Una bona feina (primer capítol: Un cop de sort)

UNA BONA FEINA

UN COP DE SORT

En Pere estava de sort. Des de feia ja un grapat de mesos, per primera vegada estava de sort. Enrere quedava l'acomiadament de la feina, la separació matrimonial i la conseqüent depressió que aquests dos fets, agafats en el seu conjunt, li van provocar. Finalment, en Pere Camprubí veia una mica de llum al final del túnel, una guspira d'esperança en la seva vida, malmesa per les circumstàncies i colpejada pels esdeveniments. Després d'anar a l'oficina de l'atur, de passar pels innombrables tràmits de la sol·licitud i d'uns mesos de espera, li havia arribat aquella carta. Quan la va haver tret de la bústia, tota bruta de pols ( les bústies del pis a on vivia quedaven obertes a un carrer de molt trànsit) i va veure d'on venia, la va obrir de seguida amb una indissimulada impaciència. Li havien ofert un treball a les afores d'una petita capital de comarca, una feina de vigilant en un lloc tranquil, una mica apartat de l'urbs, en mig dels camps i amb molt bona vista sobre les no gaire llunyanes muntanyes. Havia de traslladar-se a viure en el mateix lloc de la feina, bé, al mateix lloc no, si no al costat. Allà disposaria d'un pis no gaire gros però confortable, amb el lloguer i les despeses pagades i un sou de 1.800 euros al mes. Les condicions li varen semblar immillorables, però......, sempre hi ha algun inconvenient, les coses sempre tenen dues cares i no hi ha roses sense espines. El que el va fer dubtar i li va fer venir al cap una sèrie de pensaments i al seu cos un grapat de sensacions, feia referència al lloc que havia de vigilar: Un cementiri. Estava clar, tot era massa maco, massa bucòlic. Va estar a punt de trencar la carta, decebut pel que considerava una presa de pèl, però s'hi repensà. Per uns moments, racionalitat i pors infantils, prevencions i pensament estructurat varen desencadenar un vertader rebombori en el seu cervell. Al final, va decidir anar a l'oficina de col·locació a informar-se.
En Pere va obrir la porta de l'oficina i es va posar a la cua, després d'agafar el preceptiu tiquet. Quan li va tocar, va ensenyar la carta i un funcionari va treure una carpeta d'un calaix metàl·lic i la va posar damunt el mostrador. "Es una feina de vigilant bàsicament, però també haurà de fer una mica de manteniment. Ja sap, podar una mica les bardisses, netejar les fulles a la tardor, portar els contenidors a fora per que el camió de les escombraries el pugui buidar, en fi, que tot estigui presentable" li va dir amb aire rutinari, actitud anquilosada, escorça sobreafegida en els nombrosos anys que portava a l'Administració. "I què va passar amb l'anterior vigilant" va voler saber en Pere. "Miri, això no consta a l'expedient, però jo sóc d'allà i sé que va morir d'un infart". Se sentia ridícul, avergonyit d'haver preguntat per la causa de la vacant però ara que tenia més informació de l'afer encara tenia més dubtes. Va decidir rumiar-s'ho bé. "Miri, no li fa res que li contesti d'aquí a una horeta?, va preguntar en Pere al funcionari. He de fer algun encàrrec en aquesta zona i amb la paperassa que s'ha d'emplenar i tot, ja m'entén..." va mentir. " Vagi, vagi.... li guardaré fins a les onze en punt, després el posaré novament a l'oferta".
Ni ell mateix sabia els motius pels quals va voler saber la causa de la mort del vigilant. Volia establir alguna relació entre la feina vacant i l'òbit d'aquell bon home?. En la seva ment es barrejaven imatges de novel·la gòtica, sons de cripta esgarrifosos, pors infantils.... Es considerava, però un ésser racional. Lluny havia quedat l'etapa adolescent en la que s'havia interessat per les psicofonies, la vida extraterrestre, l'esoterisme. S'havia empassat molts llibres d'aquests temes en aquella època. Fins i tot, algun amic massa espavilat s'havia aprofitat d'aquella afecció massa passional per gastar-li alguna broma pesada. Tot això havia quedat enrere, ara no creia en O.V.N.I.s, ni en fantasmes, ni en esperits, s'havia convertit en un escèptic al qual no li agradava perdre el temps en aquestes foteses. Per això no volia donar crèdit a tot el que li passava pel cap en aquells moments de diàleg, o més que diàleg, discussió que en aquells moments s'esdevenia en la seva ment que ell creia racional. A més a més, necessitava la feina. Les condicions econòmiques eren massa bones com per rebutjar-les i la seva situació no era com per tirar coets. Havia de passar la pensió alimentària de les tres criatures que tenia a la seva ex-dona per fer front al ritme de vida que havia portat de casat i al que no estava disposat a renunciar, però.....se sentia remogut per tota una sèrie de tòpics de la literatura o del cinema de gènere que havia marcat a la seva generació, tenia una recança indefinible per acceptar aquella feina i de tant en tant un lleu pessigolleig li recorria tota l'esquena.
A les onze menys cinc va arribar a l'oficina de col·locació. L'empleat, ulleres amb vidres de cul de got, amb una panxa prominent i una papada considerable, el va rebre amb un somriure un pèl sarcàstic. Va emplenar tots els papers sense gaire entusiasme com aquell que va a votar a un partit que sospita que quan estigui en el poder no farà res del que va prometre. Va sortir d'allà una mica alleujat, com si s'hagués tret un pes de sobre. En Pere tenia una nova vida per davant, una vida a prop de la mort, ironitzava, però no permetria que tots aquells ridículs temors li amarguessin l'existència. Estava decidit. Ja s'hi acostumaria, bé que ho havia fet l'anterior vigilant, encara que la causa de la seva mort no podia en el seu magí associar-la a un tipus de feina tan tranquil·la. Pot ésser el mateix sedentarisme li havia provocat un augment del colesterol...., qui sap?. Es va adonar que estava intentant altra vegada buscar algun lligam ocult, alguna correlació impossible entre els dos fets que li donés una excusa, un clau roent al que agafar-se per tornar amb el funcionari i dir-li que no volia la feina. Sobtadament va fer un moviment de cap, com aquell que espanta una mosca i va esvair, tot d'una, tots els seus pensaments.
Mentre tant, a l'oficina, el funcionari es va adreçar a un company seu, una mica alt, primet, amb el cabell ja una mica canós i amb ulleres:
- Saps quina feina acaba d'agafar aquest home que se n'ha anat?. La de vigilant d'un cementiri, va dir per captar l'atenció de l'altre.
- Vigilant d'un cementiri?. L'home semblava sorprès. - Es ben bé que hi ha feina per tothom, si un la vol agafar.
- No ho ha vist gaire clar. S'ho ha pensat una bona estona, va continuar
- Home, la veritat és que jo també m'ho rumiaria, va replicar amb posat seriós.
- Em sembla que jo també, ara, no creguis, les condicions eren bones, eh!
- Ho han d'ésser. El lloc de la feina és molt....peculiar, va concloure.