UNA NIT AL TEATRE GREC.

Els espectadors omplen poc a poc les grades del teatre grec de la petita població. El centre de la plaça, l’escenari, encara està a les fosques a causa de la manca de llum i també per la prova d’una nova il·luminació de llum fosca que l’ennegreix l’espai. Un invent nord-americà, són les paraules de l’encarregat escènic per definir el nou muntatge.
Totes les localitats són ocupades i tothom s’asseu tranquil·lament al seu seient, però com és habitual hi ha grupets que xerren i comenten les diverses novetats de la vida quotidiana de la ciutat i també de l’obra. Alguna veu sarcàstica, diria més aviat que fan un repàs a les darreres xafarderies.
S’escolta pels altaveus una veu impersonal que fa una recomanació al silenci, i què cadascú ocupi el seu lloc pertinent, ja què la funció és a punt de començar.
Sobtadament s’encenen tres focus que destaquen tres llocs: un enfoca a un lateral on en uns bancs de fusta hi ha un grup de personatges tots vestits amb una túnica negre que dissimula la seva condició i que es tapen les cares amb mascares amb diferent expressions segons el seu estat anímic. Unes riuen, altres ploren, unes estan serioses i altres enfurismades.
L’altre focus de mida més gran destaca el centre de la plaça on hi ha posat un carro o taxi, mig caigut, amb una roda trencada. Sobresurt un personatge enmig de la claror que postrat a terra mostra en la seva roba blanca i el seu rostre marques sanguinolentes. El xofer, l’auriga, en aquest cas, passeja nerviós i enutjat fent camins entre el carro i l’home caigut. En la banda més allunyada, quasi en la penombra, un altre home, més mal vestit, porta el cap embolicat per un turbant. Al seu costat un ase de mida petita. Tant l’amo com el burret miren astorats a tots costats. Un xic més enllà són asseguts a terra un jove i una dona.
El tercer llum només indica la posició d’un seient posat enfront de l’escenari. Pocs instants després, és mou i assenyala l’entrada d’un nou personatge, també vestit amb una túnica blanca. La claror l’acobla al seu lent i cerimoniós deambular fins a asseure’s a la cadira o tron.
Ja posicionat pregunta dirigint-se al cor que ha passat. Aixecant-se prestament aquests inicien la seva interpretació cantant amb veu clara:
 Què ha estat.
El taxista/auriga para en el seu deambular i posant-se enmig de l’espai crida:
 Senyor, juro que és una venjança.
 Una venjança? – interroga sorprès el jutge- Això ho has de provar.
 Qui i per què? – Clamen els components del cor amb veu potent i seguidament s’asseuen.
 Sí, senyor. L’altre dia al passar amb el meu carro pel seu costat aquesta bestia immunda que l’acompanya va espantar-se i l’home va caure a terra. No ho veieu senyor com va encara brut. Avui quan portava al viatger a visitar la família se m’ha trencat la roda. Això és un sabotatge deliberat. Ja veieu com ha quedat el noble senyor estranger.
 Sí, prou que ho veig. Heu cridat al metge?
 Senyor, vindrà immediatament.
Tot el cor s’aixeca i amb veu baronívola crida: Immediatament, immediatament.

Aleshores el jutge crida a l’home de l’ase i li fa l’habitual pregunta:
 Innocent o culpable.
El cor que encara no s’ha acabat d’asseure’s crida: culpable, culpable.
L’home exclama desesperat:
 Sóc innocent com els ocells del bosc.- Agenollant-se trenca a plorar.
L’auriga comenta sotto vocce:
 Si que ha estat ell, sinó qui pot haver-me serrat la fusta de la roda.
L’acusat és retorça anguniosament els palmells de la mà. De tan frisós, la tela que li envolta el cap com si fos el turbant se li desfà mostrant una lletja ferida.
Des del seu lloc crida una vegada i altra l’atenció del jutge dient-li:
 Noble patrici observeu-me, primer malmès per aquest auriga de cavalls desbocats i ara acusat de sabotatge com si fos un brivall. Jo que he servit en totes les guerres d’aquest país des de les ardents arenes del desert fins les gèlides terres del Caucas. Jo que he donat la meva sang en la defensa dels drets dels homes i dones de la meva terra. Ara nafrat i vell, ja sense forces m’acusen d’haver ferit aquest home.
El cor novament dret canta amb veu fosca:
 Caucas, Caucas! Vell, vell! Sang, sang!- Calla i s’asseu.
Just en aquest instant s’encén una altre llum, aquesta blavosa, que encara fa més blanca la túnica del nou personatge que recolzant-se amb un nuós bastó camina lentament cap el jutge.
El cor lloa amb respecte, aixecats altre cop:
 El savi, el savi. Oh, Zeus! El savi dels més savis de la contrada.
 Oh, Alioses.- mussita, tot inclinant-se respectuosament el jutge- Què voleu orientar la nostra perquisició.
 Si amic Persimes. He d’ajudar-te per que ho he vist amb tota claredat. Vinc del temple d’orar i Mercuri m’ha demanat fes el favor d’intercedir per aquest home. He consultat l’oracle i sóc aquí per aclarir la situació.
 Digueu-nos, savi Alioses. Vostra ajuda ens és necessària.
 Els que han perpetrat tot això, han estat el jove i la dona que són al costat de l’acusat. Avergonyits pel mal tracte donat al seu pare i espòs han decidit venjar-se del conductor. Ells han estat quins han serrat els raigs de la roda.
 Que ens aconselleu, savi. Quina és la condemna adequada.
 Res, la justícia no pot castigar el que ja ha estat castigat. No veieu les ferides que mal tapen els draps del cap d’aquest valent home.
 I el pobre cavaller ferit al caure del carro.
 Cureu-lo i que torni a casa dels parents. Com no voldrà explicar d’on bé ni on va, callarà, i no dirà res.
 Com ho sabeu vos savi Alioses.
 No et dic que he consultat l’oracle, i el que sabem comprendre, comprenem.
El jutge acota el cap pesarós d’haver pogut ofendre al savi i dóna per acabat el judici. Mentre el cor novament dret crida:
 Justícia, justícia pels homes de bé.
Els focus que il·luminen l’escena s’apaguen sobtadament i els llums negres l’enfosqueixen.
El públic després de l’obligat i prou generós aplaudiment, marxa fem tot un seguit de comentaris. Uns, favorables i els altres, adversos.

Miquel Pujol Mur.