Cartes (Primerca carta)

Estimat amic,

Em dirigeixo a vos amb l'esperança que pogueu ajudar-me en la tasca que, fa ja un any, ocupa gran part del meu temps. Es tracta de l'estudi que em fou assignat, per sorpresa meva, d'uns textos que es trobaren a l'estudi de la desapareguda Griselle Dubeau, amb la qual s'ha dit que vos tinguereu una gran amistat.
El problema, senyor meu, ve donat pel fet que els textos en qüestió no venen firmats fet que em porta al dubte de si foren escrits per Griselle Dubeau o per alguna de les seves companyes, ja que, com molt bé deureu saber, ella compartia l'estudi amb amigues interessades en l'art d'escriure. No voldria que s'endugués una opinió equivocada de la meva persona, no poso en dubte la capacitat d'expressió de la Griselle, reconeguda mondialment per la seva qualitat narrativa, comparant-la amb la de les seves amigues, però entengui que aquests textos són molt especials pel fet de ser inèdits i tan diferents a la resta del material que havia arribat a les nostres mans, i els editors i la mateixa família de la desapareguda Griselle estan presionant-me per donar-los una conclusió definitiva, sense cap marge d'error en el meu estudi.
És per això, amic meu, que us demano que llegiu els textos que adjunto amb aquesta carta, que són el primer i l'últim dels quinze que han estat trobats agrupats sota el títol de MIRATGES, per tal que pogueu ajudar-me a acabar d'aclarir aquest dubte i també ajudar-me, si podeu, en la seva interpretació ja que, com us he comunicat anteriorment, es tracta d'uns textos totalment diferents als que coneixiem fins ara. Potser vos, durant la vostra amistat amb la Griselle, vau tenir l'oportunitat de llegir-ne algun, si fos així estic segur que podriem resoldre alguns dels misteris que amaguen les seves paraules i transmetre'ls als seus lectors, els quals fa temps que frisen per poder llegir una obra seva inèdita i, malauradament, pòstuma.

Us deixo amb l'esperança que rebré una carta seva on em confirmi que els textos són de Griselle Dubeau i que vos en sabeu el seu significat.
Rebi el meu agraïment per la seva atenció:

Vincent Lafoix


EL PRIMER MIRATGE

Estesa al llit, envoltada de la màgia de la foscor i la penombra, dels records i dels oblits, miro, des d'un angle poc agraït, el contorn de la finestra remarcat per les cortines de tela blanca, i deixo que el constant goteig de les gotes vers la teulada entri dins la meva habitació i penetri dins el meu cap, on, gota a gota, xip rera xap, les coses acaben desapareixent fins quedar la meva ment en blanc. Finalment m'aixeco, m'incorporo. Agafo el tamboret i el col·loco sota la finestra. M'hi assec. Enretiro la cortina, Una sensació gèlida m'envaeix quan els meus dits entren en contacte amb el fred vidre. Necessito la manta. L'agafo de sobre el llit. Me la col·loco sobre les espatlles. Recupero l'esclafor. Torno a mirar per la finestra. Les gotes regalimen suament. Xoquen contra el vidre i, per un instant, es mantenen allà, quietes, i, quan es recuperen del primer ensurt, es relaxen i es deixen caure avall, fins al final del vidre on, precipitadament s'ajunten totes formant petits bassals on torna a regnar la tranquil·litat...
Ara entra boira. Ve d'allà, de darrera de la muntanya. Està mig amagada entre els àrbres. Poc a poc es va acostant... És espessa i lleugera, ràpida i calmada. Sembla que vulgui empassar-s'ho tot, res no se'n podrà escapar. Decideixo obrir la finestra. Grinyola. Un altre cop aquella sensació gèlida m'envaeix. Em tapo del tot amb la manta. Les gotes ara xoquen contra la meva cara però segueixen relliscant avall, fins al final del meu rostre per acabar fonent-se en el teixit de la manta. La boira entra dins la meva petita i estreta habitació. Ha fet callar a les gotes, ara és ella la protagonista.Miro al carrer. Hi veig una figura retallada per la claror del fanal. Està dreta, sola, sota la pluja i la boira. Aquella figura mira cap a la finestra. Reconec la silueta. Somric un instant.
Tanco la finestra, passo la cortina, poso la manta sobre el llit, col·loco el tamboret al seu lloc inicial, m'estiro al llit, em tapo de cap a peus i deixo que altre cop el goteig deixi la meva ment en blanc, sense cap imatge, sense ni tan sols aquella imatge sota la pluja...

EL QUINZÈ MIRATGE

Fosqueja... A l'horitzó només queda l'oteig d'un sol d'hivern que s'acomiada tristament. El rogenc dels seus cabells es confont amb el blau del mar. La llum decau, i per un instant la foscor ho omple tot però ràpidament apareix ella... La Lluna... Ombrívola i brillant, allà sobre el desaparegut Sol... El misteri impregna l'aire, la seva brisa em rodeja xiuxiuejant el meu nom, somrient i deliciosament dolça... L'acompanyen les estrelles, els estels i planetes que la rodejen donant-li la benvinguda al meu món, al món del Diable en el seu estat més pur... Purament innocent i malèfic que només somia en poder respirar desig i beure passió. Què he de fer per tenir-te en mi? Què he de fer per obtenir el teu desig? M'entrego a tu, Lluna, ara i avui, aquí sobre aquesta freda sorra abans escalfada pel sol. Corro cap a tu però t'escapes, salto i crido, desitjo i imploro, els meus genolls estan cansats de tocar el terra, accepta'm dins teu i donem les ales per arribar a tocar-te encara que sigui sols per un instant, el més preciós moment anhelat a la meva vida... Sigues nit eternament, sigues misteri etern, sigues la companya d'aquest diable pur creat en innocència al qual has proporcionat un alè de vida conservat a través de la teva aigua de lluna, l'aigua que en aquests moments toquen i acaricien les meves mans, l'aigua de la teva essència i realitat...
Obscur misteri mai descobert que et manté lligada a aquesta terra i a aquest mar, no m'abandonis ara ja que la llum del sol em fa mal als ulls i intenta destruir-me el cor... Un cor que està perdent la fe en el que els humans anomenen "amor" ja que, si no he estat capaç d' "estimar" a qui més m'ha "estimat" potser es deu al fet que jo no en sé o que realment no existeix... Digue'm Lluna meva, hi creus en l'amor? Per a tu tampoc existeix, oi? Vina, abraça'm un altre cop, com aquella nit, recomforta'm i digues-me que em deixes tenir-te per una nit... Deixa'm tastar el teu misteri sense el fort gust de la sal, acompanya'l de dolç sucre desfet en la foscor del teu cos il·luminat per Andròmeda, Pegasus, Draco i Orió. No facis promeses, no... No vull noves il·lusions, només vull noves sensacions que recomfortin el meu buit... No vull sentir el dolor de poder perdre't perqué en el fons sé que així serà, tot i que tinc la certesa que més d'una nit entraràs per la finestra de l'habitació per venir a reposar sobre el meu llit per explicar-me les teves noves tristeses i desitjos. Jo em banyaré a les teves aigües, siguin dolces o salades, recordant així aquestes belles nits que passo demanant-te una caricia més profunda que la que em cedeixes amb el teu reflexe. Amb tu reneix una part de mi cada nit, convertint-me així en la teva criatura, la que il·lumines mentre passejo amb els peus nus sobre la fina sorra. Et contemplo i somric, tu, Lluna meva, ets el meu símbol, ets el refugi dels DIABLES...