Un demà com avui

Un relat de: ITACA

Demà com avui
marxaran hi hauran marxat sentiments cristalins.
Però encara això no oblidis que quan per fi caiguis
En aquell món on arribem de nit
T'agafare de la má com sempre
I t'explicare tot lo que m'ha succeit al dia
Només haura cambiat que ja no som un
Però encara això em sentiras tan aprop Amor
Que lluitaras al despertar contra el record del pensament
Tornante boig sapiguent
que jo hi he estat junt a tu tota la nit .
No despertis encara ,
la magia encara volta per l'habitació
Només hi sere quant tanquis els ulls
i perteneixis a mi sense condicions.
La llum penetra a l'habitació
Jo m'acomiado un cop més de tu
I sense fer soroll marxo desconcertan-te una vegada més
Un dia qualsevol comença per a tu i per a mi
Tingues confianza
que quan em necesitis jo sere com sempre
A la vora del teu llit.

Comentaris

  • molt humá[Ofensiu]
    AINOA | 27-03-2005 | Valoració: 10

    Hola Clara:
    M'agrada molt el teu relat.
    Es molt profund i amb un sentiment molt pur, envers la persona estimade.
    Transmets molta emotivitat.
    Una abraçada,

  • Reflecteixes...[Ofensiu]
    Llibre | 24-03-2005

    una situació que es repeteix. I ho fas tot aprofitant, per començar, el títol: "Un demà com avui". Força suggerent.

    Però no només és això, sinó que dotes aquest poema d'una estructura closa, tancada en ella mateixa. Això passa quan escrius: "Tingues confianza / que quan em necesitis jo sere com sempre / A la vora del teu llit."

    Tens raó: un demà com avui.

    Salut!

    LLIBRE

l´Autor

Foto de perfil de ITACA

ITACA

122 Relats

334 Comentaris

142006 Lectures

Valoració de l'autor: 9.65

Biografia:


Itaca, petita Itaca

que lliures els camins

amb la sensibilitat

a frec de pell.

Que et corprenen instants

i et solquen la teva ànima

ja que ets tota emoció

i la teva veu clama

ajut per a comprendre

el patiment i el dolor

que et deixen amb la solitud

en el camí.

Aprendràs a viure

i et desitjo des del blau

que aquesta sensibilitat

que portes amarada al cor

no la perdis per res

durant la teva caminada.

Que no et posis cuirasses

que acceptis el patiment

com a llisó

sense repartir cap culpa

i esbrinar des de tu

a on t'equivocares.

Un dia potser ens separarem

del lloc on ara

tenim espai comú:

Et quedarà el poema

que et guarirà els instants

on no comprenguis res,

et portarà al moment

i et recordarà fidelment

quan d'aquell en sortires.

Això és el que he pretès

transformar els mots

en un record

perquè els dies de maror

i de temporal

trobis recer a una illa

que has assumit de nom.

(Josep Bonnín segura) gràcies.