UNA DE NASSOS

UNA DE NASSOS


Certament, em ve molt de gust visitar els meus amics, una parella que vaig conèixer en una excursió al Pallars fa un parell d’anys i em van caure de nassos, bons moments vam passar junts, gaudint d’aquell cap de setmana.
Viuen a Capdavall, un poble a prop de Girona, on Crist va perdre l’espardenya. De moment no l’he trobat a la guia, però m’ubico força bé i estic segura que amb el bon nas que tinc no em resultarà difícil localitzar-lo. De totes maneres, em van dir que tothom els coneixia, que era un poblet de quatre cases i tan sols preguntant per en
Miquel i L’Eulàlia, m’hi adreçarien sense cap problema.

Després d’hora i mitja conduint, deixo l’autopista i agafo una carretera secundària que em desvia a una pista arbrada, fosca i solitària. No crec que quedi massa lluny d’aquí, però, així i tot, el run run dels budells em demanen fer un piscolabis abans d’enfilar el caminet que suposadament em portarà al poble.
M’aturo en una masia a peu de camí, i el primer que faig és anar al bany a fer el riu de rigor, i aprofito per retocar-me el maquillatge, m’agrada estar presentable quan vaig de visita. M’assec, s’acosta el cambrer, i m’esparvero quan m’adono del nas de patata tan ample que té, he de fer autèntics esforços per deixar de mirar-lo. “Déu meu, quina nàpia”. Li demano un cafè i una pasta, i li pregunto si em pot indicar com anar fins a Capdavall. Se’m queda mirant, i se li escapa el riure per sota el nas. Que desagradable, el nas i ell, penso.
Faig un segon intent amb un parell de nois que esmorzen a la taula del costat, i només veure’m arrufen el nas donant-me l’esquena quan pretenc fer-los la pregunta.

Caram, ja sé que soc forastera, però m’està pujant la mosca al nas amb tanta mala educació, quin maltracta, té nassos la cosa.
Decideixo tocar el dos i seguir el meu trajecte. Passo per caixa a pagar la consumició, quan tot d’una, entra un matrimoni d’edat avançada, ell, alt i prim com un espàrrec i un nas prominent, ella, baixeta i grossa com un barrilet, i nasset de botó. Un matrimoni distingit, d’aquells que no passen desapercebuts, vaja.
El marit, amb un refredat de ca l’ample i veu de nas tapat deixa anar: Bon dia, Capdavall!. I em dic: “Què significa aquesta salutació”? Quina incoherència, per molt a prop que estigui del poble, resulta molt dantesc saludar amb aquest nom. Aquí la gent és ben estranya. Ja en tinc els nassos plens de tant misteri i menyspreu.

Marxo tan accelerada i emprenyada, que ensopego amb una mena de fusta de grans dimensions clavada a terra, i no m’he pelat el nas de miracle. Una maleïda fusta, que quan la miro, resulta ser una fletxa indicativa, i quan m’adono del que hi diu, em quedo amb un pam de nas. BENVINGUTS A CAN CAPDAVALL. Com és possible que no hagi vist aquest llamp de fusta, pràcticament encastada a la porta i davant dels meus nassos?. Necessito marxar d’aquí com més aviat millor, aquest lloc amb gent tan eixuta i desconcertant em desespera. Respiro fondo, em tranquil•litzo, i amb la mosca darrera l’orella, intento aclarir la ubicació del poble, i aquí és quan em voldria fondre. Definitivament, no existeix. Ara lligo caps de tota aquesta absurditat. És el nom de la punyetera masia! Redéu, amb això sí que no hi comptava. Sabia que sordejava una mica, però fins aquest punt no n’era conscient, potser sí que hauré de fer una visita a l’otorrino.

Amb l’amor propi ferit i sense cap més remei, haig de tornar per nassos al restaurant. Em dirigeixo al cambrer que fa un moment m’havia atès, i li pregunto amb desgrat pel Miquel i l’Eulàlia. No se’n pot estar, i amb tot el seu sarcasme, torna a somriure amb la mateixa estúpida rialleta, però aquesta vegada em respon: I tant, de seguida aviso als meus pares.
La mare que el va parir! Em toca els nassos que se’n fotin de mi tantes vegades. Me’l miro, i tan sols per educació, li agraeixo amb un gest afable d’allò més forçat.
Veig algú que treu el nas per la finestra de la cuina, i tot seguit, els meus amics surten sense fer-se esperar, i em reben amb un munt de petons i abraçades tan estretes, que amb el nas fi que tinc, l’olor de refregit m’impregna d’un tuf que em tira enrere, però dissimulo tant com m’és possible, no puc ser descortès a sobre que m’han convidat. El més important és que ens hem tornat a veure.

Tanta ximpleria per esbrinar el caminet, i el caminet dels nassos m’ha trobat a mi.
Malgrat tot, llevat d'haver sigut la riota de tothom, l’atzar m’ha conduït al meu objectiu. Haig de reconèixer que he estat de sort.
Ben mirat, ha acabat sent una nova experiència i una història de nassos.



Rosa Gubau