Un mes al camí

És llençar-se al buit. Adentrar-se dins d'una cova de la qual no saps si té final. És cedir la teva part a uns llavis desconeguts. És donar la teva sort a uns braços no concebuts. És un tot o res. No hi ha premi pel segon. Només existeix el fracàs o la victòria. No ets res. No pots decidir. No pots triar ni lluitar. Únicament pots esperar.
Només et tinc a tu, amiga Sibil·la.
Fantasies. Realitats... Visions. Realitats... Imatges. Realitats... Incoherències. Totes són realitats... No existeix la B, no s'ha creat el gris. El centre és un cantó, un angle etern. Ficcions vives; dolors absurds. Vides incandescents. Tremolors intensos. Otejar l'horitzò en busca d'aquella oreneta de vol ras, la oreneta que t'ha de portar ben lluny. Allà, a l'infinit. Sota la protecció del seu negre plomatge.. Fora. A l'exterior. Eternament oblidada. Mai més recordada. Únicament la Sibil·la en quedarà, asseguda a la sortida d'aquella cova. Esperarà que la recolliu i l'enterreu. Aconseguirem així desapareixer i que aquells llavis sempre per mi invisibles puguin seguir besant i transportant la mort.
Som-hi oreneta! Vola ben alt, escapa't d'aquells braços no concebuts, allunya'm de tot el que em rodeja. Enlaira't i no paris enlloc. No deixis de volar. El caçador som nosaltres. Ignora als teus semblants. No t'aturis mai. No existeix el repós. No tenim ningú que ens esperi enlloc. Som tu i jo, ara. Ni res ni ningú més, oi? Vola, vola sens descans amb un vol ras etern...