Conten que el mar...

Conten que el Sol i la Lluna
es van enamorar,
que van viure moments tan dolços,
que mai els podrien oblidar.

Diuen que fent guerra de globus
la Lluna va encertar el Sol de ple,
que l'impacte va ser tan fort
que el Sol es trencà a trossets.

Diuen que per això hi ha estels,
el mandrós del Sol no els va recollir,
va preferir quedar-se amb la lluna,
fent-se petons tota la nit.

Però, com sempre, la desgràcia:
un dia van discutir.
El Sol va prometre a l'Olimp
que no la veuria mai més.

Que la Lluna es va deprimir
i que el segueix sense desistir,
això tots ho hem sentit.
Que el Sol se'n va penedir
i ara la busca, però mai la troba,
és una cosa que a tots ens sona.

Però no és d'això que us vull parlar.
Vull parlar de l'etern amic,
el Mar, que ja els coneixia,
i que n'està de tot assabentat.

Ell se'ls mira des de terra,
i els anima de tant en tant.
"Ja veuràs com la trobes!"
"Oblida'l, no et facis més mal".

Perquè el Mar, en la distància,
condemnat a la soledat,
acaricia totes les platges,
però mai n'ha estimada cap.

I es que quan la Lluna s'hi banya,
ell la voldria ajudar
però no pot dir-li que s'aturi,
el Mar n'està enamorat.

Quan el Sol es deprimeix,
ell es sent com un traidor.
Diu que no, que no l'ha vista,
i a la nit ella el visita.

I si el Sol brilla content,
ell tem que l'hagi trobada.
Quan veu que no, es justifica:
"si l'estimés tant no riuria!"

Ai, Mar, que n'ets de covard.
Ningú et jutja, ningú et culpa,
però com pots viure sabent
que les seves llàgrimes t'omplen?

I tossut, com t'agites!
quan et dic que no t'estima,
que ho hauries d'acceptar,
no ho fa ara, ni ho farà.

Conten que el Sol i la Lluna
es van enamorar...
d'aleshores ençà
el Mar no ha parat de plorar.