La mort dels Perfectes (Montsegur 1244) Quarta Part

Després de la breu conversació amb l'Ernest, vaig sortir al pati d'armes on l'aire gèlid s'emunyia per tots els racons.
Era molt d'hora, quasi no hi havia moviment. Hi havia quatre soldats estirats a terra, al costat del foc que encara es mantenia viu, endormiscats s'arronsaven buscant la própia calor del seu cos.
Un parell de gallines nervioses escampaven la boirina que cubria el terra humit del pati, per la porta d'entrada apareixèren un parell d'homes que al creuar-se amb una dona, feren reverència, xiuxiuejaren alguna frase i es deixaren imposar les mans per la dona. Fet això, cadascú continuà el seu camí.

L'actitud no m'hagués sorprés tant si hi hagués vist alguna diferència en el vestit de la dona que la fes d'alta societat, però no era així. Els tres personatges vestien igual, igual de sobris i senzills. Què era llavors aquella reverència?

Em quedava poca estona de tranquil·litat, d'aqui poc em cridarien per començar la vigilància des de la torre est.
La curiositat se'm menjava: era aquella dona una càtara especial? Lluitavem per salvar-los a ells, a la seva religió només per les ànsies de venjança d'alguns?

Era hora de començar a investigar que passava realment i què tenia aquella fortalesa que la fes tan important i especial. Montsegur... les seves parets... cada roca que el feia enlairar-se amb aquella força, tenia alguna cosa especial... les veus... aquelles veus... només havia sigut un somni? Ara tornava a sentir-les, però estava despert... Si... Sortien de les pedres... aquell so...

- Bon dia noi. - Em feu tornà algú a la realitat. - Puc entrar?- Sense donar-me'n compte, m'havia anat desplaçant fins a la porta d'entrada, impedint el pas a un home que venia força carregat del poble. El vaig mirar als ulls, eren glaucs, frecos i plens d'energia.
- Perdoni, ho sento. Endavant.
- Gràcies jove.

Quan havia passat per davant meu, vaig sentir la necessitat de fer-lo parar, i el vaig agafar del braç.- Perdoni, jo... no voldria molestar-lo, però m'agradaria que m'ajudés.
- En tot el que pugui, ho faré.- Em somrigué. Quina veu més agradable tenia.... Era un home gran, sobre uns 40 anys més o menys.
- Podria judar-me a conèixer els càtars? - La meva pregunta el sorprengué. Es quedà quiet, mirant-me, esperant que li digués alguna cosa més, però no ho vaig fer.
- Vaja, es una estranya solicitut. Què necesites conèixer de nosaltres? - "Nosaltres"! Era un càtar! tenia davant meu un càtar.
- Jo... bé, la veritat... no sé casi res de vosaltres, només sé que estic aqui per ajudar-vos, però tampoc ser massa que puc fer jo. Jo no sóc un soldat amb experiència... Només ser cultivar i munyir vaques. Perquè sóc aqui? Perquè els meus pares consideren que la vostra causa és prou important com per fer que jo, el seu fill, m'arrisqui a perdre-hi la vida? - En silenci em mirava, observava cada un dels meus moviments, movent el cap amb acceptació.
- Jo t'ajudaré, noi. Jo et respondré totes les preguntes que tinguis respecte nosaltres, però un cop ho hagi fet només tu podràs decidir si val o no la pena que et quedis amb nosaltres. Ningú pot obligar-te a ser aqui, ni en època de pau ni en època de guerra, tú pendràs la decisió, i jo la respectaré. - Vaig tranquil·litzar-me. El seu to de veu era especialment dòcil. Finalment semblava que trobaria les respostes a tantes preguntes. - Ara no puc ajudar-te, com pots veure, tinc varis encàrrecs. Què et sembla aquesta nit?
- Sí, d'acord, avui em toca vigilància ara fins a la tarda. Al vespre podré estar lliure.
- Doncs ens trobem aqui mateix just quan el Sol s'amagui darrera els murs.
- Gràcies senyor.
- Em dic Guillem.

Guillem D'Àgen, aquest era el seu nom complet, i els seus ulls glaucs, la primera espurna d'alegria dins aquella fortalesa.
Rera seu, les veus tornaren a sorgir, casi impreceptibles, semblaven rodejar-lo...