L'actriu

Un relat de: ximxim

Un altre anònim. Tan sols és dilluns i ja n'ha trobat dos. I quants n'hi deuen haver amagat... però aquests dos estavenal camerino, i l'han espantada. Però fa el cor fort i no diu res a ningú, ha de mantenir la calma sobre totes les coses. No es pot permetre un escàndol, encara empitjoraria les coses... però han aconseguit espantar-la.
"Els diners no fan la felicitat"; això és un tòpic com una casa! No perquè no sigui cert, perquè ho diuen tots quan desitgen guanyar la loteria i saben la minsa probabilitat que tenen. I aquesta frase el consola, però cap d'ells no sap què vol dir, i continuen anhelant en secret que toqui el seu número, pregant a aquell déu en qui - diuen - no creuen. I pensen quantes de coses farien i com de feliços serien si els toqués. I aleshores s'adonen de l'error i es tornen a autocastigar per ser tan somiatruites i es tornen a dir "Els diners no són la felicitat", i així.
Però només uns quants coneixen el veritable significat de la frase; només els que en tenen. I aquests s'ho repeteixen amb to resignat davant d'una copa en un bar ple a vessar veient que, tanmateix, estan totalment sols. Ella s'ho repetia ahir al vespre amb l'única companyia d'un guardaspatlles a dos metres a la seva esquena i, com no, la copa al davant. Primer va ser un home que estimava el seu compte corrent més que la dona que era. "Casem-nos!" va dir, i ella va assentir com tants dels personatges que havia interpretat havien fet abans. Va posar el mateix somriure, els mateixos ullets vidriosos, però aquell cop no interpretava.
Malauradament, ell sí. I al cap de dos mesos ja era massa evident i es va acabar. L'home en va treure un bon pessic; ella una depressió. Però havia de mantenir la calma sobre totes les coses. Així que ofegà la depressió dins els gots de conyac fins que gairebé s'hi va haver ofegat ella, també. I aleshores es va centrar en la feina. Interpretar havia estat el seu somni, ara era la seva vida. La seva trista vida sense somnis. I interpretava el guió actual a l'escenari, els antics a fora. Somriures de princesetes encisades pel príncep, rialles de joves lliures i modernes, paraules de dones contemporànies, vitals i actives. I sota la interpretació s'amagava una dona vella i atrotinada, trista i cansada, feble i malmesa. Però sabia mantenir la calma.
Amb la mà tremolosa subjecta l'anònim que diu: "Digues adéu". L'anterior deia "Saps que s'acosta el teu moment", i de fet no ho sabia, però ho desitjava.
Truquen a la porta, "ja et toca" i ella desa la postal al calaix i obedient xiuxiueja "adéu" i surt pels passadissos estrets fins a l'escenari. Cossos de colors fent una dansa salvatge, s'aturen, ella avança. Observa el mar de caps als seus peus en un gest assajat sense ni tan sols veure'ls, s'acosta a l'actor, prèn la cpoa, beu el vi, un suspir i cau estesa al bell mig dels ballarins. Crits, aplaudiments, el teló s'abaixa, els actors es dónen palmadetes a l'esquena, però ella no es mou.
Finalment ho han fet? Han emmetzinat el vi? Malauradament -es diu - encara no. S'aixeca a poc a poc, ningú hi para esment, la prenen per una excèntrica. I sent com un dels ballarins diu: "Aquesta nit ens mereixeríem una paga extra! Heu vist com estava la sala de plena??". Un altre respon: "Bah! Els diners no fan la felicitat!" I esclaten en rialles.
Ella se'n torna consternada cap al camerino. Li passa pel cap la idea que quan hi arribi hi trobarà l'assassí que ha d'acabar amb tota aquesta merda, però no en té esperança. I sent, al fons del cor, una necessitat imperiosa de cridar, de rebelar-se contra aquesta situació que l'oprimeix, que l'amaga darrera la boira de la hipocresia. Però simplement avança mirant-se els peus pels passadissos de l'antic teatre. Ha de conservar la calma.

Comentaris

  • Es bo...[Ofensiu]
    Airin | 17-07-2006 | Valoració: 10

    És un molt bon text.

    Tens dos anys més que jo... vint? son pocs, te'n queden (ens en queden) molts d'experiencia i oportunitats d'aprendre i millorar...

    Endavant!

    Un somriure,
    Ai

  • O les misèries dels més rics![Ofensiu]

    Cert que tot això són tòpics que ens anem creant nosaltres mateixos, però tenen un rerefons de veracitat, no?

    El meu primer relat publicat a RC també estava protagonitzat per una actriu. Una actriu que tenia quelcom a amagar. Aquí la història és molt diferent. I trista. És una d'aquelles històries en que es posa de manifest la cara amagada de l'ésser humà. I ho fas amb un estil narratiu treballat però sense floritures (importantíssim per aquest tipus de textos, penso), que confereix en part aquesta aura més o menys densa que la shuhua (ara vinc a per tu!) ha detectat.

    Pel que fa al contingut, doncs això, un episodi de drama personal que malgrat partir de consideracions potser més aviat tòpiques, no cau en el mer tòpic, la qual cosa aconseguiria com a únic resultat un relat insuls. I aquest no n'és pas gens, d'insuls!!

    No recordo que tinguessis abans la biografia penjada! Celebro conèixer una mica més els meus companys d'RC. Salut al Vallès i no me'l destrosseu tant, urbanísticament parlant! Perquè ja se sap, COM EL VALLÈS, NO HI HA RES (o això diu sempre la meva tia!)

    Salut!

    Vicenç

  • comentari + llibrets de Sant Jordi.[Ofensiu]
    Shu Hua | 22-02-2005 | Valoració: 9

    A l'inversa, primer l'encàrrerc. En Jordi Doménech se'ns va oferir per maquetar-nos contes en llibrets i vendre'ls per Sant Jordi. Jo ja en tinc dos i m'ho ha fet molt bé i de pressa. Diu que hauríem de ser un quants i quedaría molt millor. I que tu vas dir que hi estaves interessada. I diu que t'ho digui, a veure si encara ho vols. Et passo l'adreça electrònica del Jordi.
    ziol@correucatala.com

    I ara, el comentari:
    És un text dens, colpidor i àgil. M'he perdut una mica, perquè al principi parles d'ell quan, suposo, vols dir "ells" i no sabia qui parlava. Però m'ho he tornat a llegir amb més calma i ho he entès tot. És trist, cert, i ens esxplica tota una història, més ben dit, unes quantes. Una amenaces de mort, l'ofici d'actriu i com li va anar el divorci.
    Ah! I que sempre hem de mantenir la calma, que no es noti. Quan algú et pregunta: com et trobes? Sempre has de dir: bé. Em recorda una peli de'n Paco Martínez Soria, en què feia de capellà. Li preguntaven com es trobava i deia: Muy bien, bueno, regular, bueno, mal, en fin, fatal.

    Apa, un petó i a veure si t'animes en allò dels llibrets.
    Glòria

  • QUE TRIST![Ofensiu]
    nit de mar | 17-01-2005 | Valoració: 7

    la veritat esque m'ha agradat molt....aquest "ha de conservar la calama..." es el que ens passa a la majoria, la por a no conservarla, a revelarte contra allo que no et fa sentir bé...te molta força aquest escriut...lentament et fa entrar en el gran mon que tots patim en un o altre moment...la soletat!!!! es molt trist pero precios!!! gracies ximxim per compartir aquesta coseta tan maca un brindis per tu!!!!

Valoració mitja: 8.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: