TRENS SENSE PARADES

Un relat de: MariaM
A corre-cuita va fer l’equipatge; era lleuger, el volia lleuger perquè, del viatge no en sabia la durada. L’havia improvisat, de fet ho desconeixia tot, inclosa la destinació. L’únic que sabia és que necessitava un cor lliure del llast de tota programació.
La seva vida, fins aleshores, havia estat això: programació. Primer se n’encarregà el seu pare, ell escollí la carrera que hauria de fer i ella tan sols obeí. Desprès, fou la mare, qui intentaria presentar-li l’home que li convenia; el lloc on es casaria i els fills que tindria. S’havia convertit en una mena de robot en mans de qui la volgués manipular. El com pogué arribar fins aquí, inclús per ella, era incomprensible, quan hi pensava en algun moment de lucidesa. Ara, en vivia un d’aquests i no se’l deixaria perdre.
Les maletes són el que més li costa d’enllestir, sempre amb dubtes del que posar-hi. Aquesta vegada no s’hi miraria gaire. De la bossa de mà en seria curosa; uns quants diners de butxaca, i alguns més i la resta, un parell de targes per si de cas en fallava una.
Va arribar a l’estació amb el temps just; just perquè s’enfilà al tren uns minuts abans de tancar-se les portes i posar-se en marxa. El funcionari li allargà la mà. Més tard comprovaria que viatjava sense bitllet. Sovint hi havia algun espavilat que s’hi exposava, però, ell n’era expert en detectar qualsevol infracció i li sembla que aquet no és el cas.
No va tardar pas gaire en confirmar-ho. Fou en anar a acomodar-la a la seva plaça. No en tenia. Així de simple, i el més flagrant, no sabia la destinació del tren, ni el recorregut que feia. Al primer moment quedà astorat, li costava reaccionar, temia veure’s implicat en algun assumpte, sinó lleig, estrany; la noia, però, se la veia normal, no despertava cap recel, anava ben vestida i estava tranquil·la. Li assignà un lloc escaient, tenint en compte els companys de viatge, com si es tractés de la seva filla es digué. A l’hora de confirmar el rebut, en privat, i preguntar el destí, el sorprengué en dir-li fins el final. L’home desistí d’allargar la conversa. Havia observat que es deia Sara i se’n tornà a la seva feina, pensant en no perdre-la de vista.
Mentrestant, la Sara guaitava per la finestra, tot sentint pessigolles al seu cos, no eren pas de temor, estava singularment relaxada; viatjar en tren i poder contemplar els diferents paisatges per on passa és una descoberta per a ella que sempre ho fa entre núvols.
Fins ara ha estat pendent de l’entorn, sense pensaments. Ha tancat la porta a qualsevol intromissió, vingui d’on vingui. Ha matinat. Ha pujat al tren i s’han acabat objectius i programes. Tan sols el present. L’ara ha estat saborós i acolorit. L’home que l’havia ajudat, ha estat molt amable amb ella i l’avisà quan obriren el restaurant. Ni recordava que ha matinat i ha sortit de casa sense fer un mos, un trencat amb sacarina i prou. El temps ha passat volant; és un dir, va en tren que a penes sent lliscar pels rails, s’ha aturat, creu, una sola vegada.
L’home protector ha aparegut, un altre cop amable, volia saber si el dinar havia sigut del seu gust. La Sara somriu agraïda, i refà la postura disposada a fer la becaina, tot un plaer. La revista que té a la falda ha anat a raure als peus d’un home, un de jove que seu a prop. Canvien unes paraules, els dos tenen el somriure fàcil, i un somriure obre moltes portes. Ho sap prou bé el cap de tren, que torna a aparèixer com si res. L’home jove, que barrava el pas, fa un senyal i continua el seu camí.
La Sara s’ha endormiscat amb el somriure als llavis. Entre els camps de Castella, ha emergit el rostre del viatger, reflectit en el vidre de la finestra. Vesprada? Potser, no, encara. El tren ha pres embranzida, tot entrant en el túnel, és dels llargs.
A l’interior del comboi, s’han encès les llums; la majoria dels passatgers dormen, però, alguns han obert els ulls, enlluernats els uns i esvarats, d’altres. Sembla que el tren avança massa de pressa, com un cavall desfermat. S’han apagat les llums, torna la fosca. El tren no ha disminuït la marxa fins la sortida del túnel.
És quan ha descarrilat i alguns combois han bolcat. Tot són crits entre ferralla i despulles. Les del protector de la Sara ben a prop d’ella, possiblement, en un intent de salvar-la.

Comentaris

  • La mala astruguesa[Ofensiu]
    MariaM | 18-01-2022

    I si s'hagués mort?
    Un cop més gràcies per llegir-me.
    MariaM

  • La mala astruguesa.[Ofensiu]
    SrGarcia | 19-12-2021

    Es pot fugir del destí? La pobra Sara sembla perseguida per la mala astrugesa, sembla que ni pugui fer res sense protectors que mirin per ella. Esperem que després de l'accident pugui agafar, per fi, les regnes de la seva vida.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: