Llençols, o l'amarg sabor del desamor

L'endemà que se n'anés, els llençols eren aspres, i li rascaven les cuixes, i li feien petites ferides. Però ella no les notava perquè la que tenia al pit era molt més dolorosa. Tenia una amant.

De fet, ella ja ho sabia. El seu càrrec no era tant important com per tenir sopar d'empresa cada setmana. I, a més, ella no era ni cega ni tonta, així que quan veia taques de pintallavis als colls de les camises ja sabia que no eren fruit de petons afectuosos d'amigues...Però de tota manera ella no s'esperava que l'arribés a deixar. I feia la vista grossa, i pensava que era normal que busqués fora el que no trobava a casa, perquè ella mai havia estat una bomba sexual.

Però ara ell havia triat, i s'havia quedat amb l'altra: més guapa, mes jove i segurament més forta que ella. Estava segura que ella l'havia forçat a escollir, que l'havia pressionat fins a aconseguir-ho. I l'odiava per això, i després s'odiava a ella mateixa per no ser capaç d'odiar-lo a ell, que al cap i a la fi era el que l'havia abandonada per l'altra...

Va decidir que compraria uns llençols nous. I un pijama, també. Tot el que l'envoltava estava amarat de records, i le pena era que la majoria eren bons. I ara es preguntava si tot havia estat una mentida, o quina part no ho havia estat.

El cas és que aquella primera setmana va passar més de pressa del què ella s'esperava. Els primers dies van ser durs, però després ho va mig assumir. O potser era que com que no s'ho acabava de creure va optar per no pensar-hi gaire. Les parets encara la miraven amb cara de pena quan la veien, i xiuxiuejaven a la seva esquena, però els nous llençols la tractaven molt bé: l'acariciaven suaument i li cantaven cançons de bressol i entre somnis ella creia que dormia acompanyada.

Cap a la segona setmana va ser quan va prendre consciència de quants amants havia tingut ella, de fet. L'única diferència es que ella ho feia en somnis, o en aquell estat entre somni i concentració en què s'imaginava tot de situacions que li agradaria viure. De fet s'ho havia fet amb el banquer, el cambrer, el noi jove de la fruiteria i la majoria de companys de feina, incloent-hi el jefe i el seu fill. Però ella no havia estat tan cabrona com per fer-ho de veritat! Ella no li hauria fet això al Manel, perquè se l'estimava. La relació no era gaire intensa, però encara hi havia afecte...I tot pensant això la Teresa es va enfadar molt amb en Manel. El que havia passat ja no li feia pena, ara només sentia ràbia...i cada cop que hi pensava el cel es cobria per aquells núvols grisos i començava a llampegar...i aquella setmana hi va haver inundacions.

Aleshores la van trucar, un dissabte a la nit. Era la policia. L'oncle Pere s'havia ofegat enmig d'una riuada i l'havia d'anar a identificar perquè la seva ex-dona s'hi havia negat en rodó. Així que es va vestir i va sortir de casa, va pujar a l'ascensor i s'hi va passar cinc hores, perquè la tempesta va fer que se n'anés la llum i aquell aparell es va parar. Per sort passava per allà el Vicenç, l'estudiant d'arquitectura que vivia al segon. La va sentir plorar, i després d'avisar els bombers li va dir que no la deixaria sola, i van estar parlant fins les dues de la matinada, quan van arribar i la van treure d'allà.

La Teresa va estar molta estona dient-se que podia ser la seva mare, però aquella veu jove i melosa l'encisava i, asseguda a les fosques al terra de l'ascensor, va acabar masturbant-se mentre ell li explicava com veia Alemanya després d'haver-s'hi estat un any d'Erasmus. Després es va sentir culpable, perquè va pensar que era una falta de respecte cap al pobre noi que li estava fent companyia quan podia estar dormint tranquil·lament. Així que va decidir convidar-lo a sopar un dia per agrair-li l'esforç i la companyia. En el fons es preguntava si tindria ocasió de confessar-li el què havia fet i de fer alguna cosa més, aquest cop amb la complicitat d'ell...

I, esperant el sopar, la tercera setmana va passar terriblement a poc a poc, però alhora de pressa, perquè ara ella tenia un motiu per viure: va deixar la casa com una patena, va comprar uns altres llençols -vermells-, espelmes, un vestit escotat -molt escotat-, va idear un menú deliciós i va pensar en la música que sonaria de fons, i es va ocupar de guardar els mistos a l'armari dels medicaments, amb ells una caixa de preservatius. Aquella setmana també va anar a identificar el cadàver, però va resultar que no era el del seu oncle.

I el gran dia, estava histèrica pensant que en Vicenç no vindria, i de fet ell també va pensar de dir-li que li havia sorgit un imprevist, però finalment el noi es va presentar amb una ampolla de vi disposat a quedar bé amb la veïna. Quan ella el va enviar a buscar els mistos i a encendre les espelmes, mentre s'acabava de fer el sopar, i es va trobar amb la capsa de condons, i havent vist aquell magnífic escot, es va adonar que havia de decidir què volia fer. Era cert que ell era molt jove per ella, i que en un primer moment no l'havia atret gens, però després de tot un sopar contemplant la línia que formaven aquells dos pits grans i lleugerament caiguts, quan, per postres, ella va treure un gelat de xocolata i els seus mugrons van tornar endurits pel fret sota la tela fina, ell es va posar ben calent. I es va dir que, al cap i a la fi, fer-s'ho amb una "quarentona" era el somni de tots els nois de la seva edat, i no podia deixar escapar aquella ocasió.

Després d'aquella nit meravellosa, la quarta setmana després que en Manel la deixés va passar impregnada d'un clímax de tristesa i apatia que gairebé se li feia insuportable. Tant ella com el Vicenç pensaven en repetir l'experiència, i els dos es posaven malalts només de recordar-la, però la sensació d'estar iniciant una relació que no els duia enlloc, però que es podia convertir en mútua dependència sexual, feia que s'aturessin cada cop que s'acostaven al telèfon amb intenció de trucar-se.

I el diumenge següent, vint-i-set dies després d'haver marxat, en Manel va trucar al timbre per dir-li que s'havia equivocat i que ho volia tornar a intentar.

Cinc setmanes després d'haver estat abandonada pel seu home, la Teresa sentia la respiració den Manel i pensava en el Vicenç. Els llençols havien tornat a ser aspres. I no ho van tornar a deixar de ser mai més.