Un com de mà

De petit, m'encantava Son Goku, per desgràcia, no tenia cap amic, amb qui la pogués comentar.

No és que fos un nen retret, ni que no volgués anar amb ells... únicament, tenia una cosa, millor dit, em faltava una cosa, que m'impedia apropar-me'hi... la mà dreta per ser exactes...

Un dia vaig saltar-me la classe de la mestra Mari Carmen, i a l'hora d'esmorzar, vaig apropar-me'hi al grup per demanar els deures.

-No parlem amb Tolits!

Va exposar en Luca, el ''capità'' (per dir-ho així) del grup. Tot seguit, vaig seure sol.

-Hola Tom, jo si vols te'ls puc donar.

Era la veu de la Irina, que va accedir carinyosament a donar-me els deures, i a esmorzar amb mi.

Al dia següent, la Irina es va tornar a asseure amb mi. Havia aconseguit tenir una amiga.

-Et veig trist Tom, et trobes bé?
-Demà m'operaran...
- De què?
-Em posaran una mà nova.
-Això és fantàstic! Veuràs com tot va bé!

Va dir la Irina tota emocionada.

Aquella mateixa tarda, abans que la mestra Mari Carmen entrés, el Luca jugava al costat de la finestra... de cop i volta, un mal pas per part seva va fer que es precipités cap al cristall de la finestra, el cristall era tan fi, que es va trencar, tallant un dels seus dits.

Va passar el cap de setmana.
A mi encara em feia mal la mà nova, però estava content, al fi podria utilitzar-la.

Dilluns, vaig repetir la meva rutina, amb una petita diferencia.
La Irina, no era l'única que es va asseure amb mi... sinó que tota la classe, em feia costat... tots...

El Luca es va apropar a la nostra taula, amb la mà embenada.
Tots podíem veure que li faltava el dit cor...

-Disculpeu nois, divendres vaig haver d'anar a urgències pel dit... podríeu donar-me els deures?
-No parlem amb Tolits!

Va dir la Irina amb ironia.
I el Luca va asseure's sol a la seva taula.

Uns segons després, vaig aixecar-me, en direcció a la seva taula.

-Jo te'ls puc donar, si vols, Luca.

Vaig dir-li mentre distingia en el seu rostre, un somriure d'agraïment, i de disculpa.