Digue'm...

Digue'm que ha passat la tempesta,
que agafi una tovallola
i m'eixugui aquestes gotetes...
que ja saps que són llàgrimes,
però que les tintarem de colors
i en farem collarets i polseres.

Digue'm que el vent no plora,
que tan sols xiuxiueja
mentre la pluja l'acarona.
Que xiuxiueja una cançó molt dolça
i els brins d'herba la ballen
i jugen a ping-pong amb les gotes.

Digue'm que el Sol no té por,
que jugant a cuit i amagar
s'ha amagat rere un núvol;
que la Lluna no està arraconada,
que només surt quan, de nit, el joc s'atura,
i que encara no l'han trobada.

Digue'm que les muntanyes no gemeguen
quan els dits del gel les esmicolen,
que tan sols noten pessigolles
i riuen entre dents,
perquè si riguessin lliurement,
el món sencer tremolaria.

Que el cel és blau,
que l'aigua és clara,
que els peixos hi respiren
i no està contaminada.

Que la sorra vola,
i aquest granet ha retrobat
una pedra rodona
que fa molts anys va marxar
riu avall, fins al mar...
que volia prendre el sol
a la sorra de la platja.

Digues-m'ho,
que ja ho veus.
Que ja ho saps,
que els meus ulls ho diuen,
que estic trista.
Digue-m'ho.

Digue'm,
que no estic sola.