UNA ESTRANYA SENSACIÓ. Relat negre.

Sóc assentat a la cadira giratòria davant de l’escriptori. La llum és minsa, només una mica de claror em deixa albirar el blanc full de paper. Tot en l’habitació és foscor, ja que tinc por de què les idees en un ambient lluminós escapin del meu pensament.

Sento una veu aguda com el tall d’un bisturí que xiuxiueja rere meu. Suau ressona, malgrat tot, amb un to de peremptòria ordre. Cada vegada que l’escolto una fredor m’estreny el cap com si una argolla de ferro, freda com el gel, em premés el crani.

Poc a poc, començo a moure la mà, millor dit, a fer lliscar amb suavitat la ploma. Seguidament el paper s’omple d’estranys signes cabalístics. La mà mentre escriu, nota el tacte fresc del paper, impulsada pel desig de donar vida a totes les frases.

Sento una porta que xerrica com a preludi de la presència no volguda. Al mateix temps aquest esser visitant deixa l’aire impregnat d’una melancolia que vol transmetre al meu cervell, junt amb vells pensaments. No puc més, m’he posat neguitós, només les paraules martellegen dins meu. Em dono un cop a la templa com si d’aquesta violenta forma pogués fer callar totes les dubtes que m’omplen.

Posat dempeus miro a un costat i l’altre. Tot resta fosc i en silenci. Només una ranera dèbil com la d’un moribund en el darrer moment trenca amb el seu so, les ombres i la negre foscor. Un vent bufa suaument rere meu. És com un aura amenaçant que refreda, glaça i gela les meves idees. L’estranya sensació en fa tremolar. Els meus cabells, pocs i grisos, s’ericen amb senyal de temor. Les ulleres em patinen damunt el nas com a mostra d’indefensió.
 Quin serà el meu trist destí?

Finalment, malgrat que espaordit i tremolós torno a seure a la cadira. Els meus ulls esbatanats girem a tort i dret mirant el tenebrós habitacle dels meus somnis inquiets. Amb por, una irrefrenable por, prenc novament la ploma i retorno a dibuixar gargots. Primer una a; després la pe; fent un esforç la recaragolada r; a continuació aquella que la mare em deia mentre cridava la meva atenció, la e; i així fins acabar tota la paraula: aprensió. Una forma menys barroera de dir por i potser també repugnància.

Els dits posats al voltant de la ploma em queden garratibats i com garfis s’entrecreuen en el cos de l’estilogràfica. Lentament avanço, noves lletres omplen l’espai impol·lut i novament trèmolo. La veu, però, tallant torna a repetir la frase que refreda el meu entusiasme. Obedient al seu mandat escric, prou. Prou que ho sé, però necessito més. Aleshores, la incomprensible barrera que componen el temor, la inspiració i la insatisfacció, fa que torni a emplenar de signes rars el full blanc i eteri.

El meu cos es recaragola com posseït pel dimoni. El meu ventre s’infla de noves idees i noto les contraccions del dolor del part. Un mal cruel que com punta de llança travessa el meu cos. La sensació punyent corre per tots els meus sentits, des de baix fins el punt més profund del meu cervell.

La meva criatura literària és a punt de néixer. Sobtadament escolto altre cop la veu, suau, però insistent i tallant alhora, amb molta més força que fa una estona. No com fins ara que era una insinuació, ara airada exclama una ordre:
 No! Només dues pagines!!!

El meu cap i el meu cos es revolten, girant-se d’un costat a l’altre. La meva criatura, no acabada de néixer, plora mentre fineix entre els signes blaus de la pàgina.

Una vegada i un altra en aquest moment de desesper noto l’aire gèlid que omple l’habitació com una premonició de la curtedat de la vida. Sobtadament una figura estranya és asseguda davant meu, a l’altre costat de la taula. El seu rostre sense expressió en fita cara a cara. La seva pell és blanca com la del que viu sempre a la nit, la part fosca de l’existència. En els seus ulls, clars i freds com l’aigua d’un estany glaçat, no trobo gens de misericòrdia. Només em mira, com si fos simplement un objecte qualsevol. El seu somriure estereotipat tampoc denota cap desig d’amistat, simplement és el d’un ésser, un esguerro, que compleix una missió mil vegades realitzades sense sentir cap penediment.

Mirant-me fixament com si volgués gravar les seves paraules en el meu cervell a foc roent em diu:
 Per acomiadar-te, vaig dir en el meu missatge sense paraules, que només dues pàgines i tu vols enganyar-me.

L’aire gèlid torna a omplir la petita oficina. El meu cos, abandonat per la inspiració, llisca del seient i retorçant-se de boja fúria queda esllanguit damunt el terra. El nadó de la meva creació fuig sense destí. Novament m’assec a la taula. Aleshores, un full de calendari cau entremig dels dos amb un trist epitafi escrit amb tinta negra:
 Queda poca estona, ja.

El miro, com suplicant una mica més de no sé què, potser de tot, esperant tal vegada trobar un breu somrís en el seu inexpressiu rostre. Només mou una mà i el seu dit escardalenc assenyala el full i mirant-me sense mirar-me parla:
 És compleix l’hora.

Intento negociar una mica més de temps. Sense donar cap resposta i quasi sense moure l’aire de l’estança desapareix la negra figura. Només queda el seu olor ranci i una certa fredor. Esperançat vull entendre que se’m permet acabar el meu missatge a la posteritat. A qui em vull dirigir quan sé que el meu seguici serà curt.

Reunint les minses forces que mantenen en vida el meu esperit prenc novament la ploma i posant-la damunt el paper escric. Només una ratlla tremolosa ressegueix el full en una trista davallada cap el marge inferior. Lentament doblo el cap i el meu cos queda lassat sobre la fusta.

Miquel Pujol Mur.