Veí-íeV

S’assegué confortablement a admirar el cel blau i serè.

Al cap només d’un instant notà una fressa a l’altra banda del muret que separava els àtics. Com si el veí estigués pendent d’ella i en sentir-la s’hagués espantat. Ho havia constatat també quan respirava sigil•losament rere la divisió d’ambdós habitatges.

Sempre era allí!

Aquella presència constant li va fer perdre les ganes d’instal•lar-s’hi. I, per culpa d’ell, per estalviar-se aquesta sensació tan poc plaent, l’Agda deixà de sortir-hi.

Un dia, amb l’arribada del bon temps, li vingué de gust reconquerir l’espai perdut i asseure’s fora, al sofà de vímet. Prendre-hi el cafetonet d’aquell matí de diumenge i vèncer, de pas, aquella sensació d’incomoditat.

Per fi gaudia de les plantes, les flors, el balancí, el petit verduler... Estava orgullosa de la seva terrassa. Pensà que no n’hi podia haver cap com aquella. Era original i única!

De sobte, escoltà al veí serrant fustes i olorà una flaire de pintura i vernís. Se sentí alleujada i pensà que així deixaria d’estar pendent d’ella.

Fins que, en treure el cap dissimuladament per veure què feia, descobrí un plagi exacte de la seva terrassa.

El muret esdevingué un mirall.