Ombra

Un relat de: ximxim

He obert els ulls
en una cambra blanca
buidor enlluernadora.

Desarrelada del sòl
desarrelada del món
sé on sóc,
però no em moc.
Potser és por.

Ombres que volten
i dansen,
i m'envolten.
Rodant i rodant
en una dansa immortal
que mai s'atura a descansar.

He obert els ulls
i m'he sentit sola
enmig d'una roda que no espera.

Dins una gran esponja porosa,
per on la vida s'escola,
i he quedat allà al mig,
amb la roba tota xopa.

Potser hauria d'allunyar-me
d'aquesta ombra
que tot ho escombra.
Potser sí, que ja va sent hora.

Comentaris

  • I tant que és hora![Ofensiu]
    Queca | 04-11-2005

    Les ombres estan molt bé al principi, quan necessites amagar-te d'aquest dolor, perquè encara no et sent prou forta, però un cop t'has recuperat, has d'allunyar-te d'aquestes ombres i tirar endavant, amb el cap ben alt! Vivim en una societat, on el que compta és el teu instint de supervivència...

    Molt maco bonica! Mil besades i una infinitud de somriures per a tu nina!

  • Aix..[Ofensiu]
    RainBow_CoLouRs | 09-09-2005 | Valoració: 10

    Has de fer que aquesta ombra desaparegui del teu costat, no pots esser amargada tota la vida, has de somriure, com ja he dit molts cops, la paraula somriure, desencadena felicitat, si tu somrius, la persona que pasa al teu costat també ho fa i es conclueix en una cadena de somriures!
    Molt ben expressat!
    Et seguiré llegint, molts petons*

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: