Arbre

De tant seure a la porta de la cabana esperant veure passar el cadàver de l'enemic, li han sortit arrels.

Hi ha qui el confon amb un arbre i algun gos incontinent li ha fet visita. Tanmateix, els ocells l'esquiven. Intueixen que a les seves branques s'hi coven obscurs desigs de venjança que no s'avenen amb el tòpic de la piuladissa.

Manté encara viva l'esperança d'algun corb i ofereix un braç prou ufanós per si algun candidat a suïcida s'hi vol venir a gronxar al matí o a l'horabaixa, que són -diuen els entesos- les hores més agradoses per a afers de liquidació.

Sense voler-ho ell, el curs obstinat del Sol li arrenca una ombra on pot semblar que fa de bon jeure. Ara i adés s'hi asseu algun caminant i ell s'ha d'aplicar a foragitar-lo. Fa que aquell que cercava repòs senti la sang espessa i el present incert, mètode infal·lible. I ja teniu que el caminant s'allunya sense gosar girar la vista enrere.

L'home que seu a la porta de la cabana no sap, però, que l'enemic ja és mort de fa temps i que sense remei s'haurà d'acontentar amb esperar-se a si mateix.