Un Nadal sense tu

Va ser cap al 22 o 23 de desembre, si no recordo malament, que estirat al sofà sense esma, empassant-me els milers d'anuncis de joguines que feien en un dels descansos de la pel·lícula que estava mirant, vaig desitjar que tota aquesta merda s'acabés. Potser vam ser molts els que ho vam destitjar en aquell moment precís, o jo vaig rebre un tracte preferent per part del destí, de l'univers, o d'allò que regeix tots els successos, si és que hi ha alguna cosa que ho faci. El cas és que va passar. I no me'n vaig adonar, jo només vaig veure com s'acabava la cançoneta de las muñecas de famosa i començava, per fi, la pel·lícula. Però les coses havien canviat molt més.

Els carrers van perdre tots els seus colors de llums nadalenques i van tornar a lluir aquells llums color taronja ensopit; les boles que penjaven dels avets es van fondre en gotetes d'aigua que es van escampar formant una boirina blanca i espessa i gèlida com un grapat de neu. Les botigues de joguines es van buidar de pares atrafegats i al cap de dues hores les dependentes ja tancaven perquè no hi havia feina, i a les botigues de telèfons mòbils, ordinadors i càmeres digitals va tornar a regnar el silenci que regnava a principis d'octubre, alhora que desapareixien les magnífiques ofertes nadalenques.

L'hivern tornava a ser fred i gris com havia començat, i jo vaig acabar de mirar la pel·lícula com si fos un altre diumenge qualsevol i ja no em vaig recordar més del regal que tenia pensat fer-li a l'Anna, i ella tampoc es va recordar del meu. Així doncs, em vaig fer un sopar lleuger i me'n vaig anar a dormir per llevar-me l'endemà a les vuit, com cada dilluns. També havia oblidat les vacances que en teoria havien de durar fins el dia set de gener.

El dilluns va ser un d'aquells dies de plom que et fan odiar l'hivern amb totes les teves forces. A l'oficina va ser d'allò més avorrit, res que sortís de la rutina, i tothom havia deixat de parlar dels números de la grossa, d'amics invisibles i de sopars de Nadal. Però tant era, ningú hi va pensar. Quan vaig ser a casa vaig sopar un entrepà i vaig anar-me'n al llit, desitjant que l'endemà fos una mica millor, no calia que fos un bon dia, però si pogués ser tan sols una mica suportable... i em vaig adormir amb aquests pensaments, ignorant que aquell dimarts tenia tots els números per ser encara pitjor que el dilluns.

I a primer cop d'ull, tothom va endevinar que aquell seria un dia fatídic. Bé, tothom menys els nens que amb un somriure van descobrir que no havien d'anar a l'escola, ja que els carrers estaven coberts per un metre de neu i era impossible circular-hi. Quan baixava per les escales em va sonar el telèfon, i sorprenentment no era la meva mare, encara que jo no recordava que tradicionalment aquella nit hi havia un sopar de família, i ella tampoc. Eren de l'oficina, que no calia que hi anés.

Així que vaig pujar de nou arrossegant els peus i em vaig creuar amb el veí del tercer, que no havia tingut la mateixa sort que jo i havia d'anar a repartir el correu, com cada dia. Es deia Emilio, era de família andalusa però nascut aquí. D'uns quaranta anys, ja en feia deu que treballava a correus, i semblava agradar-li. Però aquell matí duia un posat seriós i cansat, mirava els graons del terra i em va saludar amb el bon dia més eixut que mai li havia sentit; però jo no me'n vaig adonar.

Mentre jo dinava davant la tele, un sobri plat d'arròs bullit en el lloc del típic plat d'escudella -que també m'havia fugit sospitosament del cap-, i contemplava impassible imatges de guerra i mort arreu del món, l'Emilio caminava amb dificultats per la neu amb la seva bossa plena de cartes, la majoria d'entitats bancàries i altres empreses, i un nen amb la roba bruta i estripada i massa gran per ell se li va acostar amb un petit sobre a la mà. "Sisplau, senyor! Sisplau!" li havia dit el nen, i quan unes hores més tard m'ho explicava, l'Emilio tenia els ulls plens de llàgrimes. "Sisplau, que podria enviar aquesta carta? És urgent!". L'home es sentia malhumorat i trist, se n'havia sentit tot el matí, però quan estava a punt de dir-li al nen que sense segell no s'enviava cap carta, va sentir una punxadeta que el va empènyer a forçar un somriure i dir-li "És clar que sí" càlidament.

