El perqué de la Lluna

Encara que sembli una fotesa, sembla ser que aquest astre atrau la curiositat de les persones. Una vegada, no fa gaire, vaig escriure sobre ella, sobre els seus palaus de freg cristall, de la seva capacitat per no mostrar-se en la seva totalitat als mortals. Aquest petit racó celestial on regnava un petit diable, fràgil, espantadís i innocent. Un Diable a la Lluna? em van preguntar recentment. Un Diable innocent? potser aquesta fou la pregunta més recorreguda... Bé, tot depen de com creguis que pot ser un diable. No sempre van ser dolents, senzillament eren àngels que van decidir anar al revés del que, un suposat Deu, va decidir establir. Van aprendre a dependre d'ells mateixos, a sobreviure quan tot els era estrany i contrari; es van fer forts, independents i capaços de prendre les seves propies decisions.
Alguns van decidir quedar-se al món dels mortals, compartint amb ells allò que anhelaven: una ànima mortal. La capacitat de poder-se equivocar i, tot i així, ser perdonats. Alguns van triomfar, ho van aconseguir i es van barrejar entre els seus somriures, les seves llàgrimes i desitjos.
D'altres van fracassar, no entenien aquella fragilitat i van fugir crean els seus propis refugis. La Lluna era el lloc perfecte per aquell petit Diable, des d'ella podia tornar al món mortal si així ho desitjava, però retornava a ella ràpidament quan es sentia dèbil davant tota aquella pantomima. Així evitava el dolor, el desig i la ràbia: així aconseguia el control. La seva ment viatjava ràpidament a aquell món, un món creat per ella mateixa, només per ella. Ningú podia ferir-la dins seu, ningú podia veure-la doncs la part obscura de la Lluna la mantenia amagada dels ulls xafarders.
Prou aprop per controlar el món mortal i prou lluny per no veure's influenciada per la seva debilitat.

Aquest és el perqué de la Lluna. Des de la meva cadira de cristall, us observo, us disfruto, però no cedeixo el control.