cartes (Quarta Carta)

Benhaurat Vincent,

Tal i com vau demanar-me a la vostra carta, us entrego una còpia de la carta que la Griselle va fer arribar a la meva persona. Desitjo que d'aquesta forma el vostre dilema es resolgui definitivament.


"Amic meu,

Aquests estan essent uns estranys dies en els que els meus pensaments estan força perduts, vagant entre les ombres d'aquesta habitació on em trobo presa a causa de la meva malaltia. Saps, potser és només una simple cruel il·lusió creada per la meva ment, però crec que estic recuperant les forces, si és així aviat em tindrás de nou robant les teves breus hores lliures inundant-les de més Miratges. Però per si no fos així, estimat meu, per si fos una trista il·lusió, voldria demanar-te una favor; és algo molt simple però molt important per mi, si us plau, no deixis que mai, sota cap concepte, els meus Miratges, els quals he fet teus, sortin a la llum. No deixis que cap persona, excepte tu, intenti desxifrar les seves metàfores i els seus jocs de paraules. Són teus i meus, únicament nostres... i dels diables... Oi que m'entens, amic? Si, estic segura de que m'entens, sempre ho has fet, amb els teus silencis, els teus somriures i la mel dels teus ulls. Aquest serà el record més dolç que m'emportaré a on sigui que m'esperin, el record de les tardes i nits que vam passar al meu estudi rodejats de la música i les lletres, les quals, com et vaig dir en una ocasió, sempre ens han envoltat, ballant entrelligades.
És trist, estimat, pensar que sempre havia desitjat no envellir i que ara, possiblement, sigui així. Recordes que et vaig prometre que escriuria un text sobre la vellesa quan hi arribés? Bé, tenint en compte que és força probable que la meva vida acabi als trenta-vuit anys, he decidit robar d'escriure el que hauria estat...


-Quan ets petit tot és gran per tu i, quan ets gran tot ho veus encara més gros, sobretot els problemes. Qui pogués tornar al passat, entre danses de timbals de paper i problemes fets de fang! Si tot fos tan fàcil com ho és per un nen de cinc anys construir castells de sorra...Però ara, aquest fang i aquesta sorra que fa setanta anys m'era tan fàcil de moldejar, se m'escola pels meus vells dits. Les meves mans són plenes de dunes i rius de venes. Ja no poden donar forma a res i ja no poden pràcticament tocar aquells timbals i amb prou feines em deixen teclejar les paraules.Quan ets jove, tot et sembla possible i a mida que avances t'adones que realment precisament allò que semblava possible és totalment impossible.Possible allò impossible, impossible allò possible... qui sap, però la vida a deixat prou clar a les meves passades neurones que tot és relatiu.
El meu cap ja no és el que era. Més d'una bajanada se li escapa per la boca! I això em fa pensar que potser les idees estan al coll, a les cordes vocals, sinó no s'escaparien, oi?
Però la personeta va creixent, i un cop ja és un adult té per costum mirar enrera mentre renya als vells quan expliquen les seves batalletes. En aquesta etapa desitges retornar a la innocència dels cinc anys i implores a "ningú" que et deixi tornar a construir castells de sorra, figures de fang i que et permeti tornar a ballar aquelles danses de timbals.
I, finalment, l'homenet es fa vell. Allò real es torna irreal i vius en un món a part.Però el que realment passa és que quan arribes a aquesta edat ja no et preocupa res per la senzilla raó que ja no pots fer res. Ni tan sols pots construir un timbal de paper...
Únicament pots mirar al teu voltant i comprovar com els teus néts segueixen tenint problemes de fang, com els teus fills sospiren d'enyorança i et renyen cada cop que parles massa i, com tu, cada cop dons menys importància a les coses, ja no et preocupa res... Bé, sí, hi ha una cosa que, ara que hi penso, em preocupa molt i que no crec que sigui una fotesa: realment les idees estan ubicades al cap o, pel contrari, estan al coll, a les cordes vocals?... -

Promet-me una cosa, estimat, quan siguis vell, torna a llegir aquestes línies i corregeix el
que creguis necessàri, fes sentir a les meves lletres el que significa convertir-se en àvia.
M'acomiado de tu amb un ampli somriure amb l'esperança de que puguis venir ben aviat a veure'm. Una abraçada molt forta, de la teva amiga: Griselle"


De la mateixa forma m'acomiado ara jo de vos, amb la seguretat de que sabreu pendre la decisió més correcte.
Robert Lion