Obra Mestra

Aquesta hauria de ser la meva gran obra mestra, diuen que tot escriptor en té una però cada cop que m'hi he parat a pensar he arribat a la conclusió que potser, després de tot, el temps que han estat utilitzant per escriure-la ha sigut una veritable pérduda. Com a escriptor consagrat que representa que sóc i des del meu punt de vista, considero totalment absurdes tot aquell conjunt de paraules, conjuccions i frases de les quals no n'hi ha ni una de certa. Tot es basa en la imaginació, i ni tan sols en les obres de fets verídics, aquests ho són en la seva totalitat. Sempre queda bé aquell punt, aquell detall d'una paraula enmig d'un monóleg envoltada d'admiracions i redundàncies. Fa la història més amena i tangible, més... irreal.
Oh, dolça melodia aquesta! Veieu, una frase com aquesta introduida per aquella simple expressió m'ha sigut suficient per cridar la vostra atenció i expressar al mateix temps el meu apreci vers la "Tocatta i Fuga" de Bach, la seva gran obra mestra. Ho veieu com tot personatge cèlebre té la seva obra mestra? Però jo no, mai la tindré per la senzilla raó que, com ja he dit, considero absurd perdre tantes hores amb una mateixa cosa. I, naturalment, si he de criticar a certs personatges amb especial pel seu desgast de rellotge no em puc dirigir sinó als músics. Però no a qualsevol músic, em refereixo als que, com Bach, van fer de les seves amb un tros de paper i un llapis. Us hi heu fixa't que tot roda al voltant del mateix? Un full en blanc i un llapis entre les mans d'un boig. Com Albinoni i el seu Adagio del meu disc. A la música també hi ha els signes d'admiració envoltant una nota en concret que quant sona ens fa tremolar. Els violins, admiracions; l'orgue, la passió i el misteri... Sí, és aquest misteri que es despren d'aquestes notes i de les paraules el que ens fa vibrar, el que ens fa sentir aquella mena de pessigolleig insípid dins del cos.
En aquest cas és la guitarra del Concert D'Aranjuez de Rodrigo la que posa la màgia. Les seves cordes són els espais entre paraula i paraula. Amb cada corda formes un diàleg que es va allargant més i més i que sembla que, igual que els fulls, no s'acabarà mai.
Aquest és el repte del full blanc. Un repte només acceptat pels quatre cap girats que hi ha en aquest món. Es deixen endur per la seva textura. Són dèbils i insegurs, deseguida cauen a la seva trampa. Jo no, i precisament per això no aconseguiré crear la meva obra mestra. Tinc coses més importants a fer. Estic segur que si poguéssim aplegar totes les hores que aquests tres personatges van gastar de les seves vides escrivint notes sobre un paper, en podria sorgir una nova dimensió del temps.

El que jo no entenc és com poden estar-se tantes hores exprimint-se el cervell... Crec que aquesta és una de les raons per les quals tots han acabat malament. Sortosament, jo no estic i no crec que estigui mai d'humor per causar-li tal dolor a les mes pobre neurones. Ummmm, aquesta és una de les meves preferides... Sinfonia número 5: Adagietto, del gran Mahler... És com llegir una bona novel·la on les paraules rimen amb total dependència i harmonia. Ho veieu? El món de la música i la literatura estàn molt més relacionats que no es pensa la gent. Però a la vegada són totalment incompatibles. Cada cop que sé que algú està llegint amb amb gran simfonia de fons! Quin horror! Es destrueixen l'un a l'altre, ho estàs per una cosa o per l'altre però no és pot combinar. És cert que considero absurdes totes les hores utilitzades tan en el llibre com en la simfonia, però no per això els falto al respecte ignorant a l'un o l'altre. Mare meva, quina calor! Us imagineu a tots aquells estaquirots vestits amb tota aquella parafarnàlia de l'època, asseguts dins d'una sala bullint i escrivint? Clar, que també hi ha el típic No-intel·lec-tual que es passa tot el dia jaient i prenent el sol i malgastant igualment molts minuts de la seva vida. Però d'aquests no hi ha res per comentar, no han fet ni farant mai una obra mestra. Una obra mestra... S'ha d'estar tan boig per crear-ne una! No vull que aquest escrit s'allargui gaire, només faltaria que em tractéssin de traïdor per sobrepassar-me amb l'extensió, i acusar-me d'intentar fer la meva obra mestra. Però, en realitat, què ha de tenir una obra mestra per ser tractada com a tal? Una gran extensió? Gran quantitat de figures retòriques? O, senzillament un toc de bogeria per part de l'autor? Jo diria que és per això últim i clar, jo no la podré aconseguir mai. Sóc massa assenyat. Mai no he donat mostres de bogeria ni desviaments psicològics greus per part de la meva salut mental.
I Tchaikovski? No em puc oblidar d'un dels meus paranoics més estimats! Amb els seu vals del Llac dels Cignes va demostrar saber introduir grans admiracions, pauses i diàlegs dirigits per monólegs realment fantàstics. Us podeu imaginar la d'hores que va perdre per crear tal maravella, tal... obra mestra? Tothom viu obsessionat en això i, al final, molts ho aconsegueixen. I és que, quan un està boig pot aconseguir qualsevol cosa. De vegades preferiria està realment boig per què en el fons, no em faria res aconseguir crear la meva obra mestra, però no és culpa meva si la punyetera natura m'ha volgut fer més intel·ligent i assenyat que la resta de raça humana. És gràcies a aquest seny i a aquesta intel·ligència que em regeix que puc entendre com van arribar a malgastar el seu temps en recerca de la seva obra mestra.

Em podria tirar hores xiulant la melodia d'aquest vals, però em sento com si estigués reescrivint l'obra i, com ja podeu saber, això va contra els meus principis ètics de malgastació del temps.
Vaja, aquella pesada dona de bata blanca ja torna a rondar per la porta de l'habitació amb les ditxoses pastilletes. Sabeu què passa? Que la bogeria d'aquesta societat m'ha tancat juntament amb d'altres com jo per deixar pas a els seus prodigis, per deixar pas a les seves obres mestres...