La mort dels perfectes. Montsegur. El principi de tot

Claudia Bosom: Juny 2005. El pergamí

Sempre havia pensat que la meva família era una més entre totes. Sempre amb la certesa de que cap dels seus components, per molt enllà que busqués dins la meva linia de sang, havia fet res d'especial; cap heroi, cap geni, cap assassí o assassina. Res. Tot dins les regles de la normalitat.
Tampoc van aparèixer problemes econòmics destacables, ni bancarrotes ni embargaments. Res.
Pel que sembla, inclús mai hi havia hagut divorcis o separacions.
Jo sóc la Caludia, tinc 29 anys i ara mateix la única de la meva família divorciada i que ha tingut petits problemes econòmics. Això si, he heretat el no haver fer res relevant. La millor forma per donar-te compte de que això és així és buscar dins les teves arrels. Quant estàs dolguda, et sents malament i amb falta d'autoestima, un dels recursos que tens a mà és buscar antecedents a la teva família per convènce't de que pot seguir endavant. Per aconseguir-ho, vaig començar preguntant a la meva mare, després a les meves tietes, al meu pare i a la meva única àvia que seguia viva. La pobre dona, als seus 83 anys, es va sentí avergonyida al no poder explicar-me res de més enllà dels seus avis, doncs ella mai s'havia interessat pel seu passat.
Jo seguia tenint molt de temps que omplir, moltes hores que mantenir ocupades amb el meu cervellet, així doncs, vaig començar a xafardejar dins les velles caixes que la meva àvia guardava en el seu petit pis. Dins algunes hi havia retalls de diaris, era l'afició del meu avi, guardar totes aquelles noticies que li semblaven interessants; en una altre caixa, vaig trobar una col·lecció de rellotges, n'hi havia de tot tipus però cap era especialment bonic o antic. Va aparèixer roba de nen del meu pare, i inclús del bateig del meu avi. Mentrestant, va arribar la meva àvia amb una caixa en la que van aparèixer una gran cantitat de papers. Pel que semblava, quant el meu avi va morir, la meva àvia va guardar tot el que ell tenia al seu despatx i va posar tots els papers que va trobar dins una mateixa caixa.
Ella no sabia ni tant sols de què eren, alguns els va trobar dins els calaixos de la taula, altres dins la caixa forta. el meu avi va morir poc abans de que jo naixés, era advocat i ell s'encarregava de tot els papers de la família. durant tots aquests anys, em va confessar la meva àvia, més d'una vegada va estar apunt de llençar aquella caixa, doncs ella amb prou feines sabia llegir, i encara menys s'atravia amb "coses de lleis".
No tenia molt clar que pogués trobar entre tota aquella muntanya de papers groguencs alguna cosa que pogués relacionar-se amb el passat de la meva família, però vaig decidir donar un cop d'ull, encara que fos per curiositat. Tampoc tenia molta fe en entredre'ls, doncs els meus estudis de bilogia no m'eren molt útils pel que la meva àvia denominava "coses de lleis".
Vaig començar una primera classificació senzilla i ocular: de més grogurnca i gastats a menys, potser així podria obtenir una cronologia. Però, òbviament, no tots els papers són iguals, i ràpidament em vaig donar compte de que el desgast, la conservació i la pasta de cada fulla no era el mateix; així doncs, hauria de fer una altra classificació i, comencés per on comencés, seria una feina llarga i complicada. Vaig agafar la caixa i me la vaig emportar al meu apartament, aquell petit espai de 45m2 que tenia al centre de Sabadell, una ciutat a les afores de la gran urbe de Barcelona. Petit però bonic, era el meu espai, la meva llar. dins seu intentava recuperar-me a mi mateixa i a aquella part de la meva vida que s'havia volatilitzat. Mai havia estat una persona especialment pessimista, però necessitava omplir aquelles parets de nous records que aconseguissin esborrar la melangia que inundava la meva ment.
Vaig preparar una mica de café, faig assaltar un paquet d'Artinanta i em vaig traslladar al pati. Viure en un baix té els seus avantatges, fent que aquells 45m2 no es convertissin en una presó de ciment. Em vaig asseure a la taula, vaig obrir el parasol i la caixa. Les primeres fulles que vaig treure no eres res més que factures, direccions curosament ordenades per ordre alfabètic i fins i tot algun vell talonari a nom del meu avi. Treia fulles i més fulles a les que no trobava sentit, és a dir, "coses de lleis", o que no tenien cap rellevancia. Llavors, a mitja altura, va aparèixer una carpeta blava amb una etiqueta amb el nom del meu avi: Josep Bosom. Dins seu vaig trobar una copia del seu testament on deixava la seva part del pis a la seva dona, unes accions, una col·lecció de llibres antics al meu pare i, per sorpresa meva, apareixia una antiga casa als Pirineus que també deixava al meu pare.
Això em va sorpendre, doncs mai havia sentit a parlar al meu pare sobre aquesta casa, ni tampoc a la meva àvia. el poc que sabia d'aquella part de la família, era que els avis del meu, van venir a Sabadell després de vendre's la casa en la que havia viscut sempre la seva família. Casa de la que es deia, era una antiga masia en mig dels Pirineus amb una gran quantitat de terres i animals. Però si em va sorpendre que aparegués aquella possible casa al testament, encara em va sorpendre més el fet de que s'especifiqués per escrit sota expressa voluntat del meu avi, que tant sols el seu fill, el meu pare, tingués constància de la seva existència.
Em vaig servir una tassa de café fumejant, vaig agafar una de les galetes i mentre la mullava dins el liquid negre intentava trobar sentit a tot allò.
Perqué tant de misteri amb aquella casa?
Vaig seguir llegint el testament buscant en ell algun tipus de resposta, però res més s'hi havia escrit al respecte.
Vaig guardar el testament dins la carpeta i vaig continuar amb la cerca d'algun altre tipus de document relacionat amb el meu avi o la casa. Però únicament una fulla, una curiosa i estranya fulla em va cridar l'atenció. Va aparèicer dins una altra carpeta on hi havia escrit un conjunt de lletres i números que, a primer cop d'ull, semblaven no tenir sentit. dins seu, aquella fulla, de fet, aquell petit pergamí. Donava inclús angunia tocar-lo, semblava tant antic que vaig pensar que es trencaria al agafar-lo. vaig decidir entrar dins el pis, no volia que un inesperat cop de vent pogués malmetre'l o llençar-lo al terra del meu pati.

