La mort dels Perfectes (Montsegur 1244) TERCERA PART

Primers somnis dins la seva panxa, primers suspirs i primeres sensacions d'una nit d'hivern. Els cants ho envoltaven tot, podia notar com les seves veus m'atravessen el cos i acariciaven la meva ànima.
Aquest fou el meu despertar.

- ¿Què et semblen, noi? - Algú em parlà.
Vaig aixecar-me ràpidament, i davant meu m'hi trobà la cara somrien d'un soldat com jo.

- Benvingut a Montsegur! Una mica de pa? Em dic Ernest i fa dos anys que em moc per aquestes terres. I tu?
- Jo... vaig arribar ahir.
- Dels de la nova ramesa eh?I què? amb ganes d'entrar en acció?! - Va fer un moviment amb el braç simulant que m'atacava amb una espasa. Els seus ulls eren grans i bullien d'ansietat. - Tinc moltes ganes de començar a tallar caps croats! - Peró quines bestieses deia? Jo me'l mirava sorprés i espantat, jo no tenia cap mena de ganes de matar a ningú ni de que em matéssin a mi.
- Perquè odies d'aquesta manera als catòlics?
- Bé, el problema o conflicte d'interessos només el tinc amb els dirigents de l'esglèsia catòlica, no cap ala religió en sí ni qui la segueix.
- Doncs perqué lluites contra ells?
- Els càtars son bona gent, amables i tenen alguna cosa que els fa especials: no maten a una persona per haver encés una espelma a mitja nit ni utilitzen les tortures perqué menteixis per ells, ni ens desagnen amb els pagaments dels impostos ni ens obliguen a mal vendre'ls les nostres fruites i verdures! - La seva veu i la seva cara eren cada cop més plenes d'odi. M'espantà. - I tu? quin és el teu motiu, noi?

No vaig sapiguer constestar-li. Senzillament vaig aixecar-me i vaig sortir al pati d'armes. Necessitava aire.

L'Ernest, home d'extranya i dura mirada, deuria tenir uns 25 anys, però las seva pell semblava tenir-ne molts més. La seva veu era trencada i ronca, era nerviós i tenia la mala costum de cridar molt. Em posava nerviós.