Va agafar el sobre i es va allunyar amb dificultats per la neu, sota la mirada fixa d'aquell vailet, i tot caminant es va mirar la carta. A l'espai del destinatari, unes majúscules formades amb traços rectes i desiguals hi deien ASPARIT NADALENC. Al lloc del segell hi havia dibuixada una cara, la resta del sobre era en blanc. L'Emilio es preguntava què feia un nen tan petit sol pel carrer i vestit amb aquelles robes, i enviant una carta a un tal Asparit, un nom que per cert no havia sentit mai. Va tornar a la feina, i pels volts de les vuit, quan havia repartit totes les cartes, es va asseure un moment en un banc. Al cap d'uns instants es va sorprendre a ell, un home responsable que mai hauria ficat el nas en assumptes dels altres, obrint la carta que li havia donat el nen i llegint el què hi deia.

Era un text molt curt, que segurament la criatura havia escrit amb dificultats, que deia: "ASPARIT NADALENC, LA MAMA DIU CA AQUET AN NO IA MANTAS PARCE TU NO IETS. TORNA SISPLAU". L'Emilio es va preguntar qui devia ser aquest Asparit, i com se'n podia haver anat si sabia que aquell nen -que probablement era el seu fill- estava passant fred i gana per culpa seva. Com podia haver-hi gent tan freda al món? Com podia ser que ell mateix hagués estat a punt d'engegar aquell pobre nen a prendre vent? Les llàgrimes, incontrolables, van començar a davallar per les seves galtes rosades pel fred, i ell se les tapà amb les dues mans, recolzant els colzes sobre els genolls i sanglotant cada cop més.

Una mà es va posar a la seva esquena i una veu dolça li va dir que fos el que fos segur que tenia solució. Era la metgessa, amb els ulls envermellits com els d'ell, però que ara lluïa un somriure plàcid. De la mà hi duia una nena d'uns cinc anys que llepava amb delit una piruleta. Quan l'Emilio va alçar el cap, davant seu va veure el banquer posant la seva corbata a un ninot de neu que havien fet entre ell i tres nens més. Es va redreçar una mica i va veure el nen de la carta amb una dona que de ben segur era la seva mare, ja que tenia els mateixos ulls. El forner i la seva dona xerraven amb la mare animadament, i el nen somreia amb els ulls fixats en uns guants vermells que li acabaven de donar, que feien un conjunt perfecte amb l'abric verd que duia posat.

Es va aixecar i va entrar a la pizzeria que hi havia a la cantonada, acabava de recordar que li havien donat una paga extra aquell mes i li sobraven diners per convidar aquella gent a sopar. Va demanar cinc familiars i va sortir tant carregat amb les capses que no veia on posava els peus i el vaig haver d'ajudar. La veritat és que jo havia viscut una experiència semblant. Al cap de molta estona de veure les notícies m'havia adonat que tot eren desgràcies, i mentre plorava desesperat l'Anna havia trucat el timbre perquè baixés a veure què passava. La gent havia sortit al carrer i duien fanals, al parc tothom reia i feia boles de neu. No sabiem com, però érem feliços.

I va ser al cap de dues o tres hores, quan prenia una cervesa amb l'Emilio i xerravem d'aquell dia tan peculiar, que vam recordar que era 25 de desembre. La meva mare em va trucar i es va excusar per no haver pensat en el dinar, i li vaig dir que no patís, que ja hi aniria l'endemà. Quan vaig penjar l'Anna em va dir que acabava de recordar que havia pensat fer-me un regal, però que ja no sabia de què es tractava, i en lloc d'això em va fer un petó que m'ha durat per tot l'any, perquè cada cop que el recordo s'esborren totes les meves penes.

I quan vaig ser a casa, passades les tres de la matinada, jo també et vaig escriure una carta. Perquè, saps, Asparit? Aquell Nadal sense tu va ser el més meravellós de la meva vida, perquè et vam redescobrir i vas tornar en la teva essència més pura, sense necessitat d'eslògans i cançonetes estúpides que ens recordéssin que existies, sense necessitat dels milions d'euros que semblen imprescindibles per viure el Nadal. I, sobretot, perquè en aquells carrers il·luminats amb fanalets vam saber que quan tu no hi ets hi som nosaltres, i que així cada dia pot ser Nadal.