Traïció a l'AVE

Un relat de: Josep Maria Panadès López
Últimament viatjo sovint a Madrid i l’AVE s’ha convertit en el meu mitjà de transport habitual. El viatge sempre havia estat una experiència plàcida, sense contratemps. Fins la setmana passada.
Aquest cop no anava sol, m’acompanyava el meu soci. A les vuit del matí el vagó només era ocupat per una dotzena de passatgers. I és que, amb aquest coi de pandèmia, no hi ha gaire gent que viatgi en tren aquests dies.
Tinc el costum d’aprofitar les dues hores i mitja de durada del viatge per avançar feina. Per això i pel fet d’anar acompanyat, vaig reservar uns seients a la classe preferent, d’aquests que tenen una tauleta enmig. Aquell dia, però, em sentia una mica atordit, tot i que abans de sortir de casa havia pres un cafè ben carregat, i tan bon punt el tren començà a moure’s em va envair una somnolència tan forta que només desitjava fer una capcinada. Així doncs, vaig tancar els ulls esperant que el son em vencés el més aviat possible. Però la veu del meu soci em va interrompre.
—Disculpa que et molesti, però et faria res canviar el teu seient pel meu? M’estic marejant i em sembla que és perquè vaig assegut d’esquena al sentit de la marxa. Com veig que et disposes a dormir, tant se val si vas en un sentit o en un altre, oi?.
Jo mai he cregut em aquest supòsit, però, per no discutir per una futilesa com aquesta i com el que volia era, realment, dormir, vaig accedir. Vàrem intercanviar les butaques i em vaig deixar anar. Per què estava tan cansat?
Quan em vaig despertar encara em durava aquella estranya somnolència. En aixecar el cap per veure si el meu company també s’havia adormit, així ho vaig creure. Tenia el cap caigut, la barbeta a tocar del pit. No sé de què li ha valgut canviar de seient, vaig pensar. Però quan em vaig posar les ulleres, em vaig adonar que no dormia. Del front li sortia un regalim de sang que li arribava fins el coll de la camisa. Horroritzat, vaig demanat ajut, però tot el que van fer els altres passatgers fou posar-se drets, mirant-me astorats al saber que hi havia un home mort al vagó. Perquè el meu soci era mort i ben mort. El punt d’on brollava la sang era, sense dubte, un forat de bala. S’havia comés un assassinat mestres jo dormia. Com era possible? No havia sentir res! Ni jo ni la resta de passatgers.
No se’m va acudir altra cosa que activar l’alarma. La frenada del comboi va ser tan violenta que l’home que tenia més a prop va anar a parar sobre meu. Tots dos vam rodolar per terra com una pilota. Quan el tren es va aturar i m’anava a posar dempeus, l’home saltà com una llebre i desaparegué en un tres i no res. Alguna cosa, però, li va caure i anà a parar sota el seient, una cosa llarga i lluenta. Què era allò? La vaig agafar i quan la tenia a les mans vaig comprovar, esfereït, que era una pistola amb silenciador, sense dubte l’arma del crim. I l’home aquell era l’assassí.
Tot just quan m’havia aixecat, marejat pel cop de cap que m’havia donat i per la somnolència que encara no m’havia abandonat, s’obrí la porta del compartiment. Un empleat del tren em contemplava astorat. Llavors vaig comprendre que m’havia ficat en un bon embolic. Duia un arma, que ara tindria les meves empremtes, i un bon trau al cap.
El comissari davant el qual em van portar va escoltar, amb cara d’incredulitat, tota la història, mentre el seu personal comprovava la meva identitat, la del meu amic mort i la relació professional que li havia explicat que teníem.
—Però, home de Déu, com vol que hagi estat jo l’assassí? —li vaig etzibar—. Apart de no tenir cap motiu per matar el meu soci, d’haver-ho volgut fer no hauria escollit un vagó de tren, amb una dotzena de passatgers com a testimonis del crim.
El senyor comissari, un home gras, d’uns seixanta anys i, per tant, molts de servei, no parava de rumiar i no deixava de mirar-me com si tingués al seu davant en Jack l’Esbudellador. Quan més em mirava ell, més nerviós em posava jo.
Llavors li vaig demanar si podia trucar a la meva dona. Necessitava explicar-li a on era i què estava passant. Com havia extraviat el meu telèfon mòbil, segurament per culpa del trasbals sofert, l’home em deixà emprar el seu fix de sobretaula. Ell mateix va marcar el número que li vaig indicar. La meva dona s’estranyaria de veure un número desconegut i, per tant, potser ignoraria la trucada creient que era d’un d’aquests maleïts comercials que t’ofereixen canviar de Companyia telefònica o una assegurança de la llar. Però no, al primer to va despenjar l’aparell, com qui espera una trucada urgent. No em donà temps a dir res que s’avançà:
—Ja ho has fet? Ho hauràs tingut fàcil. Amb la dosi de sedant que li he posat al cafè, el meu marit deuria estar ben fregit quan li has fotut el tret. T’has assegurat que ningú t’ha vist? I segur que és ben mort?
Vaig penjar, paralitzat, sense dir res. No calia. El comissari havia activat la funció de mans lliures.
Mai agrairé prou al meu pobre soci que volgués canviar de seient i que jo accedís a fer-ho.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Josep Maria Panadès López

Josep Maria Panadès López

47 Relats

41 Comentaris

25527 Lectures

Valoració de l'autor: 9.65

Biografia:
Nascut a Barcelona l’any 1950 i havent estudiat biologia i farmàcia a la Universitat d’aquesta ciutat, he treballat un grapat d’anys a la industria farmacèutica, però no ha estat fins fa poc, quan vaig passar a millor vida, de la laboral a la del jubilat, s’entén, que vaig decidir emprar part del meu temps de lleure a escriure amb un estil que rés té a veure amb el llenguatge burocràtic i tècnic de les instàncies i informes als que tant de temps he dedicat al llarg de la meva vida.
Ara, lliure de tota imposició i condicionants, faig volar la meva imaginació i satisfaig les ganes de contar tota mena d’històries i reflexions posant-les, una a una, dins dels blogs que he creat, en castellà (retales de una vida, cuaderno de bitácora) i en català (en català si us plau).
Escriure en català ha estat un repte autoimposat, el d’escriure en aquesta llengua que tant estimo però que mai vaig poder aprendre a l’escola i que és el meu vehicle quotidià de comunicació verbal. Ara només espero la benevolència dels meus lectors i lectores.