Em vaig asseure a la taula del menjador amb la carpeta a les meves mans. Vaig acostar-me al pergamí per veure'l millor, doncs s'intuien unes petites sombres que vaig poder identificar com escriptura. Eren lletres i paraules difuminades pel temps i la humitat. Vaig tocar una punta del pergamí, era suau. En aquell instant va començar a emanar una estranya olor d'ell. Una olor dolça, casi embriagadora, no conseguia identificar-la, però tot i així em semblava terriblement familiar i tranquil·litzador. Igual que va aprèixer aquell perfum, va difuminar-se i va desaparèixer sense sentit i sense lògica, deixant-me a mi allà, asseguda, amb tots els músculs del meu cos com si fossin de mantega, mentre el meu cervell buscava i buscava un punt de referència per identificar l'olor.La carpeta em va relliscar dentre els dits, i d'ella es va escapar el pergamí el qual va anar a descansar sobre els meus genolls. A través dels meus pantalons podia notar la seva suavitat i el seu pes, era una estranya sensació de benestar i protecció que mau abans havia sentit.
El vaig observar durant uns segons, allà, inmóvil, fins que vaig tornar a col·locar-lo dins la carpeta, amb el màxim de cura i delicadesa de la que era conscient. El vaig mirar un segon assombrada, i vaig decidir trucar al meu pare. Quan ja tenia el telèfon a la mà va sonar el l'interfon de casa i d'ell en va sortir la veu del meu pare. Va sonar seriosa però dolça, i al seva cara al entrar dins el pis era una barreja de por i tendresa. Em va donar un petó a la galta i va mirar el papers que tenia sobre la taula.
- La mare em va dir que ho volia cremar tot. que ni tant sols miraria el que eren tot aquell munt de papers. Els va guardar per respecte al meu pare i perqué li feia mal haver de desfer-se de les seves coses, però pel que veig, no ho va fer. Estava conveçut de que si, doncs ella mai més me'n va tornar a parlar. Vaig ser un estúpid, me n'hauria d'haver assegurat.
- Però perqué tant secret per una casa?
- Aquella casa, bé, de fet es una masia, la va comprar el teu avi 5 anys abans de morir. Era la masia que es van vendre els seus avis abans de venir a viure aqui. El teu avi la va trobar després de molts anys de cerca. Va aconseguir contactar amb els propietaris i la va comprar per una suma raonable. No va voler que la mare ho sabés perqué ho hagués considerat una tonteria.
- I perqué la va comprar? No entenc quin sentit te.
- Ni jo. Només pot tratar-se del romanticisme tant característic del teu avi. La seva mania de guardar tot el que sigui antic, especialment tot allò al que sentís com a seu. Suposo que aquella masia era l'únic llaç viu amb el seu passat.
- Hi has anat?
- Un cop. Poc després de la lectura del testament. Vaig pensar que trobaria un munt de pedres sense sentit, però he de reconèixer que el pas del temps ha estat molt respectuós amb ella.
- La mare ho sap?
- No. Però hauré de dir-li, doncs si decidís vendre-la hauria de justificar l'entrada de diners.
- Vull anar-hi.

Sentia la necessitat de veure-la. El meu pare em va dir com arribar-hi, no semblava molt dificil, senzillament era questió de tenir ganes d'anar d'excursió a la montanya.
- Pare, abans de que marxis, mira això.

Vaig agafar la carpeta amb el pergamí i li vaig ensenyar. El va mirar estranyat. Mai abans l'havia vist. Al prguntar-li pel conjunt de lletre i números, va comentar-me que semblava una refèrencia d'arciu, que anés a donar un cop d'ull a la Biblioteca Nacional de Catalunya, doncs el meu avi hi passava moltes hores.
El meu pare va tocar el pergamí impulsat per un acte instintiu, i al instant va retirar la mà després d'haver notat un calfred. Ens vam mirar sorpresos, em va donar un petó i em va
demanar que anés amb compte.

Jo em vaig quedar allà de peu, mirant com es tancava la porta, amb la carpeta a les mans. Els meus ulls van començar a recórrer els cantons del pergamí, hi havia restes d'alguna cosa que semblava cola. Em va fer por tornar-lo a tocar per comprovar el residu, no per la sensació ni l'aroma que havia després, sinó per la incapacitat d'entendre com havia pogut succeïr. Vaig tancar la carpeta.
Ja era molt tard, vaig ordenar una mica la taula, vaig recollir la taula de fora i m'en vaig anar a domir.