Cercador
Ulls tristos
Un relat de: Josep Maria Panadès López- Compartir:
Ulls grans, profunds i tristos
Que em miren i no em veuen
Grans i tristos com la vida
Profunds com l’amor que sento
Llargs i amples són els llavis
Que no em diuen la veritat
Llargs com la nit sense somnis
Amples com la meva soledat
Pels teus ulls profunds jo he aprés
A mirar el què no miren
I dels teus llavis, un cop més
A comprendre el què no diuen
A l’escola de la vida
M’ensenyaren a plorar
Però la lliçó més trista fou
Que més valdria no estimar
Però et vull sense recança
Sense enganys ni miraments
Sols em resta l’esperança
De que m’estimis tu també
Que em miren i no em veuen
Grans i tristos com la vida
Profunds com l’amor que sento
Llargs i amples són els llavis
Que no em diuen la veritat
Llargs com la nit sense somnis
Amples com la meva soledat
Pels teus ulls profunds jo he aprés
A mirar el què no miren
I dels teus llavis, un cop més
A comprendre el què no diuen
A l’escola de la vida
M’ensenyaren a plorar
Però la lliçó més trista fou
Que més valdria no estimar
Però et vull sense recança
Sense enganys ni miraments
Sols em resta l’esperança
De que m’estimis tu també
l´Autor
62 Relats
69 Comentaris
37754 Lectures
Valoració de l'autor: 9.64
Biografia:
Nascut a Barcelona l’any 1950 i havent estudiat biologia i farmàcia a la Universitat d’aquesta ciutat, he treballat un grapat d’anys a la industria farmacèutica, però no ha estat fins fa poc, quan vaig passar a millor vida, de la laboral a la del jubilat, s’entén, que vaig decidir emprar part del meu temps de lleure a escriure amb un estil que rés té a veure amb el llenguatge burocràtic i tècnic de les instàncies i informes als que tant de temps he dedicat al llarg de la meva vida.Ara, lliure de tota imposició i condicionants, faig volar la meva imaginació i satisfaig les ganes de contar tota mena d’històries i reflexions posant-les, una a una, dins dels blogs que he creat, en castellà (retales de una vida, cuaderno de bitácora) i en català (en català si us plau).
Escriure en català ha estat un repte autoimposat, el d’escriure en aquesta llengua que tant estimo però que mai vaig poder aprendre a l’escola i que és el meu vehicle quotidià de comunicació verbal. Ara només espero la benevolència dels meus lectors i lectores.