De camí a casa...

Un relat de: ximxim

Un professor no presentat i ha plegat una hora abans. De tota manera, ja havia perdut el tren i s'ha d'esperar una hora, així que decideix no esperar l'autobús i anar fent via cap a l'estació a peu.

Ja fa estona que hi és, assegut en un banc fred, avorrit com una ostra, i es posa a llegir. No li agrada esperar. No li agrada gens i s'adorm profundament. Quan es desperta s'adona horroritzat que el seu tren -l'últim tren- ja ha passat, així que decideix anar caminant. O això o es queda a dormir aquí.

Comença doncs el camí, primer per la via, després al costat s'hi fa un marge i camina per allà, no fos cas que passés algun tren. És totalment fosc, al forat de la via no hi arriben llums de pobles propers ni de l'autopista. De sobte, sent un fort cop a prop seu. Para i escolta, però tot és silenci, de manera que decideix seguir, acollonit. Ara el marge s'ha convertit en un petit camí, i li és més fàcil avançar, però la por el fa anar molt a poc a poc, mirant-s'hi a cada passa per no trencar aquest silenci sepulcral que l'envolta. I ara sent rialles. El seu nom. Silenci de nou. Té massa por per aturar-se i accelera el pas, ara va a grans gambades i sense vigilar de no tocar les branques que de tant en tant cauen sobre el camí a l'alçada de la seva cara. S'atura quan veu una llumeta a uns metres. Sent la cara plena d'esgarrinxades que piguen com el dimoni.

Avança cautelós, i al apropar-se veu que la llum es tracta d'una tómbola. Està col·locada entre els dos rails de la via, i no hi ha ningú, però la via està plena de papers que algú ha llençat. Només hi ha el "tombolero", un noi amb una camisa verda i uns texans trencats, patilles de deu centímetres i que crida: "Venga zeñora, gane un mannífico peluxe por sólo un euro! un euro quince papeletah!". En veure'l, el noi apuja el volum del micròfon i crida: "gane una entrada a Cerdanyola del Vallès!". Cerdanyola no és un poble? Què diu aquest home d'entrada?-es pregunta ell. I tot estranyat s'acosta preguntant-se si ha de seguir o si es pot quedar. No és que li faci gaire gràcia la tómbola, però com a mínim allà no està sol...

De cop, però, una ventada aixeca tots els papers en remolí i l'envolta, deixant-lo com una mòmia. Quan el vent para, no hi ha ni rastre de la tómbola. Així que no té més remei que seguir. Aquest cop, però, no ha caminat gaire que ja torna a veure alguna cosa al camí. Es tracta de dos cartells que indiquen la mateixa direcció (la direcció que porta ell): un diu "Manresa" i l'altre "Capella de Santa Maria". Sense ni tan sols aturar-se, passa pel costat de l'indicador i es disposa a seguir pel camí, però una veu el crida:

-Ep, ep! El d'àlgebra ha dit que primer es busquen les arrels enteres i després es segueix...O sigui que les has de calcular!
-Però les arrels enteres de què?!-respon al·lucinat.
-Doncs dels cartells, de què ha de ser? No pots seguir si no tens les arrels enteres!
Així que es posa davant de l'indicador de nou, i ara la "a", la "r" i la "s" de "Manresa" estan elevades a 3, 2 i 1. Fa Ruffini amb +a, -a, +1 i -1. Quan té les arrels, es mira cap a la veu i li diu:

-Què, ara sí?
-Et falta la capella! I apuntales en algun paper o se t'oblidaran.
I obeeix. Després comença a caminar i quan porta uns cinc minuts es pregunta qui era el de la veu. Li resultava familiar, però no sabia dir de què. I camina una estona més. El camí se li està fent etern. Creia que no seria tan llarg...
Troba un revolt i just al darrere, una bifurcació. No hi ha cap cartell, però sap que es troba en un moment crucial: una de les opcions el durà a casa. Es fixa un moment en els dos camins, un és planer, l'altre una baixada abrupta. I sent la veu, ara més llunyana... potser és la seva consciència? Para atenció i sent que diu "Ha de baixar, no?". I ara més fort: Marcel, Marcel, que no baixes?

Eh? On és? Què passa? Montcada Bifurcació, ha de baixar. S'alça, es frega els ulls i surt del tren, entre les rialles dels seus amics.

Zas! Zas! Estripa el paper. "Quina merda d'història! Mai he suportat les històries del recurs fàcil "tot ha estat un somni" i ara sóc jo qui ho ha fet? No em puc creure que hagi caigut tan baix". En Marcel s'aixeca del banc i s'apropa a la via, on el tren s'està aturant. Es pregunta si la falta de nivell dels seus escrits és per avorriment general o per cansament. Avui anirà a dormir d'hora. "Però, de tota manera, -es diu- l'espera així no se m'ha fet tan llarga". En lloc de tirar els quatre trossos de full a la paperera, se'ls posa a la butxaca. S'arronsa d'espatlles i puja al tren. D'aquí una hora ja serà a casa.

Comentaris

  • sense títol[Ofensiu]

    tot i que trobo a faltar un enllaç entre el moment que espera i quan puja al tren, a mi m'ha agradat i molt.
    Certament és un recurs molt usat el "tot ha esta un somni" peró, en aquest cas queda molt ben aconseguit, molt fluid.