VA PASSAR UNA HORA BUSCANT EL MITJÓ VERMELL. Relat negre

El Ramon és va passar una hora buscant el mitjó vermell. Avui ha estat un matí de amarg despertar com si les ombres nocturnes continuessin dansant sense parar en el seu interior. La memòria es resisteix a recordar que va succeir ahir. Escolta un sospir cansat en el passadís i espantat obre la porta i corre a l’habitació de sa germana.

La troba com sempre vestida amb el camisó, com sempre, entresuat i arrugat. Està caiguda a la vora del llit i no té esmà per aixecar-se i deixar-se’n caure. La mare deu haver sortit a treballar. Mira el despertador de la tauleta i queda sorprès al veure les busques assenyalant les dotze del migdia.

Ajuda a incorporar-se a la Raquel i posar-se dins el llit. Aleshores contempla el seu bell rostre que ell sempre recorda com era abans, malgrat ara les babes l’enlletgeixen la cara al baixar per les comissures del llavis. En el seus ulls, de color d’ametlla clara, per una vegada el sorprèn com una llumeta, una minsa senyal d’intel·ligència i al mateix temps de complicitat. Només ha estat un breu instant, però el seu cor s’omple d’esperança.

Aleshores mirant el rostre esblanqueït, la fina pell i l’arc suau de les celles de la Raquel torna a reviure com en una mala pel·lícula, en blanc i negre, els fets de la darrera i oblidable nit.

Va insinuar a l’Eudald trobar-se per comprar-li una quantitat de cocaïna. El va citar a l’una de la nit, a l’amfiteatre del parc i sota del gran avet.
 Tard, la vols comprar la droga.- Contestà amb petulància l’Eudald.
 És que he de manllevar algun diner. Quan la mare...
 Sí. Quan s’hagi dormit l’obriràs la bossa i li robaràs els “quartos”.
 Com ho saps?
 Nen, que ja començo a ser ocell de llarga volada.

Però malgrat els dubtes va acceptar. També en necessita de diners per pagar el seu propi vici. A l’hora fixada el Ramon l’esperava sota el gran arbre. Poc desprès escoltava un xiulet, sempre xiulava l’Eudald. Va contestar també xiulant i en pocs instants es reunien.
 Quantes dosis en vols, tinc cocaïna i també d’altres.- El somrís cínic del fanfarró encenia al jove per dintre omplint-lo d’amargura. - Ah! Continua el camell.- Vigila perquè a casa teva no hi teniu gaire resistència. Què fa la teva germana?

El record ennuvola el seu subconscient. El malparit la va atraure a la perdició amb paraules dolces, malgrat que encara fos una quasi una nena. La va drogar, en va aprofitar-se i després la va entregar a altres. Fins que la mare va poder recollir-la a l’hospital i portar-la a casa amb la quasi vana esperança de que revisqués. El pare, ja tocat del cor, no va resistir l’embat de la desgràcia i va morir.

Tots aquests fets enfosquiren la mirada i arrugaren el front del Ramon. Traient-se de darrera del pantaló un gran ganivet de cuina s’hi va abalançar damunt. Una i altra, i moltes més vegades el ganivet s’alça clavant-se sense misericòrdia en les entranyes del desgraciat drogoaddicte. Sense compassió i no fent gens de soroll, ja que la primera ganivetada va esser al coll, el ganivet va complir la seva feina. Enfonsar-se en la carn tova. Tallar teixits, trencar ossos, tot el que trobà al seu pas fins a convertir un pobre home en unes restes informes. Estranyat va descobrir que interiorment el sàdic treball l’omplia de satisfacció. Finalment amb gran esforç va recollir i llençar al clavegueram el cos de l’Eudald. Trigarien a descobrir-lo i aleshores les bestioles de sota terra ja haurien fet bona part de la seva labor.

Va tornar a casa i va ficar dins la rentadora tota la roba ensangonada. A la mare no li estranyaria gens. En moltes ocasions quan anava a la discoteca ho feia per evitar el fum del tabac, la suor, algun perfum cridaner i alguna que altra taca.

Però no va saber trobar el mitjó tacat de sang. Escolta novament el soroll de la rentadora. Llavors reviu el gest de complicitat de la Raquel i respira profundament. Li neteja amb un mocador de paper els exsangües llavis i agafant-li la mà s’ajeu al seu costat.

Miquel Pujol Mur.