampolles abans d’alliberar la tradició dels taps de la vella escola. És un plaer disposar d’un llevataps tant perfecte encara que feixuc per gaudir d’un bleix d’història. No existeix la pressa ni les corredisses per obrir al món un vi d’art que potser ha envellit per anys. Esculls una copa i el primer raig ja regala les aromes de bellesa, saviesa i vellesa. Sacsejada, i els efluvis banyen l’entorn i omplen les narius de records i sensacions. Plaent. Una primera glopada potser precipitada però eloqüent, els ulls clucs i el paradís dels sentits t’envaeixen sense embuts. Diluir el temps assaborint les partícules per arribar després d’uns glops al racó d’imaginació que casarà les sensacions i les paraules amb la imatge d’una noia que m’escau més en el meu món de muses.
Com a mestre de cerimònies, sense acòlits, i amb la privacitat reduïda decanto els diferents vins, tots ells monovarietals, més que res per fer fugir de les opinions influenciades per l’etiquetatge, com sempre m’agrada sentir veus imparcials i honestes. Espontànies i sense pressions. Estones que s’escriuen amb el diàleg de la cultura.
Tothom entaulat i l’espectacle del sant sopar es queda petit, som més, encara que sense evangelització, traïcions ni titulacions. Mans amigues em donen un cop de mà i el que s’anomena sobretaula s’avança sense vergonya. La onada de plaer cobreix les ànimes i les ganes de tota mena no dormen.
Les paraules s’esvaloten pel damunt la llarga taula i llauren un munt de camps sembrats de diverses llavors. Es xerra de tot i més però la gastronomia és un hàbit pervers. Hi ha també mots en alguna altra llengua que no és la nostra, com la que hi ha disfressada en una safata de flaires captivadores. Les essències de les paraules van i venen impregnades per un mos o un glopet, els plats s’apilen al marbre de la cuina mentre a les copes trepitgem contrades de casa nostra, de les antípodes, dels veïns malcarats i els altres i fins i tot del mur de les lamentacions amb optimisme. El torrent de comentaris desemboca en un llac de bona entesa i passeja per les geografies, experiències i aportacions de cadascú. A la fi, tots amb les oïdes atentes, aprenem de coccions, de tradicions, de països llunyans, de raïms i cupatges, de vinyes ancestrals i de relacions personals també. Els vins sense nom s’han expressat en plenitud, i segueixen, i el ramell d’opinions te la seva validesa. Menys dos comensals que han optat per un combinat, la resta seguim xarbotant els vins a les copes ja impregnades, algunes, de ditades, marques diverses i pintallavis. Personalment això darrer no m’entusiasma i només serveix per saber que no és la meva copa.
El temps s’ha fos als rellotges i sabem més coses i més de la gent, sabem un xic més de tot que abans de la trobada que comença a desfilar, no sense un cop de mà, per deixar el niu d’acolliment. És tard i s’escau la prometença de responsabilitat. Un somriure de terres llunyanes em reclama la mirada i la complicitat, potser ja ho havia fet a taula però les il·lusions no sempre son arrelades. Sembla que ara sí que ha germinat i vol saber més de vins, diu.


Janes XVII