VIATGE CARITATIU

M’havia atrevit a tot. El meu primer atreviment va consistir en canviar la meva parella( un home que moltes el voldrien tant pel seu físic com per la seva vàlua personal) per un meu exalumne del qual vaig quedar penjada quan ell era un adolescent i jo, que tenia un ascendent sobre ell, el vaig saber aprofitar i segellar. El noi mai no va poder enamorar-se de ningú més i em va dir, ben alt i ben clar, un dia de tutoria al meu despatx: Em casaré amb tu.
Al cap de 10 anys, quan jo ja en tenia 55, se’m va presentar amb els seus 23 acabats de fer i un ram de flors tan espectacular que va ser el símbol i preludi del què m’esperava: primera dama del país. Efectivament, el meu exalumne es va convertir al cap de 15 anys en president, sempre comptant amb la meva ajuda. Es diria que érem un tàndem polític molt efectiu, amb idees innovadores per a dirigir el país. I el triomf a les urnes ens ho va fer saber.
Al cap de poc temps vaig anar pel següent atreviment que vaig considerar més enginyós, més caritatiu i més innovador. Tot va començar quan el president dels presidents, és a dir, l’home més poderós del món ens va convidar al seu país per intercanviar criteris sobre la política internacional. Però en comptes d’un intercanvi polític es va produir un intercanvi de parelles: em vaig dedicar amb cos i ànima a alegrar la vida de la primera dama de l’estat. No podia mirar-li aquells ulls tan tristos, ni deixar passar un segon més de monotonia en aquell cos tan esvelt, tan perfecte i distingit, portador de les millors joies i vestimentes però tan desafortunat en amors i emocions. Havia arribat jo per desfer l’infortuni i ho vaig aconseguir. Li vaig donar el plaer que no li havia ofert mai el seu marit. I així va ser com vaig deixar el meu marit per l’Àglia, que m’insistia:
-Caris, no et podré deixar marxar.
La nostra fuga a l’estil Thelma i Louise va quedar enregistrada en totes les portades dels diaris per vergonya dels nostres exmarits. No vam tornar mai més.