Venjança

L’udol es sentí per tot el terraplè. Quan el so planyívol arribà a les oïdes de l’amo, aquest arrencà a córrer cap on era l’animal. Era fosc com una gola de llop, però ensopegà de seguida amb el cos tou de la bèstia de tan de pressa com havia creuat l’espai que els separava.
En Xesco s’ajupí i la seva mà notà el pelatge del gos.
- Moro, Moro! Vinga, aixeca’t! – però, malgrat passar-li la mà per tota l’esquena, amunt i avall, com si li fes fregues, no hi hagué cap reacció. Sense resposta, començà a témer el pitjor, fins que els seus dits van entrar en contacte amb quelcom viscós que li regalimava coll avall. La nit era tan glaçada que el líquid, espès i tebi, en barrejar-se amb el pèl curt començà a formar crostes.
Quan ja podia entendre el perquè d’aquell cos inert, un alè llefiscós li arribà al clatell. El panteix accelerat li provocà un estat d’alerta sobtat que el petrificà a l’acte, com si notés els ullals d’un monstre a punt d’atacar-lo. Malgrat la por paralitzadora, el que succeí després no tingué res a veure amb una mossegada abassegadora o un cop fulminant. L’impacte li arribà, de nou, a través de l’oïda, sense gosar girar-se cap a l’emisor.
- Ningú juga amb en Drac si no ha estat presentat. I si se li acaba la paciència, aleshores es desempallega de l’intrús de manera molt efectiva. La natura és així: el fort sempre es menja el feble.
No respongué a la provocació, i quan li semblà que l’amenaça s’havia allunyat prou, en Xesco plorà amargament. Perdre el seu amic més fidel la nit de Nadal era una dissort dolorosíssima. Però el que més mal li feia a l’ànima era la crueltat extrema aplicada a un ésser viu que sempre havia estat al seu costat, ajudant-lo en tot, sempre a punt per fer-li la vida més suportable. En Moro havia estat el millor gos pigall que havia tingut mai.


El llarg bastó de color blanc topà amb la cantonada de la parada del mercat. Amb l’extrem recolzat al terra, resseguí l’embalum que feia el vidre de l’aparador que protegia les viandes. El so minimalista generat pel ròssec del pal de cec amb el material transparent fou suficient com per a saber que ell havia arribat on volia, i el dependent va poder identificar el seu proper client sense ni haver d’aixecar el cap del taulell.
- Què fem, Xesco? Hamburguesa de vedella amb tòfona i tall que es pela per arrebossar, com sempre? – En Tomàs va sentir un alleujament interior del qual se n’avergonyí de seguida: era una sort que en Xesco no pogués veure la cara de pomes agres que feia en recordar la mala passada de la que havia estat víctima el seu client de tota la vida. S’ha de ser un fill de puta integral per matar el gos pigall d’un cec. I fer-ho per Nit Bona, doblement fill de puta. Encara se li removien les entranyes quan recordava els fets, debatuts i jutjats per tots els companys del mercat durant aquelles festes. Hi havia unanimitat col•lectiva en una paraula: venjança, ara i sempre, que la violència contra gent del tot indefensa atiava el clam popular exigint justícia.
- Posa’m mig quilo de filet, del més fi i tendre que tinguis.
- Te’l tallo per fer a la planxa? El vols gaire gruixut?
- No, vull que me’l passis dos cops per la picadora i me l’amaneixis amb una mica de sal, sense gens de pebre, si us plau.
El ganivet del carnisser va aturar-se de cop.
- Com dius? Que et piqui el millor filet de la botiga? Pretens que faci bocins la millor peça de la parada, com si fos una vulgar llata? Que t’has trastocat? – i s’esperava una resposta mínimament coherent a la descabellada proposta que acaba de sentir.
- És per un que no té el morro gaire fi. I no pateixis, que segur que li agradarà – explicà d’una tirada, una resposta assajada a una pregunta més que esperada.
El carnisser, en sentir la paraula “morro”, va lligar caps i va pensar que, per fi, el mecanisme venjatiu s’havia posat en marxa. Per què sinó voldria un tall de carn tan gros com fi? Amb la pregunta que seguí, confirmà les seves sospites.
- Te’l preparo per farcir? He rebut una cansalada que hi canten els àngels...
- Me’l deixes a punt, sí, però del farciment ja me n’encarrego jo. Et faria res si marxo ara i et recullo l’encàrrec més tard? Hauria de passar per la drogueria abans no tanqui.
- Cap problema, ja hi pots comptar – i el que acabava de sentir li refermà tots i cadascun dels seus mals pensaments. El filet era malaguanyat si en Xesco el convertia en un embolcall que amagués el verí més potent que pogués aconseguir, però aquest era un cas claríssim en què la fi justificava els medis.


Palplantat al mateix racó on el seu gos fou abatut, en Xesco esperava que la bossa que penjava de l’espatlla esquerra fes el fet. Oberta, de dins en sortia una olor a carn rostida que feia venir salivera a la més tipa de les ànimes. El ventijol glaçat que corria aquella nit de reis l’ajudaria a atraure la seva víctima.
No havien passat ni deu minuts que el repicar d’unes potes grosses contra el terra s’amplificà a mesura que se li apropaven. La por l’envaí, però es mantingué ferm, clavat com un pal de paller, sense moure’s ni un pam d’allà on era. Li saltaria la fera a sobre, fent-lo caure irremeiablement? El mossegaria al canell abans de fer-se amb l’apetitós botí? No tingué temps de pensar una resposta, que un parell d’urpes se li clavaren a l’alçada del maluc mentre notava que el morro del gos tocava la bossa insistentment. Amb un moviment de mà rapidíssim, engrapà un dau de carn i el llençà a terra. A l’acte, les potes de l’animal deixaren de pressionar-lo i sentí com s’empassava el tall. La treva durà ben poc, que ja tornava a sentir a la vora el cos del gos amb ganes de més teca. Ell repetí l’operació un parell de vegades més, fins que una veu malauradament reconeguda interrompé el cicle viciós.
- Drac, prou d’empipar! Vine cap aquí! – la crida fou debades, que l’animal seguia esperant la finíssima vianda que havia pertorbat tots els seus sentits.
- Com? Què carai li està donant al meu gos? Faci el favor d’aturar-se! – i quan es girà cap a la cara d’en Xesco, refrenà el seu impuls violent en adonar-se de la ceguesa del seu interlocutor.
Aleshores en Xesco començà a desplaçar-se cap a la sortida del terraplè, amb en Drac seguint-lo com feu el flautista d’Hamelin amb les rates del poble. No li calia cap flabiol, el filet feia el fet i el seu silenci la resta.
- Drac, vine aquí immediatament! Faci el favor de deixar de péixer el meu gos! – i els crits es perderen en l’aire, que en Xesco ja començava a acaronar l’animal mentre li allargava un altre tros de carn. Semblava que havien enllaçat una amistat a primera vista. Quan el primer amo intentà agafar-lo pel collar, de què que no li clava una queixalada que li arrenca la mà, de tant obcecat com estava cruspint-se l’exquisidesa que li arribava regularment als morros. Els observà impotent com marxaven plegats del parc. Només tingué temps de sentir les paraules d’en Xesco abans de creuar la tanca i emportar-se’l definitivament fins a casa seva, amanyagat com un xai:
- També tinc dret al meu regal de reis, oi que sí? La dita parla de servir-se en un plat fred, però no diu res del contingut.

Lluís Pagès