Una odissea com qualsevol altra

Fins a cert punt, puc considerar-me afortunat. Bàsicament perquè encara soc en aquest món i, tenint en compte la meva situació, bé podria no ser-hi. En les darreres hores de foscor i silenci, em venen els records de la vida que vaig deixar enrere. Fa massa temps que em trobo lluny de casa, en terres estranyes. Qui pot dir si tornaré a veure la meva dona, amb el seu lluminós somriure i els rínxols caient-li sobre les galtes. I els meus fills ja seran homes, sí, deu anys no passen debades. Mala decisió la de fer-me soldat. Que el conflicte es resoldria força aviat, deien. I jo, pobre de mi, m’ho vaig creure... Les guerres se sap quan comencen, però mai quan acaben.

I aquí estem, sense badar boca ni moure’ns durant la freda nit, no sigui que ens descobreixin a tocar de la victòria. Si tot surt com han planejat i en som els vencedors, puc remar jo sol de tornada, si cal. Se senten sorolls acostant-se. Sembla que algú obre la trapa i ens apropa una escala. Aquesta última batalla posarà fi al llarg setge. Era impossible imaginar que entraríem a la ciutat dins, en lloc de damunt, d’un cavall.