Victòria pírrica

La fulla d’acer talla sense resistència el tros de formatge. En Manel el pinça amb la mà i l’aixeca enlaire. A l’acte, un aplaudiment eixordador esclata per part dels membres del consistori municipal, de les autoritats de l’estat i de la resta de convidats. No n’hi ha per menys, que el de cal Lleter ha aconseguit un primer premi internacional amb un dels seus afamats formatges casolans, de textura semiseca i primmirada curació. La filla de l’autor d’aquest requisit gastronòmic fou qui envià la peça a Anglaterra, sense que el seu pare ho sabés, però l’alegria del veredicte del jurat acabà per vèncer l’enrabiada inicial, que en Manel no està per orgues i ja té prou feina a la granja com per haver d’atendre experts en maridatges, més pendents de les àcides crítiques dels col•legues del ram que d’assaborir les viandes.
El batlle es fon amb el guanyador en una llarga abraçada, a qui la baldera americana quasi se li entortolliga amb la banda creuada del màxim representant de l’ajuntament. En separar-se els cossos, els ulls de l’homenatjat comencen a negar-se.
- Entenc perfectament la teva emoció, que el guardó és un just reconeixement a una feina excel•lent des de l’anonimat del que fa de pagès, l’enhorabona de tot cor – i amb un somriure d’orella a orella deixa pas a la resta d’encaixades de mans.
El retrobament amb una tieta llunyana que s’ha desplaçat expressament quasi el fa sanglotar, fet que no passa desapercebut a la parenta.
- I és clar, nebot, no te n’amaguis pas, que la Carmeta, al Cel sigui, hauria estat molt orgullosa de tu. És en aquestes ocasions que et ve al cap el record ben present dels éssers estimats, és natural. Apa, ens veiem quan s’hagin acabat els “parabienes”...
La filla ha estat atenta a la reacció anímica del seu progenitor, per això s’hi acosta dissimuladament pel darrera.
- Tot bé, pare? Excuseu-vos si us sentiu indisposat, la gent ho entendrà perquè no esteu acostumat a aquests cerimonials – li xiuxiueja a cau d’orella.
L’home es treu un mocador de butxaca i es moca, aprofitant per eixugar-se les llàgrimes que se li escolen galta avall.
- I quin tomb que ha donat la teva vida tranquil•la d’un dia per l’altre! – fa la veïna de cal Xinguet, qui es fa càrrec que tants afalacs acaben per embafar, i les defenses anímiques per cedir, davant de tant d’agraïment col•lectiu.
- N’hi que ho juris, Rosita, ni que ho juris! – i la dona li reté la mà en senyal de no haver acabat de dir-li-ho tot.
- I com t’ho faràs per a satisfer una demanda tan gran d’aquest formatge, ara que ets el guanyador? Si necessites un cop de mà, pots comptar amb mi, no cal que t’ho digui! – i marxa de pressa en veure que l’interpel•lat torna a fer cara d’haver queixalat una llimona.
Efectivament, en Manel s’amaga de nou la cara darrere el quadrat de tela blanca amb les seves inicials brodades, i no pot evitar que les llàgrimes amargants es facin de nou presents de manera incontrolada.
- Aquesta vegada t’has superat a tu mateix, mestre! Aquest gust és revolucionari, t’ho dic de veritat! Hi ha una base ferma de llet de vaca amb un toc subtil d’ovella, sobre la qual s’edifica el regust lleugeríssim de l’orenga, tot plegat rematat per una altra herba remeiera que, sens dubte, deu formar part del secret del sumari, oi? – però el crític dels fogons dels diari local prefereix abandonar els elogis i fer-se fonedís quan veu que ha provocat una llantera irrefrenable amb qui està parlant.
El que no sap ningú és que qui plora no ho fa pel premi, ni per l’homenatge, ni pel record de la seva dona difunta, tampoc per la feina que se li gira, i molt menys per les crítiques que rebrà. Plora perquè mai més podrà tastar aquell formatge, ni ell ni ningú. En un rampell de creativitat, va alterar totes les proporcions de la barreja de llets, quall, sal i herbes, sense anotar-les, confiat en què ja en faria memòria, un error fatal si es vol assolir quelcom reproduïble. A més, no recorda el temps que va deixar el producte final enterrat, degudament protegit amb fulles de figuera, sota la femta de les vaques, que la trucada inesperada d’un proveïdor el va fer perdre el fil del procés i ara ni que el matessin es recorda de res. En conclusió, que no hi ha recepta del formatge guanyador, i a veure qui és el valent d’anunciar-ho entre tanta mostra de felicitació per haver assolit el cim d’una muntanya que, de cop i volta, s’ha esfondrat sota els seus peus.
Quan la filera d’afalagadors arriba a la seva fi, la pubilla de cal Lleter declara amb un to d’incertesa:
- Ja n’hi ha prou per avui, pare, que més de la meitat dels presents ni tan sols han tastat el formatge de marres i a veure si aixecarem tantes expectatives que acabarem morint d’èxit! – i l’agafa de bracet per endur-se’l.
Massa tard. En Manel, només de sentir l’expressió fatídica que esmenta la parca, ha notat una punxada al cor i s’ha desplomat instantàniament. La seva supervivència no depèn del desfibril•lador, és el cervell el que està lluitant pel dilema de seguir amb vida i enfrontar-se al més absolut dels ridículs en ser incapaç de tornar a preparar l’elogiat derivat làctic, o bé d’anar-se’n a l’altre barri i purgar els seus pecats d’home desendreçat mentre observa des de dalt com els que segueixen patint es desfan en memoràndums i concursos amb el seu nom de bandera. I vosaltres, què faríeu en el seu lloc?

Lluís Pagès