Una paraula x esborrar

Els ocells xisclaven, excitats pel nou dia, començava la vida un altre cop.
Els ocells xisclaven, acceleraven el vol.


-Els ocells xisclen i encara queda groc allà on ets tu.

Com esborrar un adjectiu, com esborrar un color?

-Com esborrar-te, groc i groc de tu, groc teu?

Els ocells xisclaven en la primavera avançada.

Ella mig caminava, meditativa-trista-i-alegre, més-que-no-pas-menys-integrada.

-Només se m'omple la pupil·la d'aquest groc ferm que si un pintor copiés incorporaria blanc i no roig, un polsim. Aquest groc de designi diví de les flors sense perfum de l'arbust que aguanta gelades, tal volta per això no en fa, ha de concentrar la resistència. Faig una X amb els dits índex tan sols per fer-la, per distreure'm amb una X? Incògnita en l'àlgebra.

Es va aturar per comunicar a les aus:

-Xiscleu, lliures, digueu-li que l'estimo!

De cop, totes les ales van plegar-se i elles eren dalt la morera bicentenària del jardí decadent. El tronc de l'arbre acabava en una mena de puny gegantí, resultat d'una poda exagerada per un aprenent. Va ser llavors que va voler eclosionar amb branques noves i un bé de Déu de fulles de forma de cors, òrgans vegetals. Una tofa flonja i l'estol al damunt. Un cant a l'uníson que ella va entendre:

-Estima la vida, estima l'amor. La gata sota la pluja de l'existència se n'ha amarat amb un somrís inefable que ha creat un univers.

Sí, ho va traduir bé. La bruixa d'algues de rierol va, per fi, esclatar en el plor. Pel groc, per la gata traspassada. Per les floretes del groc que s'assecava a pesar d'entossudir-se en mantenir aquella energia cromàtica que ampliava l'ànima de la dona desesperada davant la pèrdua.

Va centrar un cop més la mirada cap a la caixa de cartó deformat per la climatologia a l'intempèrie. Una caixa que es transformava en taüt. Allà l'hi trobà, entregada a la mort. Amb el groc intens abrigant, aquelles floretes encara persistents, autocol·locades com punts de llum per vetllar en el canvi d'estat.

S'agenollà, la bruixa, rendida. Els ulls entelats de llàgrimes, que anaven a raig.

Va ser llavors que entrà a la dimensió curativa. Va veure la gata desenganxar-se del seu cos físic. Etèria, quasi transparent, la figura idèntica a la que jeia sense respirar va moure's per l'aire amb l'elegància de sempre. Es va aturar davant la dona. La mirada entre elles englobà totes les definicions de la felicitat.

Al cosmos va formar-se una altra nebulosa. Un savi intuïtiu la batejaria 'Groga' per la tonalitat que mostrava i pels esclats bells d'aquell color que regalava cada estrella que hi naixia.

Tot seguit, l'esperit es dirigí cap a una mola de caputxines. Cada flor tenia els pètals a l'aguait, espectadores de la màgia. Com les roselles, aquelles flors semblaven de paper. Per planxar? No. Seria timidesa? No: bellesa senzilla.

-I és clar que viuran! Això és molt salvatge!- li havia dit el pagès jubilat que li donà els esqueixos feia tant que ja era al paradís.

La gata s'esmunyí entre els matolls en esplendor, seguí un curtíssim ni-caminet de fulles de trèvol esclafades on tenia el costum d'abandonar-se a la mandra, sota el roser que feia unes setmanes, amb furor, havia poncellat una munió de roses que semblaven espelmes d'un canelobre oníric. Les roses, grogues. Un altre groc. La bruixa les havia tallades totes, les havia anat entregant a qui elles li havien suggerit. Aquell groc era per repartir, aquella olor suau i relaxant.

La gata va saltar -ben bé com el conill estressat d'Alícia al País de les Meravelles, però sense la pressa rellotgera- cap a dins d'un forat que va aparèixer.

La visió va desaparèixer.

La bruixa es va estirar al terra que el sol encara no havia escalfat, a tocar d'un mosaic de trams de vida en format rajoles hidràuliques de cada casa on havia habitat. Permeté que el sentiment s'eixalabrés, que els ulls fossin fonts que calia buidar.

Va acabar surant en una bassa tèbia i salada.

Llavors sabé que la paraula x esborrar era 'dolor'.