El vuité miratge

L'aire és fred. Encara no em arribat a l'hivern, però poc falta. I aquí dalt encara es nota més aviat. Quan sóc dins de l'habitació o del menjador i miro a l'exterior una estranya sensació m'envaeix i necessito sortir a fora i començar a caminar carretera amunt fins a la pista. La travesso, fins dalt de tot, fins al final, allà on els telecadires han estat reposant tot l'estiu, allà on els arbres ja no han estat talats, allà on temps abans ja havia estat, jo... És allà on el vent bufa mostrant el seu poder i on el fred intenta entrar dins l'anorac i on temps abans havia estat, jo. M'assec al terra humit i deixo que aquella humitat juntament amb el record d'aquella terra em cali. Miro amunt, el cel és totalment gris. Amenaça pluja, tempesta diria. Entre el vent apareixen mil imatges borroses, poc definides procedents de l'estiu de feia dos anys. Penso en el temps que ha passat des de que havia estat allà, jo. Em sembla sentir una remor de veus alegres que provenen de més amunt, a la meva esquerra. I entre els arbres em sembla distingir una tenda de campanya que, ràpidament, desapareix al intentar poder acostar-m'hi. Amb ella desapareixen les veus alegres. No puc evitar fer un crit. Em col·loco cara el vent, obro els meus braços i deixo que de la meva gola en surti un crit pler de ràbia, impotència i records. Torno a mirar amunt. El cel sembla haver enfosquit més. Sense saber el perquè em poso a riure i començo a córrer pista avall, fins que altre cop apareix davant meu la carretera. Les primeres gotes comencen a caure, però no són gotes normals, són més blanques i flonges, volàtils i persistents. L'hivern ja ha arribat a La Molina, el telecadira de Pista Llarga aviat tornarà a funcionar i un altre estiu, patètic com aquest últim, no tardarà en arribar allà, allà on havia estat, jo...